Aquest és el missatge que va enviar una jove de setze anys a la seva mare, un matí a principis d’hivern. És una alumna de l’Institut Joan Mercader d’Igualada. Un centre educatiu amb 762 alumnes que, com bé sabeu, té la calefacció espatllada i alumnes, docents i altres professionals afronten el fred amb calefactors elèctrics provisionals. Això, per si sol, és greu. Molt greu. Però encara ho és més quan aquesta situació s’ha allargat durant… tres anys. Tres anys!

Aquest missatge, tan dur i fred com el temps, me’l va reenviar la mare. Emprenyada. Farta. És la veu de moltes mares indignades, mares que van decidir matricular els seus fills en aquest centre públic pel seu prestigi i qualitat, i que ara veuen que, mentre el Departament d’Educació de la Generalitat mirava cap a una altra banda, els seus fills passen hores a les aules amb anoracs, amb el pijama o el xandall sota la roba, amb bufandes, gorres i guants perquè, amb el gèlid fred, no poden ni moure els dits per escriure.

Pot semblar senzill escriure aquest article des del confort d’una oficina. Amb comoditat. Amb calefacció. Per aquest motiu, i en un exercici d’empatia, el més just és manllevar les paraules d’aquests alumnes: “Com cada any, el fred ja torna. El fred és una fera que no perdona, i si no et protegeixes contra ell, t’ataca i et congela fins al moll de l’os.  És per això que sempre cal estar preparats, i per evitar que ens agafi desprevinguts, hem de fer ús de la calefacció.  Nosaltres, l’alumnat del Mercader, ja fa anys que aguantem contra aquest terrible fred, sense tenir una calefacció digna. Tot això ens afecta, i molt: ens costa més concentrar-nos, ens costa més treballar… Tenim dret a tenir un entorn més confortable, que ens faciliti la nostra feina, aprendre. També degut al fred, tenim més risc de refredats o d'absències escolars i això ens perjudica ara i pel nostre futur. Ens hi juguem molt, els anys que passem a l'institut ens serveixen per començar-nos a formar i preparar-nos pel futur.  D’altra banda, tot això afecta igualment al professorat. Són ells els que es mouen de classe en classe i han de poder treballar amb unes condicions mínimes. Estem farts de les mantes a classe. Estem farts dels matins a menys de 15 graus. Estem farts d’haver d’arrecerar-nos tots a la petita estufa elèctrica de la classe. Estem farts d’haver d’aguantar un fred que no perdona. Estem farts que no facin la seva feina. Estem farts de paraules buides. Estem farts que no ens facin cas. S’ha acabat mirar cap a una altra banda i fer veure que no passa res. Menys paraules i més accions.”çI Educació ha passat a l’acció. I ho ha fet davant la tossuda insistència –tan correcta i educada com justificada– dels alumnes, famílies i direcció del centre, tots amb la paciència portada fins al límit, fins a l’extrem. Perquè no estem parlant de luxes. Es tracta de drets. Drets vulnerats. De dignitat.

En un moment en què el sistema educatiu trontolla i genera múltiples debats sobre el model, és indignant que els aspectes més orgànicament essencials, com el benestar i la salut dels nostres joves, estiguin en perill a les escoles i instituts. I això no només afecta l’alumnat. També als docents, doblement castigats, en un escenari en què sembla que cada vegada més la seva veu sigui menys escoltada i el seu paper menys valorat.

Fa uns anys es parlava molt de les “estructures d’estat”. Ho recordeu? L’ensenyament ha de ser un pilar de la societat del benestar a Catalunya. Com la salut. En qualsevol societat que aspiri a ser justa, cohesionada i pròspera, l’ensenyament no és un element accessori, sinó una columna vertebral. En el cas de la societat catalana, amb una llarga tradició de compromís cívic, pluralitat cultural i voluntat de progrés, el paper de l’educació —especialment en infants i joves— esdevé encara més determinant. Parlar d’ensenyament és parlar de futur, però també de present: de com convivim, de com construïm una societat del benestar real i sostenible.

L’escola o l’institut són espais on aprenen no només continguts acadèmics, sinó valors fonamentals com el respecte, l’esperit crític, la cooperació i la responsabilitat col·lectiva. En una societat com la nostra, marcada per la diversitat lingüística i cultural, l’ensenyament juga un paper clau com a eina de cohesió social. Una educació de qualitat garanteix la igualtat d’oportunitats.

Invertir en educació és, en essència, invertir en benestar. Quan l’educació falla, les conseqüències potser són immediates però sí que poden ser, a mig i llarg termini, profundes. En aquest sentit, l’educació no pot ser vista com una despesa, sinó com una inversió estratègica. I, en situacions com la de la calefacció de l’Institut Joan Mercader o les que pateixen altres centres on fan classes en barracons o tenen mancances en infraestructures, no parlem de despeses, sinó d’inversions de present i futur per als nostres joves.

En el marc de l’estat del benestar, l’ensenyament ha d’anar acompanyat de polítiques socials i, com dèiem, d’inversions. Les que facin falta. Sense retallades. A Catalunya, reforçar l’educació pública hauria de ser un consens bàsic, més enllà de cicles polítics o ideologies. Posar l’ensenyament d’infants i joves al centre de les polítiques públiques és apostar per una Catalunya més justa, cohesionada i preparada per al futur. La gent jove d’avui seran els adults de demà i seran els que vetllaran perquè els que vindran rebin una educació de qualitat, amb igualtat d’oportunitats i també seran els que hauran de tenir cura de la nostra vellesa. I ho han de fer amb esperit crític, com ho han demostrat amb aquestes movilitzacions. Tot el que no invertim avui en educació, ho acabarem pagant demà…