Ens han dit que ens fem grans. Ens han dit que hem entrat en una etapa en què ja anem a més funerals que a casaments. Ha passat aquell dia que entres a l'ascensor i la filla dels veïns et diu bon dia senyor. I han arribat els dies que trobes a la bústia cartes que t'avisen que has de fer-te proves de cribratge. Aquell dia que el gestor et diu Toni, hauries de fer números i pujar la quota d'autònoms per tenir una (merda) de pensió de jubilació. I ara, durant aquests dies de Jingle Bells, Jingle Bells, Jingle all the way, Oh what fun it is to ride in a One horse open sleigh... aquests dies que és Nadal al teu cor quan somric content de veure't, aquests dies, jo penso en el meu pare, que va morir, ara fa vint-i-dos anys, un 20 de desembre, a les fredes vigiles de Nadal... Jingle Bells, Jingle Bells, Jingle all the way... Tenia cinquanta-sis anys. Jo en tenia trenta-un. I, de reüll, recordo que el veia gran, al pare. Molt gran. El veia cansat, de tant de treballar, fent la migdiada al sofà. I jo, ara, em miro i m'adono que només tinc un any menys que els que ell tenia quan va morir. I jo, cada any que passa, des d'aquell dia, moro una miqueta per dins. Però, alhora, tanmateix, visc. I visc i visc més. I –sense entrar en detalls– em sento jove. Em despullo, em miro al mirall i, insisteixo, sense buscar tares, em veig jove. I penso, coi, que jove que era el pare quan va morir. I penso en les coses que s'ha perdut. En els nets que no ha conegut, en la merescuda vellesa al costat de la mare.

I aquests dies que aquí és Nadal i estic content, perquè el caliu no se'ns atura, aquests dies miro enrere i penso en els amics que han mort. Joves. També. Massa joves. Homes, dones, amarats de somnis, de reptes i d'il·lusions. Incomplets. Plens de vida.

I els enyoro.

I m'enfado. M'enfado molt. M'emprenyo per la seva pèrdua. Inesperada. Contundent. Dolorosa. Per les conseqüències. Per les absències. Per les morts, sempre injustes, diem, per consolar-nos, per buscar un refugi. Una excusa. M'endafo per aquella trucada. Punyent. Per aquells instants en què les cames et fan figa i caus a terra. Per aquell forat que se't fa al ventre, a les entranyes. Aquell dolor orgànic. Aquell forat que, a cada comiat, es va fent cada vegada més gran.

I m'enfado per totes les coses que no vam acabar de fer, junts. Per totes les coses que no els vaig dir. I ara em bateguen. M'esclaten a dins. Per totes les abraçades que no els vaig fer. Que no ens farem. Per les vegades que volia dir-los t'estimo. I no ho vaig fer.

Potser aquest serà el meu propòsit per a l'any nou que comença. No serà anar al gimnàs o comprar-me una moto per sentir-me més jove. Perquè ho sóc. Serà, com ens deia a cau d'orella en Pau Riba, no fer-me gran sense créixer, no perdre la inèrcia del somriure, no oblidar la urgència del moment i sentir que formo part d'una tribu. 

Potser el propòsit serà cuidar i estimar encara més la tribu. Aprendre a estimar-la, probablement amb mancances, amb defectes, amb imperfeccions. I deixar d'enviar-los missatges mandrosos per whatsapp i, en lloc d'això, trucar a la porta de casa seva o escriure'ls cartes d'amor.

I desitjar que, després d'aquest hivern, arribi la primavera. I l'estiu. I celebrar-ho junts, festejar-ho junts. Frec a frec. Perquè som joves. Plens de vida. Amarats de somnis, de reptes i d'il·lusions. I les complirem.