Aquest diumenge, jornada electoral, vaig brindar amb cava. No ho vaig fer pas per celebrar una victòria o els resultats d’un partit o altre, sinó per celebrar, amb un esclat d’alegria i emoció, una derrota. La contundent desfeta dels xenòfobs, que van ser esborrats de l’Ajuntament d’Igualada, dels ajuntaments de l’Anoia i gairebé dels ajuntaments del país. Brindem! (Aquí convé fer un incís: que no hi hagi xenòfobs a les nostres institucions més properes no vol dir que no hi hagi xenòfobs i actituds xenòfobes al carrer. Perden un altaveu, uns ingressos, una “plataforma”… però encara hi són. No podem baixar la guàrdia, hem de continuar educant, des de les entitats, des dels nostres llocs de feina, des del nostres llocs de lleure, des de les nostres escoles… en la convivència, el respecte, la igualtat. Hem de fer anar enrere les mentides, els rumors, les amenaces… i tirar endavant els valors que ens dignifiquen com a persones).

Amb la ressaca dels resultats de les eleccions d’aquest passat diumenge, que va deixar la formació xenòfoba pràcticament sense representants electes (va passar de 67 regidors el 2011 a tan sols 7 regidors enguany) cal que anem gairebé un any enrere, al juny del 2014, i recordem l’acció que van dur a terme, de la mà de l’entitat sociocultural Atlas,  un grup d’igualadins i igualadines, de veïns i veïnes. Gent de casa que, responent d'una manera original i sorprenent a la provocadora recollida d’aliments organitzada per la formació xenòfoba, van capgirar la campanya, posant-los en evidència a Catalunya i a l’estranger, donant una lliçó de civisme, educació,  intel·ligència i aquell pessic d’ironia tan propi dels catalans. Aquests veïns i veïnes, majoritàriament immigrants, no només no van caure en la provocació sinó que van girar en contra la campanya xenòfoba, omplint la parada amb aliments. La imatge del líder “identitari”, amb aquella cara de pomes agres i de mala llet, oferint amb menyspreu pernil, tot dient “¿quieres jamón?” a una noia musulmana, que deixava, somrient, aliments a la parada, resumeix dues maneres de fer: la de l’odi, la mentida, la manipulació, l’amenaça, l’insult, davant la de la il·lusió, el respecte, la serenor… La mala gent i la bona gent. (En aquest punt, un nou incís: òbviament, no tots els immigrants són bones persones, de la mateixa manera que no ho són, per se, tots els de casa. Hi ha mohameds que són delinqüents, de la mateixa manera que hi ha roberts que també ho són). Aquesta imatge va ser un presagi del que passaria mesos més tard…

Què ha passat del 2011, quan la formació “identitària” va obtenir gairebé 2500 vots i 7 regidors a l’Anoia, fins avui, perdent més de la meitat dels vots i quedant-se sense representació als ajuntaments anoiencs? De la mateixa manera que van entrar als ajuntaments… n’han sortit.  Fa cinc anys, en el moment  més dur i punyent de la crisi -especialment a l’Anoia, una de les comarques catalanes més afectades- els xenòfobs van trucar a les portes més vulnerables, a les persones que, pel que sigui, per ignorància, per necessitat d’aferrar-se a una excusa, a una raó, a una mentida que repetida mil vegades podia convertir-se en una “veritat”... i els van dir que la culpa de tot el que passava, de tot el que els passava, era “dels de fora”.  El discurs, repetit mil vegades, va quallar on havia de fer-ho. Però amb el temps, molts d’aquells que van confiar en el discurs “identitari” han anat veient que els “de fora”, que possiblement viuen a la seva escala, van a l’escola dels seus fills o, en el millor dels casos, són companys de feina, no porten els seus nadons en cotxets nous de trinca regalats pels ajuntaments i pagats per nosalres, els "de casa"; que no ens han robat les feines; que no viuen en pisos regalats, que no es colen a la cua del supermercat amb els carros plens, també regalats...  De la mateixa manera que el primer líder de la formació -defenestrar per l’actual- va passar d’un discurs inicial anticatalanista, que en el seu moment va deixar de donar rèdits, al discurs racista, possiblement ara els “identitaris” s’ho veien a venir i han anat girant cap a un discurs proper al de Ciudadanos, orientat a atacar  “la casta”. Ja veurem cap on anirà aquesta formació “identitària” i, sobretot el seu líder, després d’aquesta impactant patacada i, cap on dirigeix el seu discurs en un futur, si és que no es desfà (n’hi ha un, a Vic, que es frega les mans...). El gran problema és que, en un estat normal -encara no el tenim- aquestes forces haurien d’estar il·legalitzades.

Què més pot haver passat en aquests darrers anys? Paral·lelament a la caiguda del seu propi discurs i, sobretot, a causa de les seves maneres de fer –sovint més pròpies de hooligans que de polítics- hi ha hagut la feina valenta, ferma i decidida d’entitats, com la ja esmentada Atlas o la Unitat Contra el Feixisme i el Racisme i de moltes persones que han treballat i treballen per trencar estereotips, per combatre les actituds racistes, per construir una comunitat més justa, lliure, oberta i solidària. I que continuaran treballant-hi, malgrat tot. Amb paciència, amb seny, serenament. Mossegant-se la llengua. Comptant fins a cent. Amb el convenciment que, més tard o més d’hora, tothom es posa al seu lloc i que, com deia el meu padrí pagès, “tu seu, que els veuràs passar”.

Fins ara sentia molt vergonya, fins i tot repugnància, per la presència de xenòfobs al meu ajuntament. Fa gairebé dos anys, aquests van instar a l'alcalde que desinfectés el pavelló de Les Comes després que fos cedit a la comunitat musulmana per a la celebració del Ramadà. Jo no seré com ells i no demanaré a l’alcalde que desinfecti la sala de plens. La democràcia, la raó, el seny, la veritat, ja s’han encarregat d’obrir les finestres i airejar aquesta sala que ens representa a tots i totes. Els de casa.