Aquests darrers dies he hagut de recórrer al boca-orella per demanar un favor a parents, amics, coneguts i saludats. Un missatge dins una ampolla. Immediatament, una amiga em va contestar que ella no em podia ajudar directament, però que ho faria córrer a la xarxa de veïns i veïnes del carrer i dels carrers del voltant, entorn de la plaça de l'Ajuntament d'Igualada. La seva xarxa.

Em va explicar que aquesta xarxa ja l'havien cosit els avis i apedaçat els pares d'aquests veïns i veïnes. I que, a través d'aquests fils, sabien tot el que passava al seu petit barri i que, quan s'esqueia, s'ajudaven els uns als altres.

Vaig recordar una imatge emblemàtica dels estius d'infantesa al poble dels meus avis, un petit poblet del Pla d'Urgell on les portes de les cases eren sempre obertes. Cada dia, a la nit, després de sopar, els padrins i padrines baixaven la cadira al carrer, s'aplegaven amb els veïns i xerraven. Era la ràdio sense fils del carrer. El Ramon ha empitjorat del "mal lleig". L'Andreuet es va trencar una cama en caure del tractor. Dijous ve el veterinari a vacunar les bèsties. La vella de cala Pepa és al llit i algú li hauria de dur unes farinetes...

Vaig recordar, també, un dels jocs d'infantesa al poble. Agafàvem dos iogurts –acuradament escurats–, hi fèiem un petit forat al cul i els uníem, d'un extrem a l'altre, amb un cordill. Era el nostre telèfon particular.

Avui, quan els telèfons són uns ginys fascinants, quan tot corre a una velocitat vertiginosa, quan la majoria de les coses són efímeres, quan l'individualisme es menja a queixalades la companyonia, quan cada vegada hi ha més gent que viu en soledat, quan cada vegada els petits –i no tant– cauen a les xarxes virtuals... avui, tenim el deure i la responsabilitat de cosir xarxes. Xarxes de veïns. Xarxes d'amics. Xarxes de col·legues de feina. Xarxes d'entitats... Xarxes.

I tenim molta feina per atraure cap a aquestes xarxes no només els nouvinguts sinó també els nostres fills. I convidar-los i engrescar-los que participin en cosir-les, estendre-les i apedaçar els trossos malmesos.

Perquè, si no, arribarà el dia que baixarem la cadira al carrer i no hi haurà ningú. Arribarà el dia que agafarem el iogurt, ens l'atansarem als llavis, parlarem i a l'altre extrem no hi haurà ningú.

Xarxes.