Dimecres, 1/4/2015
2358 lectures

Els mecanismes de conversió entre vot real dels ciutadans i representant polític efectiu són molt variats. Es pot elegir un model perfectament representatiu que provi de ser fidel percentualment a allò que els electors han escollit o, per contra, es pot intentar que tots els territoris tinguin una representació per no deixar ningú enrere. Per poc que coneixem el sistema polític espanyol s’entendrà que el Congrés vol representar a tots els espanyols de manera satisfactòria, mentre que el Senat busca posar de manifest la importància de les diferents regions del país.

                                                                  

I com és ben sabut per la majoria dels nostres estimats lectors, el Congrés no és una institució lògica ja que a l’elegir els representats a nivell provincial és molt més complex triar els candidats de les grans concentracions de població com Barcelona, Madrid, València o Sevilla que no pas a zones menys poblades com Zamora, Burgos o Palencia. Així doncs, un partit amb el 40% dels vots pot tenir una majoria absoluta sense gaires problemes. I per altra part, el Senat és una càmera de representació política d’allò més curiosa, ja que tot i existir és un organisme de validesa molt limitada perquè té les competències pot detallades i fins i tot capades. 

                                                                          

Amb tot, els ciutadans espanyols estan avesats a unes majories àmplies i satisfactòries que fan la governabilitat molt més senzilla que en altres zones del món. A Itàlia, per exemple, els partits patien de la fragmentació representativa degut al sistema electoral i a l’assignació d’escons. És un lloc comú fer servir els italians per a posar de manifest el desgavell polític resultant d’un sistema electoral massa representatiu en el que tots els partits tenien una petita fracció del total de l’electorat. A l’altra banda de l’espectre ens trobem els Estats Units i les seves eleccions d’estil majoritari en les que amb el 51% dels vots s’obtenen tots els representants de l’Estat. I en aquest cas ens queixem perquè no hi ha manera d’aconseguir que els partits polítics minoritaris siguin representats.

                                                                

La conclusió és que sempre s’ha de pagar un preu. Si un elegeix un sistema majoritari sacrifica els partits petits, mentre que si el sistema és minoritari tot l’entramat polític és un gran castell en el que l’enxaneta prova de fer equilibris sobre un conglomerat de interessos i de polítiques contradictòries. Per tant, hem d’escollir quins problemes volem patir.

A Catalunya ja fa temps que estem immersos en un sistema polític de coalicions en el que els partits no poden fer res per si sols. Des del Tripartit dels Socialistes, els eco-socialistes i els republicans, fins a la trobada del nou Tripartit amb els convergents, els demòcrata-cristians de unió, i els republicans, tota la política catalana és un gran joc d’equilibris per a aconseguir la fórmula màgica per a governar. Amb tota seguretat la ràpida postmodernització de la política catalana no és res més que la manifestació de la transformació dels catalans des d’una realitat materialista a una més post-materialista per a emprar els conceptes del politòleg nord-americà Ronald Inglehart.

                                                                     

Mentre els catalans de la dècada dels 80 votaven en clau bàsicament materialista, és a dir, pensant en l’eix econòmic i social, els catalans de l’any 2015 pensen en l’economia, clar que sí, però també observen amb atenció la seva identitat nacional, sexual o personal; miren al món i els preocupa el canvi climàtic i els elements perjudicials de la globalització, i un llarg etcètera que fa que els sociòlegs i els estadístics vagin de bòlit per a provar d’esbrinar quina serà la direcció del vot. 

                                                                      

És per aquesta complexificació de la societat catalana que l’espectre polític dels catalans ha anat transformant-se en els últims anys perquè es necessiten més i més respostes des de noves perspectives. Així doncs des de l’any 2003 la política del país s’ha anat transfigurant en un escenari en el que les majories són cada cop més difícils d’escatir. Només hem de pensar en el “procés” i com diferents forces van entrant i sortint per a aconseguir que tot plegat vagi avançant de manera més o menys complexa.

Però a Madrid la situació sempre ha estat diferent. El debat polític en la major part de l’Estat ha estat de caire materialista, és a dir, l’eix esquerra-dreta s’ha mantingut de manera radical. Si pensem en les arengues d’Esperanza Aguirre provant d’emular les invectives de la primera ministra Margaret Thatcher i les fórmules econòmiques del president Ronald Reagan com a gran solució pels mals del país, ens vindrà al cap el intervencionisme que es proposa de les files socialistes amb els barons defensant les vies que havia transitat el pare de la macroeconomia John Maynard Keynes. 

                                                                       

No fou fins que el president José Luis Rodríguez Zapatero va introduir el republicanisme filosòfic de Philip Pettit que l’eix més postmodern i postmaterialista va entrar de ple en la societat espanyola. El matrimoni homosexual, l’avortament, la simplificació del divorci i la violència domèstica i els drets de les dones van fer un soroll bastant considerable. També, i no ho podem oblidar, el debat etern sobre el que vol ser Espanya seguia sobre la taula i començava a avançar amb força. Però no correu massa ja que les solucions polítiques a la crisi econòmica per part de ZP foren d’índole totalment keynesianes.

                                                                       

I sí, com sempre, la major part de les transformacions polítiques a Espanya entren per Catalunya. Allò que ja passava al Principat –com m’agrada aquest concepte- s’anava preparant a la Península. Les preocupacions dels espanyols començaven a anar més enllà i els partit tradicionals ja no eren suficients per a respondre a les seves inquietuds. El PSOE, el PP i IU eren només manifestacions de la vella política i els interessos tradicionals dels grups polítics i fàctics de l’Espanya de sempre.

Amb aquest canvi social i polític emergeixen dos grups ciutadans que desitgen el canvi. Per una part tenim a Podemos que anhela transformar Espanya des de una perspectiva quasi populista amb l’ús exhaustiu de les xarxes socials i prometent un país més just i més transparent. Per altra part ens trobem una creació catalana com Ciutadans – o Ciudatans si ho preferiu- que vol aturar els processos nacionalistes perifèrics i fer que Espanya sigui un país més homogeni i igualitari. I la pregunta és cap on anem?

Doncs molt em temo que el destí d’aquesta transformació és un panorama polític a la catalana, és a dir, una sèrie de partits amb un suport popular d’entre el 35% i el 20%, i una altra petita constel·lació que tindran entre el 10% i el 5%. Segurament tindrem al PP, al PSOE i a Podemos –que el seu acrònim hauria de ser PP però ja està en ús- amb un 20-30% del vot, Ciutadans amb un 15%, IU amb 5-10% i després els nacionalistes o regionalistes amb un suport considerable si es sumen tots els moviments. Per tant el món polític espanyol serà interessant.

                                                                       

Les coalicions arriben a Madrid i ho fan per quedar-se. El votant espanyol haurà d’acostumar-se al rau-rau –sí, sí, ho sé- de tenir més líders polítics fent declaracions sobre qualsevol qüestió que creguin necessària. Així doncs, Espanya s’està catalanitzant.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.