Les eleccions municipals són aquelles que tothom menysprea perquè la política real passa per Brussel·les, Madrid i Barcelona. És això cert? No té cap importància el que diguin els nostres representants locals? No hi ha projecte local possible? Potser és cert que en moltes ocasiones les ideologies es deixen de banda perquè a un nivell estrictament local les persones pesen més que no pas els principis axiomàtics, però això no ens pot allunyar de la veritat que hi ha darrera els gestors locals: són els únics polítics que podem conèixer. Perquè el futur alcalde serà aquell pepet o pepeta que ens trobarem fent el cafè al mateix bar que anem nosaltres amb els nostres coneguts per a criticar-los. Crec que tots estem d'acord quan afirmo que el gran i autèntic Parlament de Catalunya és el bar on tothom és un petit Richelieu ben informat i preparat per a executar les idees més insòlites. Aquelles amenaces velades: "Quan jo mani....". Ja m'enteneu.

Ara bé, no us deixeu enganyar ja que les eleccions municipals són molt més importants del que pensem. Els polítics de proximitat són aquells que tenen més a pelar pel que fa a la gestió d'aquells recursos fonamentals de les nostres vides. I aquí potser podríem dir que seria hora d'aconseguir un millor finançament pels ens locals ja que són aquests els que perceben amb més claredat els problemes dels avis i dels infants. Així doncs, no oblideu de votar perquè aviat podrem elegir aquelles persones que guiaran el futur immediat de les nostres viles.

Per si de cas algú té problemes per a acceptar la importància d'aquestes eleccions municipals només ha de visitar els llibres de història d'Espanya i revisar els capítols dedicats a la política nacional decimonònica en els quals es trobarà amb pensadors i polítics de primera línia exposant la necessitat de descentralitzar les decisions de l'Estat liberal post-Napoleònic i provar de fer un món més just des del carrer i no pas des del despatx. Tot i que potser algun dels meus lectors té línia directa amb en Mariano Rajoy, o amb l'Artur Mas, la majoria només aspira a queixar-se davant del polític del poble per a obtenir algun servei que potser és més necessari del que es creuen els distants planificadors de Madrid o Brussel·les.

I ara que menciono els planificadors. Us heu plantejat que a Espanya hi ha una obsessió quasi eterna per a muntar eleccions locals? Potser alguns ja sabeu on vaig però potser els altres no em seguiu perquè les meves referències críptiques a un passat llunyà no deixen de ser un so difús entre les miríades post-modernes de les xarxes socials.

Per a mencionar dos exemples us plantejaré les eleccions locals de 1931 i les de 1979. En el primer procés electoral mencionat les autoritats de Madrid volgueren començar una transició controlada des d'un règim dictatorial com el de Miguel Primo de Rivera cap a una democràcia més o menys controlada. El problema del pla fou que el bloc republicano-progressista es va plantejar unes eleccions locals amb caràcter estatal, és a dir, no van voler pensar només en els problemes de Barcelona, Madrid o Bilbao, sinó que es proposaren canviar tot el país de manera més profunda. I la sorpresa arribà quan aquesta coalició guanyà les eleccions en les capitals de província i els centres de poder més importants de tot el país. No es pot dir que la victòria fos total ja que en el camp espanyol les dretes continuistes guanyaren les eleccions amb claredat, tot i que com ja sabem el control dels processos electorals en les zones agrícoles hispanes deixava molt a desitjar, així que ningú no podia defensar una victòria conservadora emprant els resultats electorals del camp castellà.

De la victòria de 1931 els republicano-progressistes en van treure una República inesperada. Així doncs unes eleccions locals servirien per a enderrocar un règim i fer-ne néixer un de nou. Una maièutica política per sorpresa. Els polítics que volien evitar unes plebiscitàries en tingueren unes. Si els resultats electorals són prou impressionants no fa falta parlar de plebiscitàries ja que tothom ho entendrà com a fait accompli. El poble havia parlat i el règim transicional no ho resistí. Així doncs unes eleccions locals pesen més del que uns pensen. 

I ara m'agradaria reflexionar una mica sobre les eleccions locals de 1979. Com és ben sabut la transició política a la democràcia fou molt pautada per les autoritats que provenien del franquisme i l'única força real que tingueren les forces opositores estava al carrer i no sempre podia manifestar-se amb la llibertat necessària. Com ja sabeu els "runners" de l'època s'entrenaven amb els grisos. 

Qui va guanyar les eleccions locals de 1979? La UCD, el franquisme transfigurat, la continuïtat. D'alguna cosa havia de servir la derrota de 1931. Els dirigents del "Estado" havien dissenyat un entramat polític més elaborat que el de 1931 ja que totes les lleis que s'anaven aprovant a Espanya per a portar la democràcia al país eren una dicotomia molt violenta: o això o l'abisme. Des de 1977 totes les lleis eren així: obteniu això sempre i quan no parlem d'allò; fem això sempre que no fem allò; anem junts cap aquí perquè anant cap allà hi haurà un trencament. Aquella por tan catòlica del trencament! Quan la diversitat i la discussió s'entenen com trencament...

I així ens va... Un sistema en  què els planificadors de la democràcia de baixa qualitat que tenim van guanyar sempre. Quina elegància en l'estructura i el contingut del nou règim! Vàrem fer un gir de 360 graus, és a dir, vàrem fer una volta tan marcada que vàrem acabar on érem amb uns dirigents molt similars als que hi havia o molt ben connectats amb aquells líders de l'Espanya franquista. L'escenari no es va moure i els tics de la dictadura es van perpetuar amb un rostre més amable però tan dubtós pel que fa als processos democràtics com l'Espanya de 1969. Els clientelismes, els nepotismes, els funcionaris tan llunyans del ciutadà, uns partits tan poderosos com la Falange, i una economia autàrquica en què les famílies de sempre encara hi tenen molt pes. 

I ara encarem les eleccions de 2015 amb certa incertesa i també esperança. Hi ha aquells qui volen que tot peti i que així anem cap a un escenari d'incertesa que ens permeti canviar-ho tot o com a mínim qüestionar-ho. També trobem a aquells qui davant d'aquesta eventualitat política volen un continuisme segur que faci que ningú no hi perdi, o que com a mínim, ells no hi perdin res. Estem davant d'un quiliasme col·lectiu que ens planteja què volem ser quan siguem grans.

El que sí sabem és que el PP perdrà tants vots que molts voldran demanar el cap de Mariano Rajoy. També sembla clar que en moltes zones d'Espanya el PSOE serà un partit molt més petit del que és ara i això permetrà que els enemics del candidat Pedro Sánchez l'ataquin per a usurpar un tron de capa caiguda. I IU serà el partit que més sembla que patirà aquest procés ja que el seu electorat transitarà cap a les terres de Podemos. I tot parlant del molt televisiu Pablo Iglesias hi ha qui votarà la formació d'esquerres per a canviar-ho tot - encara no sabem si cap a millor. Però la sorpresa és Ciutadans, un partit que no sabem si és d'esquerres o de dretes i que de fet en fan bandera! No els homologo però no podem oblidar que els moviments populistes europeus se senten molt còmodes desacreditant la divisió entre esquerres i dretes per aparentar ser un centre que reclama la representació col·lectiva de la nació. Per a conèixer una mica més aquesta situació us recomano un llibre escrit per Zeev Sternhell anomenat "Neither Left nor Right: Fascist Ideology in France". Personalment quan un partit afirma que no creuen en dicotomies polítiques com les d'esquerra-dreta o la de Catalunya-Espanya ja tremolo.

I per avui us deixo prometent-vos un nou article sobre les locals abans que aquestes arribin, una espècie de primer acte abans del finale necessari que haurem d'enfrontar un cop acabat el procés electoral a finals de maig.