Dimecres, 10/12/2014
1502 lectures

L’ensenyament i el fotut futur

Els sistemes educatius posen de manifest les necessitats de les societats que els creen. Així doncs, alguns creiem que tant les escoles, com els instituts són imatges d’allò que es vol aconseguir en un determinat moment. I el cas espanyol és un gran exemple de les dues Espanyes provant de desmantellar l’altre mig país mitjançant la introducció d’algunes matèries o l’eliminació d’altres continguts. Però provaré d’exposar el cas espanyol en un futur proper.

En aquesta ocasió m’agradaria exposar les inquietuds que hom sent quan observa amb perspectiva les intencions educatives dels diferents moments històrics europeus. I per això la meva intenció és resumir de manera una mica atropellada els diferents models educatius i les necessitats específiques dels diversos moments occidentals, i el que es volia aconseguir.

Si observem l’Alta Edat Mitjana, i fins i tot la Baixa, trobem un món occidental on l’educació és un privilegi que ben pocs gaudeixen. El món que emergí de la caiguda de l’Imperi Romà Occidental, l’any 476, no necessitava una munió de pensadors o de capacitats, treballadors especialitzats per  millorar la productivitat del seu sector econòmic. I així la societat europea no aconseguia emergir com a motor econòmic mundial ni podia lluitar per a la igualtat dels seus habitants. De fet, l’ensenyament no era més que tot un seguit de centres monacals on es reproduïen sistemàticament aquells volums que s’han acabat convertit en part del cànon occidental.

Fins i tot l’idealitzat Renaixement europeu no va proveir als habitants del continent d’un model educatiu generalitzat que permetés a tots els humans del nostre petit racó de món fer quelcom de bo. Els primers passos per  desmuntar el Trívium i el Quadrívium s’estaven fent encara sense comprendre on es volia anar. En aquest context alguns van començar a gaudir d’una certa llibertat intel·lectual derivada del descobriment i la combinació de moltes obres dels pensadors clàssics Plató i Aristòtil. Aquests dos filòsofs del món antic combinats amb la tradició cristiana occidental juntament amb un creixent paganisme mecanicista van permetre als humans occidentals començar a fer-se preguntes que fins aquell moment no s’havien atrevit a fer-se.

No serà fins ben entrat el segle XIX que l’ensenyament començarà a cobrar cos. De la combinació dels valors il·lustrats pels quals tots els humans havien de disposar dels mateixos drets i deures, amb les necessitats econòmiques d’una creixent industrialització, els països europeus van començar un procés d’escolarització massiva. D’aquest canvi en sorgí una massa mínimament educada que havia anat a escola fins als 11 o 12 anys, mentre que una petita minoria seguia accedint a un ensenyament sublim que els permetia convertir-se en allò que s’anomena el públic europeu.

I amb aquest context arribem al segle XX on dues Guerres Mundials devastaren Europa i Àsia. Els pobles d’aquestes regions veieren com més de cinquanta milions de persones morien en nom de governs, banderes, idees o necessitats. És en aquest context que l’educació nacional obligatòria es porta a terme de manera seriosa i generalitzada. Aquesta segona onada modernitzadora portarà els índex d’analfabetisme a números d’un sol dígit en molts països occidentals i el Japó.

Fins i tot la descendència de la classe obrera veia com s’obrien les portes dels estudis superiors a un número prou considerable de proletaris. Noves possibilitats emergien d’aquest canvi radical: potser una feina en la creixent administració que volia convertir-se en proveïdora dels serveis més bàsics des de les reformes del primer ministre laborista anglès Clement Atlee, o de la social-democràcia sueca o la democràcia-cristiana alemanya.

Tothom a la Universitat! Era la nova panacea que ho arreglaria tot. La formació superior prometia millors llocs de treball i un futur esperançador. I així va succeir en la major part dels països europeus entre 1945 i 1973. L’atur es mantenia baix i els sous alts. Les classes mitjanes estaven en plena formació i la creixent complexitat social de les societats industrials demanava un també creixent nivell formatiu que permetés als ciutadans occidentals  fer-se càrrec d’un món molt més ric i perillosament interconnectat.

Però des de fa uns anys sembla que el model educatiu d’alguns països canvia de manera sensible. Hi ha menys recursos per a l’educació primària i secundària, s’estimula un descrèdit creixent dels treballadors del sector de la formació, i sembla que molts pares han abdicat de les seves responsabilitats pel que fa al reforç que s’obté en el món de l’ensenyament quan els pares afegeixen una bona educació. Un relativisme malsà sembla que es va apoderant de les antigues classes mitjanes.

A nivell personal no em costa molt veure que un canvi d’aquesta envergadura respon a una proletarització incipient de grans sectors de les classes mitjanes que veuran com la tecnologia els priva de l’estabilitat de què gaudien fins fa només unes dècades. Així mateix, la quitxalla d’alguns països occidentals reben com a únic discurs que tant se val si estudien com si no ja que l’atur està a l’aguait i no podran evitar ser engolits per un sistema inhumà i individualista que no els permetrà desenvolupar-se com a persones.

Per tant, quan permetem que els sistemes educatius siguin menystinguts o retallats per polítics inconscients, o perpetuem la cantarella estèril que manté que els mestres que s’ocupen de la formació del jovent són uns irresponsables que només estan en aquest sector econòmic per unes vacances quasi mítiques, només estem ajudant a un canvi social que no contemplo necessàriament com a quelcom positiu a molt curt termini. L'esperança de vida ha fet que aquests processos que solien afectar a la descendència dels qui veien les mutacions ara hi hagin de viure de manera inevitable. Així que hauríem de ser una mica més conscients de les implicacions últimes de les nostres afirmacions quan afirmem que l'escola és inútil.

1 Comentaris

A

Antoni Miranda Pallarès

Sant Martí de Tous

11 de desembre 2014.10:04h

Respondre

Mentre segueixi la utopia actual de què a la política pot entrar-hi tothom i no els candidats més educats i millor preparats, experimentats en el món laboral i amb sentit comú, seguirem veient i... Llegir més sofrint els mateixos errors que en l’actualitat. El personal docent hauria de tenir la paraula per promoure les doctrines educatives adients i adequades a cada temps i a cada situació. I no haver-nos de sotmetre a decisions de personatges anclats a segles anteriors. Un dels fets més evidents és que a la península, de moment, veiem com els alumnes millor preparats han d’emigrar a l’estranger. I, de retruc, a casa nostra també, a causa d’unes lleis inapropiades i gens equitatives sumat a la dependència política i econòmica del govern central.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.