França, 1939 – Alemanya, 1960

Aquest estiu ha estat un d’aquells moment peculiars que ens ha sorprès a tots. Com tots sabem el mes d’agost no passa mai res i els periodistes han d’omplir pàgines en els diaris tot comentant si algun aristòcrata s’ha encadenat a un arbre, o si alguna estrella decadent del panorama estatal ha fet de model per a una fotografia a la platja. És un mes perfectament cruel per als becaris que s’encarreguen de fer la feina tot suats i sense les grans personalitats que solen prestar la seva imatge per a la construcció del discurs periodístic de qualsevol altre moment de l’any.

Però aquest estiu ha estat diferent. Tenim una guerra ben interessant a Síria, així com un conflicte vigorós amb l’Estat Islàmic que vol posar en qüestió els valors de la modernitat occidental, així com zones en conflicte ja quasi oblidades com Afganistan o Líbia. En resum, la política internacional i els conflictes ens donarien material per a omplir centenars de pàgines de manera més o menys intel·ligent sense gaires problemes.

Ara bé, no només tenim els conflictes que comencen a semblar guerres de baixa intensitat d’aquelles que no hi ha manera de solucionar sense una intervenció caríssima de les Nacions Unides. Els catalans també hem decidit votar novament en un procés que no sé si en realitat comportarà algun canvi sensible, o si ens quedarem com sempre pendents del famós: “uiiiiii!!!!”. El 27-S haurà de ser objecte d’alguna columna en futures edicions d’aquests escrits amb els que us castigo, però avui no.

Així que tenim guerres exòtiques, eleccions autonòmiques/nacionals, governs que cauen a Grècia després de trair a tot un poble, una borsa xinesa que s’enfonsa perquè totes les bombolles esclaten, i un president americà provant de tancar dos qüestions que venen de la Guerra Freda (1945-1991) com són Cuba i Iran. Tot això ha permès que els tuitaires, els aficionats a les notícies i els avorrits per la tirania costera típica dels agosts hagin gaudit d’alguns moments de grandesa.

Però avui he d’escriure sobre una de les qüestions que també ens han ocupat aquest estiu: les migracions humanes i el seu impacte en les societats receptores. No podem oblidar que els humans van aparèixer per primera vegada en un racó oblidat de l’Àfrica i des d’aquell punt es van anar estenent per tot el planeta sense deixar cap zona buida. Som com una petita plaga fora de control.

Així doncs, està en els gens humans el fet de migrar. Sigui per curiositat o per necessitat, els humans han anat movent-se sense aturador durant tota la història i per tot arreu. I avui ens trobem amb una situació que ens incomoda i que potser ens neguiteja i tot. Per a poder resumir-ho, podem dir que hi ha un munt de pobres sense futur que han decidit venir cap a nosaltres perquè el seu món s’està col·lapsant de manera radical i creuen que a Europa, tot i els moments de desconcert econòmic i polític, estaran millor que a casa seva.

Guerres, sequeres, genocidis, aturs fora de control, inflacions salvatges, intolerància, persecució religiosa, o malalties, motiven a milers d’humans a marxar de les seves cases perquè no hi veuen sortida. Amb la motivació de saber-ho tot perdut, aquests miserables oblidats per la història prefereixen morir en una mala embarcació en la mar mediterrània que no pas esperar que alguna guerrilla o algun virus desconegut acabi amb ells a casa. I moren a centenars! Però millor provar-ho que no pas no fer res. Un pare de família sirià potser no veu clarament que el trajecte entre el seu país i la suposada seguretat nord-europea tingui èxit, però quina alternativa té quan la dictadura d’Assad potser no li dóna bones opcions de vida, o potser són els radicals anti-govern que no ofereixen garanties a la població civil, o qui sap, potser és l’Estat Islàmic i la seva barbàrie postmoderna la que fa sentir a aquest home que ha de prendre els seus fills cap a la seguretat europea. O una mare kurda que veu com la guerra amb Turquia i l’amenaça islamista s’atansa a la seva porta. O un jove afgà que vol una feina per a poder anar a un partit de la Premier League. En ocasions les coses més senzilles són aquelles que provoquen més reaccions entre els humans.

I és clar, aquí estem mirant la situació amb la típica feredat que sent aquell que percep el món com una amenaça: “ja venen!”. I els mitjans ens donen xifres com: “8000 refugiats han arribat avui a... ”. La por ven, i ho fa bé. Nosaltres a casa menjant una mica mentre mirem com unes embarcacions assalten les nostres costes com si fossin els víkings. I nosaltres només volem que els enviïn de tornada o que senzillament passin de llarg i no vinguin a molestar el nostre benestar. I sabeu què? Ho entenc. La diversitat és benvinguda si el nostre veí és un nord-americà o un francès que “es comporta” o un milionari com en Leo Messi, que tot i ser un immigrant, té més calers dels que mai veurem nosaltres. Tots som molt moderns quan mengem al restaurant japonès o prenem un cafè italià, però no ens agrada que un noi negre o àrab ens saludi a l’escala de casa. Som així de contradictoris.

Deixeu-me que us faci una reflexió i si voleu digueu que sóc un demagog. No ens agrada la diversitat, el discurs sobre la diversitat sí que ens agrada, però no ens complau quan la diversitat ens diu hola. I no us ho demano pas. No vull donar cap lliçó a ningú, jo no sóc pas millor que vosaltres, però sí que m’agradaria exposar el que ha passat en aquest país des de l’any 2007. Milers de persones del país, sobretot joves, han emigrat per a buscar un futur millor tant a Nord-Amèrica, o Anglaterra, o Alemanya. I aquí els víkings som nosaltres arribant en avions moderns. Però sempre sentenciem que això és diferent, tot i que encara no he entès per què.

Ara bé, el meu millor exemple és el que va passar a Espanya durant la Guerra Civil (1936-1939). Mig país va fotre el camp cap a la URSS, o Mèxic, o Argentina, o França. De fet, molts catalans van acabar a les platges franceses perquè el govern francès no sabia què fer-ne de tants refugiats que rebien. Un cop més els víkings érem nosaltres i els europeus ens miraven acollonits –amb perdó- mentre omplíem els seus països. Milers de pares i mares van pensar que el millor futur per als seus fills era marxar del país i provar-ho a l’estranger ja que les matances de la guerra i la repressió de les dues Espanyes eren massa per a ells.

Però encara en tenim més. Durant els anys del franquisme milers d’espanyols van anar a treballar com animals a Alemanya, a Suïssa, a Holanda o on els volguessin perquè no hi havia opcions a Espanya. És el que volien? Era millor agafar les poques pertinences que tenien i deixar la família enrere que no pas quedar-se a caseta? Ho feien per pura i violenta necessitat. I no oblideu que la major part d’aquests immigrants que venen als nostres països treballen per sous miserables en feines que costaria que jo acceptés. No dic que no ho faria en cas de necessitat, però un creu que té certes qualitats que val la pena emprar en altres empreses. Així que els espanyols dels anys 1960s són els senegalesos treballant al camp avui en dia.

Per anar tancant la qüestió: no dic que els pobres desgraciats de la Terra que volen venir als nostres països necessàriament hagin de ser agradables o ben rebuts, només proposo que no oblidem que nosaltres faríem el mateix si fóssim ells. De fet, segurament tots tenim un familiar que va emigrar al nord d’Europa o fins i tot la nostra família prové d’Andalusia, Extremadura o Múrcia.