Ja fa anys i panys que la dreta espanyola es manté inamovible davant de qualsevol qüestió político-social que es plantegi tot abraonant-se sobre la Constitució aprovada l’any 1978. El que solen oblidar els dirigents populars és que l’any 78 el que era Alianza Popular -avui en dia Partido Popular- només va recomanar el vot favorable a la Constitució ja que molts dels seus membres la consideraven massa oberta. De tots és conegut el cas de l’antic president d’Espanya, José María Aznar, qui es va oposar obertament al nou text jurídic.

Com també sabem tots, la Constitució es va dissenyar en despatxos de dirigents polítics i en discussions a porta tancada entre aquells que venien del règim del general Franco i aquells altres que de manera més o menys radical s’hi havien oposat. I en aquest context es mou avui en dia el PSOE que proposa una comissió parlamentària per a escatir quin és el nou paper que ha de tenir Catalunya després de l‘1 d’octubre. “Ja us escoltem cada quatre anys!” Tornem a la Transició i deixem a la gent del carrer on els pertoca: al carrer.

Però el que ningú no vol veure és que en aquest país tenim, potser per primer cop de manera real, una societat civil mobilitzada per associacions que van més enllà dels partits polítics, i aquesta societat civil vol ser escoltada sense interlocutors ni despatxos obscurs. El moviment popular que va sorgir de la crisi econòmica de l’any 2008 fou un primer exemple de com la gent s’organitzava sense els partits, tot i que en van crear un bon munt; però avui, a Catalunya, tenim una societat que es mou i fa moure els partits, aquí no hi ha la intenció de crear un nou partit que representi una nova idea o una nova manera de fer les coses, no, la gent vol més democràcia, més vot directe, més participació en la presa de decisions. No només es vol la independència sinó que al fer-la es vol un país millor.

En definitiva, ens trobem en un d’aquells moments en què la llei ja no representa a tothom, i el que farà el poble serà forçar un canvi que avui en dia no és constitucional però que ho haurà de ser. La llei ha de representar els pobles i mai la llei ha de ser un impediment per al natural desenvolupament de les voluntats col·lectives, siguin aquestes majoritàries o minoritàries. En ocasions la democràcia tracta de defensar a tothom, sense excloure aquells que no poden guanyar per números. Els objectors de consciència, els homosexuals, les dones que volien votar, els drets dels afro-americans als Estats Units, aquells que defensaven un sistema d’educació universal, els que creien que la salut no ha de ser negoci, els que pensaven que els nostres avis i àvies tenen dret a una bona pensió quan han treballat tota la vida... Tots ells saben de què parlo.