Dijous, 22/9/2016
1794 lectures

De Hanna a Barberà

Hi ha veritats d’aquelles que no es poden negar, d’aquelles que s’anomenen de perogrullo. I afirmar-les no fa més que incomodar l’audiència, com per exemple, “m’estic fent gran i començo a patir atacs de nostàlgia”. Tots sabem que amb l’edat comencem a enyorar allò que mai no va ser però que la nostra memòria ha reconstruït per a fer-nos sentir malament amb el present que vivim. “Ens fem grans.” Frase tan lapidària com innecessària.

 Creiem que el món ha canviat molt i nosaltres amb ell, però em començo a témer que tal i com el món ha canviat, nosaltres no ho hem fet tant. De fet, hi ha un esdeveniment biològic evident: les arrugues, la calvície, els cabells blancs, el cansament en pujar un tram d’escales, la incapacitat d’anar de festa sense semblar una pruna l'endemà, i un llarg etcètera innecessari de seguir enumerant.

 

                                                                             

 

En què em baso per a afirmar, per una banda, que ens fem grans, mentre que mantinc que en allò substancial no hem fet més que mantenir-nos com uns joves inexperts i amb tendències més aviat ruques. Doncs molt senzill, observació. Ara mateix David Hume estaria més que satisfet. Porto un temps mirant televisió per a adults, com són programes polítics, notícies, documentals, però he de reconèixer que en ocasions la temptació és més poderosa que la raó i peco. Visito canals on encara programen dibuixos animats i on puc reviure aquell Jo que pensava caduc. Que si el Doctor Slump, que si Bola de Drac, o Scooby Doo, i tot allò que ens ofereixen de nou els canals per a la quitxalla.

 

                                                                                    

 

La sorpresa ha estat magnificent! Els dos mons han convergit per a comprendre que no he canviat en res, i molt em temo que vosaltres tampoc no ho heu fet. Fa vint anys mirava els dibuixos, els gaudia, o els patia, els ignorava, els sentia o senzillament passava l’estona. Però un cop acabat el capítol marxava a jugar, a xerrar amb els amics o per fer algun encàrrec. Així era, 20 minuts de diversió o patiment, i seguidament feia quelcom nou que m’evadia totalment, sense remissió.

 I sense cap mena de dubte una de les productores que més vàrem veure quan érem petits fou la Hanna-Barbera, mare de shows com “Els barrufets”, “La família Addams”, “La formiga Atòmica”, “Els picapedra”, o “L’ós Iogui”. Crec que tots nosaltres havíem vist aquests espectacles i els havíem viscut com veritats mentre els fotogrames seguien presents, però poc després ens aixecàvem i a jugar en calça curta al parc. No hi havia més reflexió que la necessària per a recordar l’argument per a l’endemà.

 

                                                                                      

Però ens hem fet grans, hem madurat, hem comprès allò important de la vida i no ens embrutim en basseroles pudentes com “Gran Hermano”, “Sálvame”, “First Dates”, o “El Chicote”, perquè nosaltres posseïm la necessària superioritat moral per a emetre judicis definitius sobre el món. Ja som grans! No ens deixem ensarronar per les grans corporacions. Oi? Sí, oi? O potser de tant en tant també pequem i ens deixem endur pel pecat de la simplicitat discursiva tan típica de les classes subalternes? Abans de dir no penseu que els mentiders van al “Sálvame Deluxe” i els  fan un “poli”.

 La meva tesi és senzilla, tal i com de petits miràvem la tele sense esperar-ne res més que un divertimento vacu, avui en dia fem el mateix, i dic “fem” perquè els que mirem la televisió buscant una il·luminació reveladora mitjançant els documentals o els programes d’informació seguim sent nens. Fa un temps miràvem com els picapedra feien de les seves amb tota mena d’utensilis bastant xocants per a la nostra existència quasi digital en aquells dies. Però és clar, avui en dia no fem això, ens empassem els documentals de la Glòria Serra, els debats de la Terribas, les col·laboracions de l’Ekaizer al Clapés, el “Más vale Tarde” de la Sexta, els discursos abraonats del Basté i les embranzides encoleritzades del Jiménez Losantos.

 

                                                                                           

 

Embogits per la corrupció despotriquem i posem el crit al cel per tots els casos de “barrufeig”, com els Barrufets; i tots els cistells plens de menjar, com els d’en Iogui, que podríem pagar als necessitats si s’hagués robat una mica menys; o per la proliferació d’esperpents constructius, com els de la família Addams, que s’han projectat en aquest país en temps de l’abundància.

 Només penseu en l’últim cas: la senyora senadora Rita Barberà i el suposat món de corruptes que la rodejaven. Tots en posem les mans al cap, no ens en refem d’una que ja en tenim una més davant nostre. I mirem hores i hores de televisió, escoltem ràdios, llegim articles, i un cop hem acabat marxem i a fer quelcom. Com la canalla gaudim del capítol, ens posem nerviosos, veiem que a diferència de la canalla els bons no guanyen, però marxem a jugar a Pokémon Go o al Candy Crush.

 Així doncs, de Hanna a Barberà sense canviar.

 

 

                                                                            

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.