Dijous, 14/7/2016
1175 lectures

Un any 2016 de traca!

En ocasions el devenir ens obsequia amb anys de consulta imprescindible. Sense cap mena de dubte l’últim any d’aquestes característiques quasi mítiques fou l’any 1979. En primer lloc, els iranians van tenir la seva última revolució amb un Ayatollà triomfant i un Shah fugint del país de manera desesperada; en segon lloc, els britànics van elegir a una de les mares del neo-liberalisme, Margaret Thatcher, com a primera ministra del Regne Unit; en tercer lloc, un polonès fou elegit Papa de Roma, i segur que el coneixeu perquè com canta la cançó: “Juan Pablo II te quiere todo el mundo”; i, en quart lloc, els soviètics van entrar a l’Afganistan començant a cavar la seva pròpia tomba. 

                                                                                         

Com veieu l’any 1979 és el nostre pare. Es van posar moltes de les pedres que van conduir a l’altre any màgic, el 1991. Sense 1979 la URSS no hagués caigut, sense 1979 la globalització no seria desreguladora com és, i sense l’any 1979 no tindríem aquesta efervescència fonamentalista per mig planeta. Amb això dit anem a parlar del nostre, no us sembla?

Però el 2016 no es queda curt. El país més important del planeta, amb el permís d’Espanya, els Estats Units està a punt d’elegir el seu nou president. I la decisió no és senzilla. La qüestió està complicada ja que els nord-americans han d’elegir entre una dona, la Hillary Clinton, qui a més de tenir un passat obscur per qüestions cibernètiques com és l’ús dels correus electrònics, és sabut per a tothom que ella pertany a aquell excels grup d’americans que un de Podemos o la CUP anomenaria l'1%. Sí senyors, Hillary Clinton representa Wall Street, Harvard, el establishment, aquells rics que tots hem patit des de l’any 2007 i que podem gaudir si revisitem “The Wolf of Wall Street”. 

                                                                                               

Per altra part, els nord-americans poden elegir a l’empresari histriònic Donald Trump. Racista, masclista, populista, amb girs més propis de l’extrema dreta europea que no pas del sistema de partits dels Estats Units, Trump és un nou tipus de polític americà. És el home fet a sí mateix (el self-made man) que tant agrada als americans, tot i que part de l’èxit es deu al seu pare. Home del món de la construcció, molt vinculat a mitjans de comunicació per les seves dots interpretatives representa a l’home del carrer. Sí, sí, a l’home del carrer. La classe mitja blanca espantada per la rapidesa del canvi que pateix occident i la inestabilitat del mercat laboral i financer des de 2007. Molts europeus van girar-se cap al populisme després de la crisi de 1929 i ara no té per què ser diferent. 

Així doncs, el novembre tindrem la primera presidenta dels Estats Units, o el primer president que no està format directament per la construcció ideològica dels founding fathers. Sigui com sigui serà distret. 

                                                                                               

Si creuem l’Atlàntic i tornem a casa veure que a Europa les coses no van millor. La crisi que va començar l’any 2007 no s’ha acabat. A diferència dels Estats Units on el creixement tot i que dèbil ja és visible, al continent europeu res de res. Bastant atur o condicions laborals miserables que han dut als austríacs a votar massivament per l’extrema dreta, els francesos esperen que LePen prengui el poder a París per a canviar les coses, i els anglesos volen que el xenòfob UKIP solucioni els problemes del país. Som uns perles. 

                                                                                               

Però per si això fos poc el primer ministre britànic David Cameron pregunta als anglesos si volen formar part d’Europa i va ells i li diuen que no. Error èpic. Mig món està enfadat des de l’any 2007 i l’altre mig ja ho estava abans. Si els preguntes als enfadat què volen fer sempre diran allò que faci més mal. És el que els meus pares deien: Estar contra el món. I els anglesos estan contra el món. Així que el 52% dels britànics van dir no a Europa i tot fent-ho han desencadenat una crisi europea ja que ara la porta és oberta i els propers a marxar poden ser els holandesos, els francesos, o els austríacs. Sigui el que sigui Europa ja no pot ser la mateixa després d’aquest any. Per primer cop Europa no creix sinó que es redueix.

Però la situació no és millor en altres parts del món. Si mirem cap a l’Orient Mitjà veurem que l’ISIS haurà de canviar de tàctica ben aviat. Des dels atacs solitaris de Vladimir Putin contra els fonamentalistes sunnites, els nord-americans, els britànics i els francesos semblen haver entès que o bé lluiten l’ISIS o bé hauran de veure com es consolida un Estat fallit a les portes orientals d’Europa. Però no només això, potser el Líban seria el proper Estat en caure davant l’expansionisme fonamentalista, o qui sap si l’objectiu seria l’Aràbia Saudita per a controlar la Meca i des d’allà proclamar que el líder del ISIS és el nou Califa.

 

                                                                                                

Així doncs, els occidentals han entès que s’ha d’atacar al ISIS i amb això s’estan conquerint importants posicions a l’organització militar sunnita. Però si de debò els assalts als feus fonamentalistes funcionen amb tota seguretat l’ISIS no podrà més que tornar-se a coaligar amb Al Qaida i atacar a escala global sense controlar un Estat específic. Si això acaba succeint ja podem anar mirant si entra algú amb un AK47 al local on estem sopant.

I com no pot ser d’una altra manera, Espanya també es vol unir a la festa. Nosaltres, avançats al nostre temps, vàrem tenir eleccions el 2015 i en va sortir un resultat que no es podia manejar amb persones espanyoles, i com algú em torni a mencionar Borgen em sembla que emigraré a un país sense televisors. La veritat és que a Espanya no hi ha tradició, no sabem parlar, només hem de mirar els bars on tothom crida però ningú no escolta, o les tertúlies televisives que es mesura la victòria d’uns o dels altres pels decibels emesos. Som un desastre meravellós. Som mig europeus i mig ibèrics, cosa que no augura res bo. No vull mencionar el “que inventen ellos” del Unamuno però bé, ja se sap.

Però el millor és que hem tornat a votar donant més poder al partit que té més indicis de corrupció d’Espanya, les esquerres estan més atomitzades que mai, i la dreta regeneracionista no és prou moderna i transgressora com per atraure el jovent a les urnes. I com sempre a Catalunya i al País Basc guanyen opcions secundàries pels espanyols. Som els millors del món fent festes, suposo que per això tenim Eivissa i Lloret... 

 

                                                                                  

Albert Rivera va afirmar no votar a Mariano Rajoy pels casos de corrupció, i ara ja s’ho repensa, tot i que amb la seva falta de convicció habitual. El Pedro Sánchez ha anat a l’aquari on els taurons el ronden i sobre tot la piranya andalusa que se’l mira com sushi fresquet. El Pablo Iglesias desaparegut en combat després del sorpasso menys sorpasso de la història, i la gent de Podemos desconcertats perquè no entenen que el PP es recuperi. Doncs si no ho entenen els ho explico jo: el vot del PP és fidel, l’estabilitat és preciosa en temps de la màquina, i Podemos sembla una tempesta a ulls de molts espanyols que l’únic canvi que volen és un nou cotxe l’octubre.

Amb tot això dit, només em queda plantejar-vos que sovint quan la història ens obsequia amb anys tan mogudets com el present comencen dècades interessants que no s’arreglen fins que hi ha una transfiguració radical de l’ordre establert. L’única pregunta que tinc és: quin nou ordre tindrem?

 

                                                                                         

Altres articles de Antoni Raja Vich

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.