¡Prietas las filas!

Són pocs els que no entenen que en aquest país estem en un final de cicle. De fet, hi ha molts símptomes de canvi que posen de manifest aquesta transformació poc elegant i menys senzilla que està experimentant la societat espanyola. I és així com només els més miops socials no comprenen que les coses estan canviant.

Cada dia un dels polítics tradicionals, sí, d’aquells que tenen més de 50 anys o potser 60 cauen del seu pedestal per a deixar pas a un protagonista de 30 o 40 anys. El PSOE ho ha experimentat, hi ha rumors per Madrid que afirmen que Mariano caurà i no per pròpia voluntat, també IU ha patit aquesta eventualitat, i Podemos lidera amb una tríada professoral que encara té mitja vida laboral pel davant.

Fins i tot la monarquia, escleròtica i mastodòntica sembla haver entès el Zeitgeist i ha forçat a la vella cara dels borbons a donar pas a un rejovenit monarca sense carisma però sense les lloses del passat. Les Corinnes, la caça africana, les amistats amb monarquies poc democràtiques com la saudita, els discursos redactats per la FAES i les crosses fan a Juan Carlos I de Borbón un home del passat. Però vull aprofitar per comentar-vos que la vida dels Borbons sempre ha donat molt de sí així que només heu de donar-li temps al nou rei Felip VI.

L’esquerra s’atomitza i es disgrega. De manera totalment inesperada els advocats del canvi semblen també paradoxalment desbordats pels esdeveniments. Divisions a IU, un PSOE que sembla un rai del Géricault, una plètora de partits com Guanyem Barcelona o variants similars representats per monges, sindicalistes, emprenyats, anti-sistema manifesten aquest malestar d’avant del canvi. Si tots els partits que estan sorgint es presenten a les eleccions d'aquest any, Espanya serà condemnada mundialment per deforestar com mai s'ha vist abans. Només pels partits de les locals necessitarem tots els boscos de Finlàndia.

Per la seva part, empresaris i banquers veuen com les seves connexions tradicionals amb el poder polític desapareixen degut a transformacions sobtades en l’escenari de la vida pública. Fins i tot outsiders tradicionals com el propietari d’Inditex s’encimbella com a home més ric de l’Estat. Els propietaris de Mango o Desigual són la nova fornada del tèxtil del país i sembla que la sempre peculiar banca ètica s’obre pas entre les opcions tradicionals.

I aquí, a Catalunya, els partits nacionalistes es veuen aclaparats per allò que els catalans sempre havien assegurat tenir però mai havien exercit: societat civil. L’ANC i Òmnium han fet un pols a Madrid, sí, però també a la Plaça Sant Jaume demanant que la tradicional política pujolista quedi enterrada. De la puta i la ramoneta al caixa o faixa. O ara o mai. Fins i tot Esquerra Republicana de Catalunya –com m’agradaria que això fos una conferència per a poder dir Esquerra Publicana!- es veu empesa a moderar les seves demandes socials per a convergir amb una CiU que cada cop viatja més clarament cap a un centre-dreta d’allò que el José María Aznar anomenaria “centro”.

Sembla que l’onada del jovent està empenyent una massa política escleròtica que ha convertit una força de canvi de progrés com va voler ser la Transició en un sant graal del conservadorisme. És a dir: “no ho toquem, no ho toquem, que és l’acord que vàrem signar els espanyols”. Coi! Durant 39 anys no es va canviar res a Espanya perquè hi havia el pes de les armes i ara no ho volen canviar perquè hi ha el pes dels partits. Doncs tot sembla que haurà de canviar.

I mentrestant què fa el govern del Mariano Rajoy? Doncs s’ho mira. Com sempre ha fet la dreta espanyola quan s’han arrepapat al poder: esperen. No oblidem que un dels grans himnes de la dreta reaccionària espanyola és ¡Prietas las filas!. Mirem com sona la cançó:

Prietas las filas,
recias, marciales,
nuestra escuadras van
cara al mañana
que nos promete
Patria, Justicia y Pan.

Mis camaradas fueron a luchar,
el gesto alegre y firme el ademán;
la vida a España dieron al morir,
hoy Grande y Libre nace para mí.

Lánzate al cielo, flecha de España,
que un blanco has de encontrar;
busca el Imperio, que ha de llevarte
por cielo, tierra y mar.

Ya las banderas
cantan victoria
al paso de la paz;
y han florecido,
rojas y frescas,
las rosas en mi haz.

Amb això no vull dir que el PP representi el sentir del franquisme de la Guerra Civil però sí que és simptomàtic que un dels himnes més importants de la dreta espanyola plantegi que “nuestras escuadras van cara al mañana” com Rajoy quan afirma que amb la solidesa del seu govern marxem de la crisi. I ens promet “patria, justícia y pan”. I les banderes, la pau, ... tot plegat en el programari del PP quan afirmen que ells són l'única Espanya possible, i que si el PSOE o Podemos guanyen arribarà l’hecatombe final.

I davant d’aquesta situació general què fa el PP? Doncs tots ben quiets i a resistir. ¡Prietas las filas! Aquí no es mou ningú. Si ens estem tots ben quiets potser ningú no ens veu i l’onada passa sense que ens engoleixi. Així doncs, no hi ha més manera d’enfrontar-se amb tots aquests canvis que quedar-se ben quiets i ben juntets –cosa que l’Aznar i l’Aguirre no comparteixen- podrem seguir guanyant eleccions i resistint, perquè la història d’Espanya tracta de resistir on un és tot heretant el problemes de sempre.