Dimarts, 1/12/2015
1531 lectures

El terror del istme (I)

Germans i germanes avui ens hem reunit aquí per a parlar d’una qüestió que ens interessa a tots: el terror. Fa un parell de setmanes que aquesta sensació salvatge i irracional s’apoderà de nosaltres a causa d'una sèrie d’atacs de l’Estat Islàmic a París. Però no escriuré sobre si els atacs als europeus ens preocupen més o menys que aquelles víctimes del tercer món que moren cada dia davant la nostra indiferència. Em temo que això ja s’ha fet prou i que si ens sorprèn que passi no vol dir res més que som més rucs del que em pensava.

                                                                                       

El que avui us vull plantejar és que si ens deixem dur per la por, pel pànic que tots sentim quan veiem la violència entrant a casa els qui guanyen són els terroristes. Perquè d’això va tota la qüestió de la violència: una imatge val més que mil paraules. I sí, efectivament, un bon atemptat terrorista ens espanta a tots i ens deixa traumatitzats sense remei. Com a exemple us vull plantejar un exercici i no és un altre que tots els que tinguem prou anys pensem on érem el dia 11 de setembre de 2001. Aquelles torres en flames encara ens persegueixen i quan els avions volen baixos sempre els mirem temorosos, amb aquella sensació de no saber si tot va bé o és el moment de córrer. 

                                                                                     

O si voleu que em posi més nostrat pensem en alguns dels atacs que ens regalava ETA quan encara ens posava nerviosos, vosaltres decidiu: Hipercor, Vic, Ernest Lluch o l’atemptat contra José María Aznar. Quasi que els atacs que patíem ja formaven part del dia a dia i ja no els enteníem com res més que una successió sense fi d’esdeveniments puntuals que no duien enlloc. Però no ens equivoquem, ETA no va entendre mai el món de les imatges com sí que està fent Al Qaeda o l' Estat Islàmic. El discurs és més important que el fet. Un bon atemptat no és el que mata milers de persones –tot i que pot ser ben esfereïdor- sinó el que genera un moment col·lectiu, una vivència compartida que es converteix en un relat vital d’una època.

                                                                                    

 

L'11 de març de 2004 és un d’aquells instants que tots els espanyols identifiquen com a vivencial. Tots recordem aquells dies d’incertesa com a un fenomen únic i irrepetible, i com més expliquem el que va succeir més som nosaltres i menys els esdeveniments. Què vull dir amb això? Les vivències són un fet subjectiu absolut que ens consumeix com a narradors omniscients d’allò que vàrem viure i no d’allò que va passar. I això és el que vol el terrorisme: que la vivència siguem nosaltres.

 

                                                                                         

 

Tots tenim històries del dia que va passar aquell atac o aquell intent d’atac, i no parem de narrar el fet perquè així trobem seguretat en les paraules i els discursos que proliferen sense fi. Quasi tot el que recordem d’aquells esdeveniments no és real sinó que són vivències que hem anat afegint per a sentir-nos millor, o per a construir una comunitat de víctimes que pateixen juntes. Som un equip, i aquest equip creix a mesura que expandim els discursos.

I això fa el terrorisme emprant els mitjans de comunicació: art per a les masses. Tots hem vist els vídeos de la policia francesa assaltant un pis a la banlieue nord, tots hem vist com un dels terroristes de Charlie Hebdo rematava un gendarme ferit amb un estil pel·liculer tot manejant un AK-47 amb aquella naturalitat que Bruce Willis o Brad Pitt mostren en els films que mirem. I no oblidem les històries dels supervivents de Bataclan i aquells que estaven en terrasses prenent un “relaxing cup of cafè con leche”.

 

                                                                                             

 

Ara bé, la proliferació post-moderna dels discursos no ens ha de fer perdre de vista que l’art és molt més influent del que pensem. No és gratuït que els dictadors de tot el món bloquegin les comunicacions i prohibeixin llibres, quadres, músiques i tot allò que pugui prometre un món millor als humans. Però no, no oblidem que podem ser víctimes de narracions de la por, podem quedar-nos paralitzats davant d’allò que no entenem, i per tant podem ser enganyats sense gaires problemes. De sobte tots vivim en un quadre impressionista de gent impressionada que no pensa però que sent molt i que per tant no raona gaire.

 

                                                                                               

Per tant, pensem i no deixem que els terroristes guanyin amb el seu art macabre. És el moment de pensar i comprendre allò que ens passa com a col·lectiu i fer allò que el nostre sistema educatiu volia que fóssim capaços de fer: pensem!

 Continuarà...

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.