Fa 101 anys, el 1914, el pensador madrileny, José Ortega y Gasset (1883-1955), va pronunciar una de les seves conferències més conegudes al Teatre de la Comèdia de Madrid. Poc després aquestes paraules esdevindrien línies d’un volum anomenat "Vieja y Nueva Política". Vocables articulats per un encara jove filòsof i pensador espanyol que veia el seu país amb certa desesperança degut a la inevitable comparativa amb l’enlairament polític, econòmic i social dels països europeus veïns. Tot i aquesta depressió era filla de la generació del 98, el filòsof es permetia certs tocs d'alegria donades les possibilitats que ell percebia en una nació com l’espanyola. Com es podia negar un passat gloriós que havia construït el primer imperi global?

                                               (Una de les moltes sentències èpiques del pensador del racio-vitalisme).

Encara quedaven lluny aquells anys en què va donar a llum el seu "Espanya invertebrada". Això seria l'any 1922 en  què les solucions al país ja eren unes molt diferents. Després de la trencadissa de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) semblava necessària una regeneració total de l’ésser nacional, ja no hi havia projecte moderat i europeista en el sentit tradicional. El jove Ortega, per contra, pensava que era el moment de la nova política en contra d'aquella estructura monolítica que el país havia sofert durant uns anys. El corrupte i inepte règim polític criticat era allò anomenat sistema de la Restauració.

                                                           (Portada d'un dels llibres més coneguts d'Ortega, publicat per Revista de Occidente de                                                                la qual ell n'era el líder).

La Restauració espanyola de 1874 fou la solució donada per una part de l'exèrcit espanyol, l'oligarquia empresarial hispana, sectors polítics conservadors moderats i alguns reformistes al modernitzador Sexenni Democràtic i a la sempre inestable Primera República. Espanya havia provat un sistema polític modern durant sis anys i no se n'havia sortit. Radicals d'esquerra, reaccionaris de dreta, i enemics de la modernitat de tota mena, com els carlistes per exemple, feren naufragar el primer intent d'europeïtzar Espanya des de la derrota de la Constitució de 1812.

                                                (Imatge de la república, femenina, amb els presidents de la mateixa). 

Sistema corrupte, nepòtic i en moltes ocasions ineficient, els intel·lectuals i els polítics de la Restauració van saber com mantenir les aparences d'estabilitat, creixement i ordre. No en va és l'època de la Febre d'Or! Entre 1874 i 1898 Espanya sembla modernitzar-se en ordre, tot i que sindicats i partits eren sistemàticament exclosos de la participació en la vida pública. Per dir-ho de manera planera: la processó anava per dins. Tant anarquistes com socialistes veien que no podien representar les seves idees ja que aquestes eren sistemàticament perseguides. I els republicans? A la presó!

                                                  (Antonio Cánovas del Castillo, pare intel·lectual de l'Espanya de la Restauració i un dels                                                            referents del Partit Popular).

El gran problema arribà quan es van perdre les colònies l'any 1898 (Cuba, Puerto Rico i les Filipines, entre d'altres petits enclavaments) en benefici de la puixança del no declarat nou imperi nord-americà. El malestar social que això implicà s'uní al que ja existia entre aquells que començaven a seguir l'anarquisme i al catalanisme polític. Idees fonamentades en el futur i no pas en el passat començaven a arribar a la península amb certa força. Els intel·lectuals, tot d'una, s'erigiren en pals de paller de la vida pública espanyola. Les generacions es succeïen... la del 98, la del 14...

                                                     (Mapa de les intervencions nord-americanes al món, tot provant que l'aïllacionisme no va                                                         existir mai).

I Ortega serà un d'aquells pensadors, potser el capità, de la generació del 14. Un grup d'homes marcats per la necessitat de modernitat europeïtzant i de principis occidentals. Tota una gernació de pensadors que volien marcar el futur del país mitjançant plataformes, agrupacions (com serà la de la República més tard), diaris i pamflets. Llegir les columnes dels pensadors i professors espanyols fou una de les aficions de l'època.

                                                         (La generació del 14 en un café).

Amb aquest rerefons arribaven els catalans amb un nacionalisme i una nova política –i d’aquí la preocupació d’Ortega- formada a partir de partits de masses moderns, mobilitzadors i capaços de provocar canvis efectius en la vida política i social dels espanyols. La nova política europea entrava dins d'una Espanya encara no moderna del tot.

I si hi pensem percebrem les similituds que tenim entre l'Espanya de començaments del segle XX i la nostra: els partits polítics tradicionals semblen cadàvers sense ànima; el catalanisme polític canvia per  transformar-se en un independentisme acèfal; els intel·lectuals de les universitats madrilenyes amb en Pablo Iglesias al capdavant semblen els nous salvadors de l’Espanya moribunda; i, per últim però no per això menys important, la corrupció del sistema de la instauració –que no pas restauració- sembla prevalent.

                                                          (El rei Juan Carlos I i el generalísimo Francisco Franco qui el va anomenar Príncep                                                                      d'Espanya, no d'Astúries).

Arribats a aquest moment creiem que no es pot dubtar que la història moderna d'Espanya es repeteix amb personatges diferents però promeses similars ja que aquest és un país que no arregla els problemes sinó que els sepulta esperant que els cossos no vulguin tornar a sortir a la llum reclamant justícia. En aquesta ocasió és un jove Pablo Iglesias -ironies de la vida i de la seva història familiar que tingui el mateix nom que el fundador del PSOE- qui ens promet un món millor en  què la corrupció, la justícia, la modernitat i la igualtat arribaran d'un nou tipus de partit polític que superarà les contradiccions inherents de les ja difuntes formes polítiques dels partits de la transició. Tal i com el bipartidisme canovista arribava a la seva fi en l'època del jove Ortega, el bipartidisme de facto de la transició sembla que també toca a la seva fi.

                                                         (Pablo Iglesias, líder de Podemos y profesor de la Universidad Complutense de Madrid).

I de la mateixa manera que l’any 1910 hi havia una gernació d'articulistes i intel·lectuals salvant el país des de les pàgines d' una munió quasi inquantificable de diaris i publicacions, avui tenim uns canals de televisió infestats de polítics opinadors, tertulians assalariats de partits i economistes creients en l’oracle i capaços de dir-nos per on aniran les nostres vides en un futur proper.

Ara bé, hem de pensar que aquella generació que ens va prometre un món millor mitjançant una reforma capitanejada per una jove agrupació de pensadors va acabar derrotada tant en les urnes com en el camp de batalla. Avui la mentalitat guerra-civilista hispànica sembla una mica abandonada pel benestar ofert per un capitalisme social, però les idees modernes no són sempre triomfants a la península.

Però vull posar de manifest que aquell jove pensador que parlava d'una Europa moderna i liberal l'any 1914 tornà a l'Espanya franquista del seu exili portuguès l'any 1945. Tots aquells intents de modernitzar el país, de democratitzar-lo, de fer-lo més occidental quedaren en res. D'aquesta manera les promeses fetes en la joventut no són més que lloses en la maduresa, o posat d'una altra manera, aquelles idees expressades abans de ser perseguit poden assetjar-te quan siguis casta. I jo em pregunto, on serà en Pablo Iglesias l'any 2045?