Imaginem-nos que vivim en un pis i un bon dia decidim que no ens acaba d’agradar, veiem que és vell i li calen millores. Estic convençuda que cap de nosaltres agafaria un pic i començaria a picar paret sense pensar abans què i com vol fer la reforma, no trucaríem als paletes i els diríem “aneu fent que després ja pensaré com ho acabem d’arreglar”. Jo, si més no, agafaria bloc de notes, m’asseuria al menjador que no em convenç i faria llista de com voldria que fos el meu nou pis i què voldria eliminar. Ho pensaria abans, ho tindria molt clar perquè després no m’arribessin sorpreses, i sobretot per no repetir errors. Lògic, no?

Si ho faríem per un nou pis, per què no ho fem per un nou país? La independència és per mi un mitjà, una eina potentíssima que ens permet somiar, dissenyar i executar les obres de millora, unes obres que ens permeten canviar-ho tot fins i tot (si cal, i jo crec que cal) enderrocar el bloc per construir-ne un de nou. Ens hem cansat d’esperar que canviï el llogater per poder fer les reformes, ens hem cansat que ens diguin que el pis es va construir així i que per tant no es pot tocar (pels segles dels segles, amén) i ara, a alguns també ens cansa que ens diguin que primer independència i després ja ho parlarem, el pis ens ha quedat petit, té problemes d’estructura greus que ens hi faran malviure, posar pedaços per dissimular-ho i un dia ens acabarà caient a sobre i no tindrem cap estat espanyol a qui culpar. El pis d’ara ens ofega, les finestres són opaques, les catifes estan tan plenes de merda a sota que caldria llençar-les totes, la biblioteca és petita i ens hi han posat un doble cadenat, els armaris estan tan ben tancats que costa deu i ajuda obrir-los, hi ha mesos que no ens arriba la llum perquè pagant la universitat ens hem quedat sense un duro, la cuina és tan petita que no ens permet treballar-hi dues persones, i el porter és qui decideix qui és de casa i qui no, depenent de quant porta a la butxaca... no em serveix canviar un llogater per un altre que em deixa fer algunes reformes però em segueix escanyant (això sí, en català).

Jo tinc clar que ens cal canviar de pis, construir-ne un de nou des de baix a l’esquerra, per no tenir més llogaters que ens facin el llit o ens desnonin quan els  convingui, que posin tanques al voltant de la casa i tanquin amb un pany que s’obre amb la targeta de crèdit. Vull un pis amb condicions dignes per tenir una vida digna que, per sobre de tot, valgui la pena, un pis amb llum natural, portes obertes i ple de cultura, educació i moviment. Un pis per a tothom, si és que hi ha d’haver pisos d’algú.

I diumenge votaré per això, per independitzar-me, i tant! Però no per “a veure què”, votaré independitzar-me i poder-ho canviar tot.