"Cap persona no pot considerar-se educada si no té la bona voluntat, el desig

i la capacitat entrenada per fer la part que li toca en el treball del món."

Robert Baden-Powell

Aquest proper cap de setmana l’AEiG Jaume Caresmar i M. Antònia Salvà celebra el 60è aniversari de la fundació del cau de noies (AG Maria Antònia Salvà), aquest cau es va fundar dos anys més tard que el cau per a nois (AE Jaume Caresmar) i després de molts anys de fer activitats conjuntes, els dos caus es van unir l’any 1976 –d’aquí ve el nom tan llarg de l’Agrupament. Però més enllà de dates, noms i història, per l’Agrupament hi han passat moltes, moltíssimes persones, algunes de puntetes, d’altres han viscut intensament alguns campaments, sortides i dissabtes i un bon grapat han invertit temps i il·lusió en aquest projecte educatiu anomenat CAU.

Tinc la sort de ser d’aquestes últimes, fa 18 anys que formo part de l’Agrupament, 18 anys són ¾ parts de la meva vida i per tant el cau ha estat i continua sent la meva principal escola. Una escola on, quan ets nena, vius i experimentes moltes coses, bones i dolentes, que sens dubte et fan créixer. Quan et fas gran i passes a ser cap comences a prendre perspectiva i t’adones que no ets un bolet sinó que formes part d’una organització que agrupa  més de 14.000 infants i joves, i quan segueixes aprenent i formant-te et diuen que eduques per a la transformació social i veus que aquells qui et muntaven activitats i campaments quan eres petita no ho feien de qualsevol manera ni perquè si.

Quan comences a ser cap un seguit de paraules que mai no havies sentit comencen a posar nom a allò que durant molts anys has viscut, i et parlen de progrés personal, d’autonomia, de projecte educatiu, de petit grup, de treball en equip, d’acompanyament, d’educació emocional, de compromís, d’educació en valors,... paraules llunyanes amb un significat que forma part de tu i que donen valor a la feina feta per totes les persones que t’han educat.

Suposo que tot aquests aprenentatge conscient i inconscient fan que t’acabis estimant tant el cau i més enllà dels tòpics que deixem anar quan en parlem, quan mires al mirall i repasses aquests anys de vivències, t’adones que potser sí que qui ets té alguna cosa a veure amb tot el que has viscut i has après allà, que les desenes de caps que t’han educat t’han transmès quelcom, que les desenes d’infants i adolescents que has acompanyat t’han ensenyat molt, que els companys i amics amb  qui has format una sisena, patrulla, equip o equip de caps també han estat una peça clau, que totes aquelles persones que t’has creuat pel camí, de nen o de cap, en formacions o trobades, més enllà del teu agrupament, han deixat una petjada. T’adones que el cau és i ha estat la teva escola d’allò imprescindible que no t’ensenyen al col·legi, on has passat alguns dels moments més durs de la teva vida però també els més feliços, on has acabat de construir els teus valors, les teves balances i els teus principis.

Aparentment el que fem avui dia al cau té poc a veure al que feien les guies quan van començar l’any 55, tampoc s’assimila gaire al que fan els escoltes de Suècia i tenim força diferències amb la majoria de caus de Catalunya perquè l’escoltisme és un moviment i, com a tal, canvia i s’adapta a cada lloc i moment, però més enllà de com ho viu o ho ha viscut cadascú i dins de la diversitat de persones i idees que hi ha dins de l’escoltisme, veus que entre els que diem ser de cau hi ha un mínim comú denominador, que té molt a veure amb conceptes que un dia ens van ser estranys.