*No volem ni podem afirmar que hi hagi un monorelat des d’on fer una lectura única de la Festa Major. De fet és absurd afirmar-ho ja que hi ha tants relats com persones que viuen i participen de les festes de la ciutat. Però si que hem volgut llegir-la d’una forma nostra, i no nostra de possessió ni exclusivitat, sinó tot el contrari. La nostra lectura és 100% inclusiva, i esperem que cada cop siguem més els que vivim la festa major així (vocació de secta amplia, rebel, popular i divertida). Aquest article potser molta gent no l’entendrà però estem convençuts que n’hi haurà molta d’altra que somriuran al llegir-lo, és per vosaltres.

El nosaltres des d’on vivim la festa és una massa abstracta i ens seria molt complicat fer un llistat de noms perquè és mutant i variable, és intergenaracional i no entén de colles, ni de grups tancats, cada any (i cada dia) som més i diferents que creem una xarxa flexible de relacions dinàmiques. Som els que hem volgut entendre que la Festa Major no és un programa delimitat d’actes que volem consumir sinó la suma de cada moment que vivim amb els nostres i que ens fem nostres. La crònica de la nostra festa major és des del què som nosaltres, no són actes, són emocions.

Des d’una conversa amb ulleres de sol a una terrassa fent una ratafia després de dinar, als vermuts i els dinars prototradicionals (que de 5 hem passat a ser 10, 20 i 40 persones); des d’omplir les samarretes d’enganxines “del rollo”, a  explotar una broma fins la sacietat, passant per socialitzar amb un somriure les dutxes i els llits dels que viuen al centre pels que som de a la perifèria. Som els que ballem una polca a qualsevol acte on hi hagi una gralla, ens deixem endur per una xaranga, i ens omplim a petons quan ens veiem. Som els que discutim per com desmuntem la barra d’una activitat, ens estressem perquè una hora abans d’engegar el Cercanit no trobem els gots per 700 persones i  preparem una performance crítica per la cigronada que potser ningú no entén. Som els que ens encanta dir constantment que la festa major ens agrada molt fins dijous i quan arriba divendres ja quasi que s’acaba i comptem les ferides de les cames després de l’Igualadí de Ferro. Som els que cada endemà fem valoració informal del dia anterior i ens recordem que morirem d’èxit i que reinventar-nos és necessitat constant. Som els que pintem i pengem pancartes arreu que duren mitja hora, els que trobem qualsevol excusa per brindar, i els que dissabte ens encarregarem de preparar el dinar del festa el dinar per qui s’hi vulgui afegir, som els que quan dormim 3 o 4 hores  en una nit estem segurs d’haver dormit una vida sencera, i que aixequem l’hereu i la pubilla per les cames, intentem sortir per TV3 dient que ens diem “Feliu Ventura”, ens dutxem en un autorentat per 1€ just abans de tornar a anar a vendre samarretes, i els que cada cop que ens pregunten si estem cansats disparem un mig somriure dient que no. Som els que tenim un postgrau en canviar barrils de cervesa, i els que cada matí ens prometem absurdament que aquesta nit anirem d’hora, els que tot i portar 6 dies intensos de Festa Major som diumenge a les 12 (o a la 1) a la plaça veient els moixiganguers, els que ens fem confessions a un portal a les 7 del matí, i els que ens cau alguna llàgrima baixant al Tonet i la Conxita abans de plantar-nos a la porta a dir que no passaran, som els que afegim actes al programa com una pujada de cadires per allargar la festa per por a que s’acabi. Som, en definitiva, els que se’ns en va tot de les mans perquè quan passa és quan ets viu i t’emociones i som els que de tot en fem tradició per repetir-ho l’any següent i ser més i fer-la més gran.

I totes aquestes experiències no surten al programa i moltes ni tants sols no s’organitzen, no ens comporten feina extra i només les vius si t’hi topes per casualitat; el què passa fora de programa té sentit perquè hi ha gent que viu i treballa per aquests actes oficials i segurament molts de nosaltres vivim i treballem amb molta energia per fer possible la festa oficial perquè intuim i provoquem totes les experiències que vindran al darrere que, sens dubte, tenen molt a veure amb tota aquella gent que és deixa la pell, que no dorm, i que porta mesos escalfant-se el cap per a que un any més tinguem la sort de viure la Festa (la festassa), des de dins i des de fora, de dilluns a dilluns. A tots ells els hi podríem dir que són exemple, els hi podríem dedicar una piulada a twitter o fer una nota de premsa donant les gràcies, però segurament mai no hi haurà prou paraules. Imprescindibles és poc.

La Festa Major és la nostra forma de celebrar-nos com a persones crítiques i compromeses amb el nostre entorn i moment i de celebrar la ciutat que vivim no només 8 dies, sino tot l’any. I en definitiva sabem de forma quasi irrefutable que Igualada serà per qui la festeja, i la festa per qui la treballa.

Volem dedicar aquest article, escrit a quatre mans, a en Joan Domingo, activista cultural, però per sobre de tot, amic dels que festegen la ciutat i mai no ens ha deixat d’ensenyar-nos com.

Carles Duran i Iria Vives