Va ser després d’acabar una sessió matinal, justament de formació sobre com millorar la comunicació amb els nostres equips. Com moltes altres vegades, durant la sessió, havia sorgit el tema del canvi de la comunicació personal i professional, arran de les noves tecnologies i la “invasió i omnipresència” del mòbil.

I amb aquests pensaments al cap, em vaig asseure en una de les terrasses de la plaça. Disposada a gaudir d’una estona tranquil·la, mentre menjava alguna cosa.

Vaig escollir on m’asseuria. Era important que em toqués el sol, que pogués observar la resta de taules properes, i també una visió panoràmica de tota la plaça.

Quan menjo sola, m’agrada observar l’entorn, els altres comensals. Observo els gestos, les expressions, m’imagino les converses, o les seves vides, intentant endevinar si estan de pas o viuen a la ciutat on estic, si esperen algú, si somriuen mentre llegeixen o escriuen un missatge pel mòbil. El mòbil.

Observo, imagino, observo... com si estés veient una pel·lícula en directe.

Em vaig fixar en una parella, a l’altra punta de les taules. Al seu costat, un cotxet amb un nadó. Semblaven molt engrescats en la conversa, movien les mans, es miraven als ulls, somreien.

Vaig continuar. En una altra taula, un grup de dones d’entre 30 i 40 anys, parlant sense parar, amb passió, rient. Potser feia molt que no es veien, o potser era una trobada habitual on compartir moments i experiències. Donava bon rotllo.

Just al costat meu, una parella amb una noia adolescent. El pare escrivint missatges al mòbil, la filla mirant Instagram sense aixecar la vista de la pantalla, amb l’índex esquerre passant fotos, i amb la dreta, posant-se el menjar a la boca sense veure’l. La mare, observant dreta i esquerra, posant cara de resignació (?) com de “ja hi tornem a ser”, i de tant en tant, deixant la mirada en un punt fix, una mirada al buit.

Mentrestant, a la meva dreta, una dona, que potser estava de pas, demanava al cambrer que li fes una foto sota les voltes de pedra mil·lenària.

Davant meu, un noi i una noia, costat per costat, amb una cervesa al davant, cadascú al seu món, amb els ulls a la seva pantalla.

En acabar el meu entrepà, semblava que la pel·lícula no havia avançat. L’atenció de cadascuna de les persones de l’entorn, semblava en el mateix punt que estava 10 minuts abans.

Vaig decidir tornar a observar, llavors més detingudament,  la parella que semblava tan concentrada parlant, i va ser just quan em vaig adonar que parlaven amb signes. I llavors, vaig entendre perquè la seva comunicació era tan apassionada.

Potser sí, potser sí que els humans preferim fer les coses quan hi ha obstacles. Em va fer pensar, com quan estàs amb afonia, i tens aquelles ganes immenses de parlar i no pots. La parella que parlava amb signes, tenia molt a comunicar-se, i sobretot, estava present en el moment que estava vivint, amb cos, ment i cor. En canvi, les altres persones, tenien el cos a la plaça; la ment i el cor, vés a saber on.

Però, què passaria si de cop, aquestes persones que no treuen el cap de la pantalla, mentre estan a vint centímetres de l’altra persona, s’imaginessin que potser no la tornaran a veure mai més i que aquell moment és irrepetible?.

I és que, en el món actual, entre molts d’altres, tenim dos reptes importants si volem millorar la comunicació:

• estar realment presents, amb l’altre, i,
• aconseguir que el mòbil ens acosti als que tenim lluny, i a la vegada, evitar que ens allunyi dels que tenim a prop.

I tu, quins reptes creus que tenim?