Ampliar la família per l'estiu

Un any més, Carme ha estat el destí d'acollida d'uns quants infants de Bielorússia, que vénen per fer el que s'anomena una 'estada de salut' a l'estiu. Són acollits per famílies de l'Associació Belarús de l'Anoia i el Penedès, amb un doble objectiu: ajudar-los a reduir els nivells de radiació que reben al seu país d'origen, i alhora viure amb una nova família i un nou entorn durant uns dies, que ofereixen millors condicions per passar l'estiu.

Els Riba Pons són la família d'acollida més nombrosa del poble: a casa encara hi viuen tres petits, dos fills biològics i un d’adoptat -en Valeri d’origen rus- als quals han sumat aquest estiu l’Axana, per cinquè any, i el seu germà petit, en Dima, que amb set anys ha vingut a Catalunya per primer cop. Al voltant d'una taula també ens expliquen la seva experiència la família López Alcoba, que acull la Tatiana per sisè any consecutiu, els mateixos que fa fa que la Ksenia passa els estius a casa dels Doménech Jover. Les dues primeres famílies, però, ja fa més de deu anys que acullen infants bielorussos així que aquests no són els primers.

A més, la parella de carmetans Toni Mayor i Núria Vinyals també són acollidors de la Yulia des de fa sis anys; uns altres 'veterans' en acollir, que se sumen aquest any a la Montse Mosoll, una companya de feina que viu a Igualada, que acull per primer cop. Tots ells també estan interessats en buscar més gent a Igualada i comarca de cara a l'any vinent.

Totes tres famílies ens expliquen que els nens acollits tenen ben poc temps per aborrir-se a Carme, perquè les activitats del casal d’estiu, la piscina, les passejades amb bicicleta pel fantàstic entorn natural del poble... o sortides a llocs com el Tibidabo de Barcelona omplen ràpidament els dies d'estiu. La relació amb els fills, que van arribant de la piscina i saluden tothom, és bona.

Per la seva banda, les nenes bielorusses mostren una timidesa lògica davant estranys i més aviat somriuen, però ens expliquen que els hi agrada tot de Carme i que disfruten molt amb la fruita, perquè al seu país n'hi ha poca varietat i és força cara; mentrestant, el petit Dima no para de bellugar-se amunt i avall, i tots acaben aborrits d’escoltar durant massa estona una conversa de gent gran que només desxifren a estones.

De fet, la llengua és una de les barreres inicials en totes les acollides. La Conxi fins i tot ha anat a classes de rus i es defensa amb forces paraules, però tots els altres carmetans també han aprés mots bàsics de bielorus. Els petits, que 'són com esponges', han après encara més ràpid les paraules catalanes quotidianes. Així doncs, al cap de pocs dies la comunicació verbal comença a substituir els signes i gestos, i en tot cas sempre queda trucar la monitora per fer de traductora en cas d'una situació complicada. A l'escola del seu país, els infants estudien bielorus i rus, dues llengües encara més similars que el català i el castellà, que es van barrejar encara més en l'idioma final dels parlants arran de la intensa russificació de l'època de la URSS.

Totes tres famílies coincideixen en què acollir aquests infants és un enriquiment extraordinari per a la família, perquè permet contrastar diferents models de vida... i 'un cop ja se’n tenen uns quants a final de mes gairebé ni es nota'. Certament, el problema acaba essent per als propis infants acollits, que necessiten adaptar-se a un entorn molt diferent lluny de casa, però en Jaume destaca que si això s'aconsegueix amb cert èxit, després els nens acaben adonant-se que la situació és temporal; que saben distingir quan estan d’acollida fent vacances i quan retornen a la normalitat la resta de l’any, treballant més dur a l’escola i ajudant als pares reals a casa.

D'altra banda, fins ara hi han hagut casos molt aïllats d’infants acollits que no retornen al seu país. Els dos darrers van ser a Tenerife i Madrid. Uns casos que van acabar tenint molta repercussió mediàtica i política a Bielorússia, i van estar a punt d’alterar les actuals condicions.

El diumenge 2 d’agost va ser el dia del comiat. Moltes llàgrimes a l’aeroport però bons records d’un nou estiu marcat per la presència dels nens bielorussos. Ara, la comunicació durant l’any és força complicada, entre d’altres perquè les trucades costen un euro tres minuts... i poden passar molts anys fins que un hipotètic ingrés a la UE les abarateixi.

No obstant, si poden tornar l'any vinent l'espera valdrà la pena. Per contra, quan els joves bielorussos ja han complert els 18 anys (els acolliments estan permesos dels set anys fins als divuit), els catalans expliquen que sí que els queda una certa nostàlgia i ganes de saber com evolucionaran les seves vides, ara sense visitar Catalunya per l’estiu.

Una doble funció

L’estiu passat tres famílies anoienques van viatjar fins a Minsk. Ens expliquen que van quedar sorpresos per l’ambient rural i una economia de subsistència que els va recordar l’Espanya franquista dels anys cinquanta.

Allà, una associació bielorussa escull els infants que podran anar d’acollida, a partir d’informes socials i de les escoles, prioritzant els que pateixen més pobresa i condicions precàries de vida. Tractant-se de famílies necessitades, aquí els nens mengen més i poden gaudir d’un univers de possibilitats de formació i distracció... Per exemple, banyar-se i tastar l’aigua salada del mar resulta tot un descobriment. Són les associacions catalanes les que paguen el viatge d'anada i tornada als infants.

La funció principal d'aquests acolliments, però, és la salut. La mateixa OMS (l'Organització Mundial de la Salut) ha certificat que les estades d'acollida d'aquest tipus, amb només 40 dies que els infants surtin del seu país i visquin en un clima sa, amb menjar no contaminat, rebent sol... els permet reduir molt els nivells de radiació que tenen al cos, arran del tràgic accident de la central nuclear de Txernòbil.