PUBLICITAT

Aniversari maratonià; sí, aquell que va morir després de córrer fins anunciar la victòria...

societat

Dimecres, 11 agost 2010. 03:00. Redacció AnoiaDiari.

D'un cop d'ull

Diuen que no se sap amb exactitud si va ser cap a mitjans d'agost o bé de setembre, però es pot afirmar del cert que és ara, en aquest 2010, quan es compleixen els 2.500 anys d'un fet històric com el de la batalla de Marató, la primera vegada que els grecs van poder aturar els peus als perses. Més enllà de la gesta atlètica d'un tal Filípides, que va córrer fins a Atenes per anunciar la victòria tot i deixar-s'hi la pell i que potser és el que més s'explica, resulta que d'alguna manera allí hi trobem la base de la nostra civilització actual.

Què? Batalla campal. Qui? Grecs i perses. Quan? Any 490 abans de Crist. On? A quaranta-dos quilòmetres al nord-oest d'Atenes, a l'esplanada de Marató (que, com a curiositat, en grec significa "fonoll"). Seria la radiografia bàsica d'uns fets que donen molt de si, des de punts de vista molts diferents.

La Història ens parla de Marató com aquell enfrontament de l'imperi persa del rei Darius I contra els exèrcits atenenc i espartà, que va arribar després que els grecs decidissin donar suport (amb unes poques naus) a les revoltes jòniques quan els perses van envair les illes de l'Egeu Oriental.

La memòria ens parla de Marató com aquell episodi en què un soldat missatger anomenat Filípides va córrer sense descansar els quaranta-dos quilòmetres entre Marató i Atenes per poder anunciar la victòria grega, quedant literalment destrossat una vegada assolida la missió (anècdota curiosa per a molts, però del tot letal per al protagonista d'aquella gesta).

L'estratègia ens parla de Marató com un savi atac directe al punt dèbil de l'enemic: als perses els mancava visió i desplegament de maniobra col·lectiva, tot i disposar de bons soldats individuals (el treball en equip que tant es remarca ara en l'àmbit futbolístic). El comandant grec Milcíades va ser el bon estratega que en va saber treure suc. Els escuts de bronze van esdevenir una peça clau, com mai ho havia estat abans, i les armes perses van estavellar-se de ple contra aquella autèntica muralla de bronze.

Però potser per sobre de tot, el dia a dia ens parla de Marató com una fita que va impedir l'expansió asiàtica, deixant que durant un parell de segles més la cultura grega florís i deixés una petja que marca encara el nostre tarannà, sent de fet la base de la nostra actual civilització. Sense aquell bloqueig del pas als perses, la noció d'Occident-Orient probablement no tindria res a veure amb la què puguem tenir avui.

Iara la pràctica esportiva ens parla de Marató com el repte que va quedar d'aquella vivència històrica, intentant emular la gesta que va permetre al missatger poder complir la seva tasca amb èxit. Així són justament quaranta-dos els quilòmetres que té com a extensió la prova que es corre en l'actualitat i que va adoptar aquell mateix nom geogràfic. De fet (i amb el pas de tants i tants anys tampoc és estrany que algú acabés carregant-se'n l'essència), l'any 1805 a Londres van decidir afegir-hi gairebé dos-cents metres perquè la línia de meta pogués coincidir de ple amb la ubicació de la tribuna reial. Vaja, que ara mateix la prova atlètica consta exactament de 42.195 metres. Això sí, si algú decideix participar-hi i es queda a menys de dos-cents metres d'aconseguir-ho, es pot considerar igualment vencedor moral. Pot dir que, certament, ha complert la marató. De raó no li'n faltarà.

Oriol Solà i Prat