Quan els anoiencs van lluitar contra el 'chapapote'

Les primeres imatges televisives del petroli empastifant la costa gallega van donar la volta al món. Enric Bayà, que tot just tenia 20 anys, va quedar fortament impactat per la visió del 'chapapote'. Ell seria l'impulsor del viatge d'una setantena de persones cap a les platges gallegues. Ara, en l'aniversari d'aquella tragèdia, Anoiadiari parla amb ell i amb el fotògraf Manuel Hidalgo, dues de les persones que van agafar l'autobús per acudir a Fisterra on es desenvolupaven les tasques de neteja. Fa 15 anys, era novembre del 2002: "veia el que passava i sentia molta indignació. Primer hi volia anar jo en cotxe, però tenia un amic que ja va dir-me que potser que muntéssim un autobús. La bola es va fer grossa i hi vam anar 70 persones".

Organitzar-ho no va ser fàcil i hi van haver de posar de la seva part, també a nivell econòmic, "hi va haver patrocinis que no van arribar mai" recorda Bayà. Personalment es va ocupar de parlar amb les autoritats locals sobre com es podrien allotjar a Galícia. Es va adreçar a la Diputació corunyesa, després que l'Institut Català de Voluntaris li digués que no els pertocava a ells. L'expedició anoienca -que va recollir alguns voluntaris més a Lleida- havia de costejar-se el viatge, mentre que l'acollida i la manutenció aniria a càrrec de les autoritats locals. El grup va marxar pel pont de la Constitució i s'estaria tres dies a Galícia.

Un dels que hi va anar va ser el fotògraf Manuel Hidalgo, que treballava pel Diari d'Igualada. Les seves sensacions d'aleshores continuen ben vives: "perquè veus que després de tot allò i no n'ha respost ningú dels polítics. Tots se'n van escapolir". L'acollida la recorda "impressionant. Era molt agradable i emocionant veure aquella onada de solidaritat, amb tota la gent bolcada. Ara bé, també hi havia molta impotència. La sensació en veure la costa era d'una tristor profunda. Molt".

Agraïment i recel

Els voluntaris anoiencs dormien en un poliesportiu, que era el centre logístic per centenars de persones vingudes de molts punts. A Costa da Morte, la platja on treballaven es deia "Rostro da Morte", un nom no gaire suggeridor. "Es deia així" apunta Enric Bayà "perquè quan es fa fosc, de cop, la marea ho cobreix tot". Tots dos testimonis anoiencs coincideixen que l'efecte de la marea era terrible: "cada matí, per molt que s'hagués fet el dia abans, la marea ho havia empastifat tot de 'chapapote' altre cop". 

La reacció dels habitants de la zona és recordada per l'impulsor de l'expedició de manera ambivalent. "Hi havia el gallec empipat, que venia, t'ajudava i al vespre et convidava a una cervesa; però també vam trobar gent que tenia recels, que no anaven a la platja, sobretot la gent gran" comenta. Tant Enric com Manuel coincideixen que hi havia una nul·la presència del món oficial. El primer detalla que "només vam veure l'exèrcit un moment, quan muntava una tenda, que al final ningú feia servir. Dinàvem a la gespa". 

El que van trobar a la platja era el que es veia a la televisió i a les fotos. "Era una platja idíl·lica, però estava tota empastifada i l'olor era molt bèstia" recorda Enric. "A les nits hi feia molt fred i de dia hi havia una mica de solet. I el que més et queda és com pesava el chapapote quan el portaves per netejar" explica. 

Les fotografies que va fer i encara reveu d'en tant en tant Manuel Hidalgo van capturar aquell moment d'esforç i desesperació. "Volia plasmar el que anava veient i reflectir la ràbia i el companyerisme. Molts hi van deixar l'ànima". Té bon record de Galícia i hi va tornar uns anys després amb les seves dues filles, en un estiu. Encara hi havia les marques del 'chapapote' quan va passar per la zona. "Quan vam tornar ens van acollir molt bé, fins i tot quan vam arribar a una casa que ja era molt fosc, ens van donar el seu sopar perquè mengéssim alguna cosa" comenta.

I més enllà dels responsables del manteniment del vaixell, el 'Prestige' -un buc molt vell i amb un manteniment pèssim-, és en boca de tothom que els polítics no van afrontar les responsabilitats i encara continuen al poder. "Som massoques, ja ho veiem" confessa Manuel Hidalgo "ja que a tot el món se'ls castiga quan ho fan malament. I aquí, fixem-nos-hi, l'ultradreta fa el que vol".

Enric Bayà, per la seva part, no ha tornat a Galícia. "Hi voldria tornar, al lloc. Era una platja impressionant. No em penedeixo del que vam fer, però el cert és que esperava que les coses donessin un tomb allí i no va ser així". Entén que "després del desastre, es van donar unes indemnitzacions exhuberants, que han fet que el poder el retinguin els de sempre".