T’atreveixes a comptar fins a mil milions? Sí, sí, fins a mil milions…

Estem parlant d’una setena part de la població. I el problema és que hi ha altres xifres que tampoc permeten ser excessivament optimistes: l’ajuda alimentària internacional es troba en els nivells més baixos dels últims vint anys. Són dades del Programa Mundial d’Aliments. Les contribucions rebudes amb prou feines cobreixen una tercera part dels diners que es necessitarien per alimentar les persones més vulnerables, diuen també. Aquest àmbit s’ha ressentit molt de la crisi econòmica i financera. Els convé rebre ajuda externa, ja siguin aliments o diners, i encara que per a alguns sigui només una manera de posar un pedaç temporal al problema. Tampoc podem demanar-los que procurin ser autosuficients, quan abans altres països del malanomenat primer món els han expoliat els recursos que els podien permetre ser-ho.

Diuen que aquests diners es fan indispensables. I segur que qualsevol ajuda serà més que benvinguda. Però ens cal alguna cosa més que diners. Ens cal, probablement, un canvi d’actitud en la nostra relació vers el món. En el joc de la supervivència hi estem tots inscrits. I encara que no ens ho sembli, és un joc d’equip, una partida amb milions de jugadors simultanis. Per això calen polítiques que pensin de forma global, però no només per allò que ens convingui i ens interessi a nosaltres per treure’n profit, que bàsicament és el que s’ha fet fins ara. Pensar globalment perquè aquest vaixell que ens duu a tots no s’esquerdi per cap banda. Encara que els forats siguin a proa i nosaltres ens trobem a la popa, serà el vaixell sencer el que s’enfonsi aigües avall. I aquest naufragi sí que serà global en tota la magnitud del terme.

Oriol Solà i Prat