Convidats a sobreviure

MARC SOLER RIERA

L’ORIOL

El primer testimoni amb qui hem parlat ha estat l’Oriol, de 50 anys. Just abans del confinament de la Conca d’Òdena, que va iniciar-se el dia 12 de març, l’Oriol va notar que cada dia tenia febre. No era una febre alta, no passava dels 37,5º però era constant. En un principi, no semblava res preocupant, més enllà d’unes dècimes, però deu dies després de patir-la cada dia, li va pujar a 39º. Al cap de tres dies més sense disminuir-li la temperatura, va decidir trucar al CAP. Després de la trucada, l’Oriol va anar al Centre d’Atenció Primària per fer-se proves i saber què tenia. El van atendre a l’emblemàtica carpa groga (una de les grans protagonistes de les fotos i els vídeos que circulaven aquells dies per la xarxa). Allà li van fer una placa pulmonar, en què li van detectar una pneumònia bilateral, fet comú en un gran nombre de casos de coronavirus. Els professionals del centre van decidir enviar-lo a l’Hospital d’Igualada i van dir-li que havia de fer-se la prova de la Covid, però van avisar-lo que gairebé segur que sortiria positiva i s’hauria de quedar a l’hospital.

“Era un caos, era com entrar en un hospital de guerra”, explica l’Oriol sobre el moment en què va arribar a urgències. Tan bon punt va entrar a l’hospital, li van fer la prova de PCR per a poder confirmar el que ell ja s’esperava, i el van tractar amb els antivirals que en aquell moment donaven als pacients de coronavirus. L’Oriol va passar la nit a l’Hospital d’Igualada. “Érem 50 en una planta on només hi havia un lavabo”, remarca. “Hi havia gent gran que s’arrancava la via respiratòria per a poder arribar al lavabo”. Malgrat el caos del moment, l’Oriol destaca que les infermeres, que “feien tot el que podien”, van actuar en tot moment de manera exemplar: “L’atenció sanitària era per treure’s el barret; un 10”.

L’endemà el van enviar a l’Hospital General de Catalunya, a Sant Cugat, i allà l’ambient era un pèl diferent. El van assignar a una habitació on havia d’estar aïllat fins que li donessin l’alta. “Com que em van avisar que feia pinta que seria coronavirus, vaig preparar una bossa amb mòbil i carregadors. Estava sempre amb l’Skype al mòbil per a poder mantenir el contacte amb familiars”. Poc després d’ingressar a l’hospital, van rebre els resultats del PCR que confirmaven que era un cas positiu de Covid-19.

“Les úniques persones a qui vaig amagar que tenia coronavirus i que estava ingressat van ser els meus pares”, explica quan li pregunto sobre la comunicació amb familiars i amics. “Ja tenen 90 anys, i tampoc no podien fer-hi res perquè estàvem tots confinats. No calia afegir més patiment a la situació”. Va decidir comentar-los que havia tingut el virus el dia abans de rebre l’alta, quan ja sabia que es trobava fora de perill.

Durant el temps que l’Oriol va estar a l’Hospital General, el van tractar amb hidroxicloroquina (medicament que més endavant es va demostrar que no era efectiu per a la prevenció de la Covid-19) i antibiòtics. “Anaven vestits com si fossin de la NASA, semblava una pel·lícula de ciència-ficció”, destaca de la seva estada al General. Explica, també, que, durant el seu ingrés a l’hospital, es trobava relativament bé físicament i que, per tant, no patia excessivament: “Si en aquell moment hagués tornat a tenir febre o m’hagués fet mal alguna cosa, suposo que m’hauria acollonit molt”. L’Oriol va tenir la “sort” de no haver d’estar intubat i que els símptomes de la malaltia li van desaparèixer bastant aviat. Per saber com evolucionava el virus li feien ecografies de pulmó i anàlisis de sang: “semblava que els sanitaris que entraven a l’habitació ho fessin amb por. Tapats fins a les orelles. Molta distància, mesures de seguretat, tocant el mínim de coses possible...”.

Finalment, va arribar l’esperat dia en què li van comunicar que ja havia passat la malaltia, que li donaven l’alta i que podia tornar a casa. “Va ser una sensació de tranquil·litat, d’alleujament. De pensar que jo me n’he salvat. Saps d’amics o coneguts que han mort, i la sensació és que tens una segona oportunitat”.

Un cop va arribar a casa, explica que van trucar “moltes vegades” al CAP per a demanar si podien fer la prova de coronavirus als familiars que convivien amb ell, però que des del centre els van dir que no els la farien. La seva dona i el seu fill també van tenir símptomes, però, tot i això, la resposta a les trucades era sempre negativa. “En ma vida he vist el meu fill tan malalt, però la resposta era sempre que no”. A ell, de fet, no n’hi han fet cap més des que va sortir de l’hospital. A més, destaca la desinformació i poca coordinació entre sanitaris a l’hora de dir-li què ha de fer: “Ningú no té clar res. El metge que em va atendre em va dir que havia de fer una setmana d’aïllament; en canvi, des del CAP em van dir que havia d’estar-hi dues setmanes i mitja”. “Transmetien una sensació de caos”.

Quan acabem l’entrevista, insisteix a explicar-me que, si ell hagués fet cas de l’aplicació de la Generalitat per a la detecció de la Covid-19, abans d’anar al CAP per primer cop, ara “estaria mort”. Posés els símptomes que posés, la solució que li proposava l’app era quedar-se a l’habitació i, per tant, no hauria estat atès a l’hospital. Ell però, no va fer cas de l’aplicació i va ser llavors quan va decidir trucar al CAP.

L’Oriol ara ja es troba bé, a casa i sense cap seqüela ni símptoma de la malaltia, i ens explica que fa gairebé cada dia 60 quilòmetres en bicicleta.

EL FRANCESC

També hem parlat amb el Francesc, de 70 anys. Ell, a casa, va començar a notar una sensació de cansament constant, acompanyada de febre i fred a la nit. Aquests símptomes li van durar durant tres dies i va ser llavors, el 26 de març, quan va decidir trucar al CAP. Després d’una segona trucada, li van recomanar que hi anés per a fer-se proves. “Al CAP em van fer una radiografia i va sortir que tenia una pneumònia al pulmó dret”. Vistos els resultats de la radiografia, van decidir enviar-lo a l’Hospital d’Igualada.

El Francesc va arribar a urgències a les 8 del vespre i li van fer la prova del PCR. “El personal sanitari semblava que vingués d’un altre planeta, per com anaven vestits. Semblaven fantasmes”, diu. Va passar la nit allà i l’endemà el van traslladar a l’Hospital General de Catalunya: “érem massa gent al d’Igualada, i a alguns ens van enviar cap a Sant Cugat”.

La prova del PCR tarda uns dos dies a obtenir resultats, però al Francesc ja el tractaven com si tingués coronavirus des del primer moment. “Els dos primers dies ja treballaven amb mi com si fos malalt de Covid”, explica. Ell respirava bé i no tenia tos. “Suposo que amb la radiografia ja van veure què era, perquè jo a simple vista no tenia tots els símptomes de la malaltia”, ens diu. Dos dies després del seu ingrés a l’Hospital General, van arribar els resultats que li confirmaven que tenia el virus.

Igual que en el cas de l’Oriol, el Francesc va endur-se cap a Sant Cugat el telèfon mòbil i el carregador per a poder seguir en contacte amb familiars i amics. Tot i això, els primers dies es notava tan cansat que no tenia gaires ganes de parlar amb ningú: “Les primeres hores i els primers dies, tot i que em comunicava amb els de casa, no els transmetia gaire bones sensacions i no tenia ganes d’agafar telèfons”. Més endavant va ser la doctora que l’atenia qui, cada dia, parlava amb la seva dona per a transmetre confiança tant a ell com a la família i explicar-los com evolucionava la situació: “Quan trucava jo, no crec que ajudés gaire a animar a la família; era millor quan la doctora parlava amb ells”.

El Francesc estava ingressat sol en una habitació de l’Hospital General de Catalunya i, a mesura que passaven els dies, seguia trobant-se malament. Tenia una sensació constant de cansament, sense forces, i no tenia ganes de menjar. “Estava ben atès, això si, però tenia les meves misèries”, explica. Durant l’estada a Sant Cugat, duia ulleres nasals per a poder respirar bé, i els metges li feien proves per a observar l’evolució del virus. Li prenien la temperatura cada dia, li feien extraccions de sang i radiografies de pulmó. “Quan entrava la doctora, semblava que dugés un escafandre”, explica, rient. Tot i l’impacte de veure el personal sanitari amb tantes mesures de seguretat, ell tenia la sensació que la situació estava controlada: “a l’Hospital d’Igualada, la situació era límit; en canvi, a Sant Cugat, em va semblar que ja estava controlat”, destaca.

Ell valora molt que la comunicació amb la doctora fos molt bona; ella vetllava per mantenir-lo tan informat com fos possible i, a més, diàriament es comunicava amb la dona del Francesc per a tranquil·litzar-la, fet que agraeix moltíssim: “el personal sanitari transmetia humanitat, i això encara ho valoro ara”.

El 7 d’abril a la nit, la doctora el va informar que, a l’espera de comprovar un parell de proves, ella ja tenia la sensació que l’endemà li donarien d’alta i podria marxar a casa. “Em va donar una esperança que es va complir: a primera hora del matí següent, ja van venir a donar-me l’alta, va ser emocionant”. Igual que l’Oriol, el Francesc defineix el moment en què va saber que podia tornar a casa com una sensació “d’alleujament i alliberament”.

Quan el Francesc va marxar de l’hospital el 8 d’abril, va estar el temps que li van dir en aïllament, tot i que la doctora li havia comentat que ell ja era “una persona segura”. Un cop acabat l’aïllament a casa, va haver d’anar al CAP a fer-se una anàlisi per saber com evolucionava. “El doctor que em va visitar em va dir que no hi pensés més, que jo era un postCovid i que podia estar tranquil”, explica. Tot i això, el Francesc no estava al 100% les primeres setmanes després d’arribar a casa: “sentia ràbia perquè, en principi, jo era una persona curada, però seguia patint”, diu. Arran d’això, va enviar un correu a la doctora que l’havia tractat a Sant Cugat i ella li va trucar i va dur un seguiment de la situació com va poder.

Els primers dies que el Francesc intentava fer vida “normal” i caminar, es notava cansat i havia de parar molt sovint. Ara però, explica que va en bicicleta a un ritme fort i que se sent amb ganes de tornar a caminar. Tot i això, no sap si té els anticossos contra el virus, i destaca que “vivim tots en una incertesa”.

LA MARIA LLUÏSA

La Maria Lluïsa, de 72 anys, es va trobar que la seva filla tenia símptomes de la malaltia, van trucar al 061 i els van recomanar que es quedés a casa i fes repòs allà. Poc després, ella va notar els mateixos símptomes: tenia tos i febre alta, i va decidir trucar una altra vegada al 061 i la recomanació va ser la mateixa. Van passar tres dies i la febre va desaparèixer. Per desgràcia, però, això només va ser durant un dia i, quan va parlar amb la doctora per telèfon, li va recomanar que anés al CAP i que l’atendrien a la carpa groga per saber què tenia. Un cop allà, li van fer una radiografia i, quan van veure els resultats, la van enviar a l’Hospital d’Igualada. “Jo, quan vaig arribar a la carpa, pensava que tornaria cap a casa, però després dels resultats ja no vaig poder”, diu.

Quan va arribar a urgències li van tornar a fer una radiografia i el PCR per detectar el virus. Mentre li feien la prova, li van dir que s’hauria de quedar ingressada i que el més probable era que tingués coronavirus, diagnòstic que, més endavant, es va confirmar. Després d’informar com va poder a la seva filla i la resta de família, van dur-la a la primera planta de l’Hospital d’Igualada, on va passar la nit. L’endemà la van traslladar a una habitació de la tercera planta, on es va estar els 17 dies que va durar l’ingrés.

“Vaig estar 3 o 4 dies molt malament”, explica. Al principi van tractar-la amb cortisona i, de mica en mica, anava millorant. Els primers 5 dies ingressada seguia amb febre alta i se sentia molt dèbil i cansada. “A l’habitació, sort que em tractaven unes noies molt agradables”, comenta, fent referència al personal sanitari. Durant aquests 5 primers dies no va poder estar en contacte amb la família ni per telèfon. A partir del cinquè dia, feia una videotrucada cada dia amb la seva filla, en la qual la doctora l’informava sobre l’estat de la seva mare i com evolucionava, fet que la tranquil·litzava, tant a la filla com a ella. Al cap d’uns dies, la febre li va disminuir, físicament s’anava recuperant i ja es trobava millor.

La Maria Lluïsa és una persona molt animada, però dins l’hospital, amb la situació en què es trobava, era complicat ser-ho, i per això insisteix a destacar el gran tracte humà que va rebre per part de l’equip de sanitaris que la va atendre. “Hi havia una infermera que es posava a ballar i d’altres que cantaven per animar-nos”, comenta. Els sanitaris es bolcaven amb cos i ànima, malgrat la dificultat del moment, per mantenir els pacients tan animats com fos possible i per fer la seva estada a l’hospital menys dura. “Hi havia una infermera que un dia em va portar una mica de xocolata perquè li havia comentat que m’agradava molt, i quan me la va donar li vaig dir que em venien de gust unes escopinyes per fer el vermut. Al cap de dos dies, va aparèixer amb una llauna d’escopinyes”, explica. “Jo, d’aquests detalls que tenien n’estic molt agraïda”, afegeix. Gràcies a la feina i dedicació del personal, els dies se li van fer més curts i el que era un malson, en un principi, va acabar millorant amb escreix. De fet, va escriure una carta pública d’agraïment a l’Hospital d’Igualada i a tot el personal sanitari que va ser publicada a anoiadiari.cat.

El 17 d’abril va rebre l’esperada notícia: la doctora li va comunicar que havia passat la malaltia i que podia tornar a casa. “Em vaig posar a plorar, va ser molt emocionant”, explica, mentre se li trenca la veu. La Maria Lluïsa encara s’emociona quan recorda el moment, més de dues setmanes després de rebre l’alta. Quan va sortir de l’habitació, tot el personal li donava l’enhorabona, i va ser en veure la situació des de fora quan es va adonar de com estaven d’aïllades les habitacions i l’hospital en general.

Un cop va arribar a casa, va intentar recuperar la vida normal, però seguia sentint-se molt cansada. A més, havia de seguir confinada i aïllada uns dies. “Tenia moltes ganes d’abraçar la gent, la meva filla, però no podia”, diu. Al principi, ella tenia por de sortir al carrer i es quedava a casa tancada, malgrat estar ja en fase de desconfinament. La seva filla, però, la convencia perquè sortís de tant en tant a caminar, però a ella li costava molt: “jo intentava caminar, però sentia un cansament impressionant”. Des del CAP van fer-li un seguiment i control per veure si es recuperava bé i van repetir-li radiografies i anàlisis, en els quals encara li van trobar residus en un dels pulmons.

Abans d’acabar l’entrevista, la Maria Lluïsa va tornar a insistir a felicitar i agrair la tasca del personal de l’hospital, que havien aconseguit fer de 17 dies a l’hospital amb coronavirus una estada millor.

L’EMILI

L’Emili, de 61 anys, va notar, a casa, que ja no tenia gana, que tenia un mal gust de boca i una mica de malestar general. Es va prendre la temperatura i va veure que també tenia una mica de febre. Aquesta situació es va perllongar durant dies, i la febre pujava i va decidir contactar amb una doctora del CAP, que li va recomanar que hi anés per a fer-se una radiografia de pulmó. L’Emili és de la Pobla de Claramunt i Igualada ja estava confinada; per tant, el van parar els Mossos per dir-li que no podia entrar a la ciutat. Els va ensenyar la conversa amb la doctora i va poder arribar a la carpa. Un cop allà, li van fer la radiografia i el van enviar cap a l’Hospital d’Igualada. Li van fer una ecografia i, en un principi, no semblava que fos preocupant, però el PCR va confirmar que es tractava de Covid-19. Va haver de passar la nit a urgències: “va ser la pitjor part, estava a tope”. A urgències només hi havia un lavabo i eren més de 50 persones. A més, el medicament que donen just quan ingresses provoca diarrea, i la situació és un pèl caòtica. “Haver de dormir tota la nit en una llitera d’aquelles tan incòmodes es va fer complicat”, comenta.

L’endemà al matí van traslladar-lo a l’Hospital General de Catalunya, i allà la situació era diferent. Estava en una habitació amb llit i amb “totes les comoditats que pots tenir en un hospital”, i compartia l’habitació amb un home de la Torre de Claramunt. Cada dia els feien proves, els comprovaven la temperatura i els posaven l’oxímetre al dit per a mesurar l’oxigen en sang. “Els sanitaris ens cuidaven perquè estiguéssim tan bé com fos possible”, remarca. “El tracte que vam tenir per part del personal era extraordinari. Bé, ‘extraordinari’ és poc”, afegeix. L’Emili es va anar recuperant de mica en mica, i va recuperar la gana i tornar a una certa normalitat física, fet que l’ajudava a no patir molt pel seu estat.

Tan bon punt va saber que l’ingressaven a l’hospital, la seva dona li va portar el portàtil, fet que va fer que l’estada a Sant Cugat fos més “senzilla”. “Sigui amb videotrucades amb la família o amics, o mirant una pel·lícula de Netflix, les hores passaven més ràpidament”. Gràcies a l’ordinador, l’Emili també seguia les notícies sobre la malaltia que llegia a internet. “Les infermeres ens preguntaven que per què miràvem notícies si acabaríem deprimits, però era interessant saber com estaven les coses fora”.

Es vivia una situació d’incertesa perquè els mateixos metges no sabien del cert si la medicació que els donaven era realment efectiva contra el virus, i així els ho feien saber, però, d’altra banda, l’assistència mèdica era excel·lent: “només puc dir coses bones del tracte del personal”. Finalment, va arribar el dia de la bona notícia, li van dir al matí que li donaven l’alta i que podia tornar a casa. “Ho vaig viure fantàsticament, tants dies sense poder tenir a prop la família i els teus es fan molt durs”. Des de l’hospital li van oferir l’opció de tornar en ambulància si no tenia vehicle propi, però l’Emili va preferir trucar al seu fill perquè el vingués a buscar, i aquell mateix migdia ja era a casa.

Quan va arribar a la Pobla, però, va haver d’estar 14 dies de quarantena a la seva habitació, aïllat de la família. “Es feia molt estrany, però com a mínim era a casa i els veia quan em portaven el menjar; és un aïllament diferent”. L’Emili destaca la sort de tenir jardí, perquè tenia un espai per a poder parlar amb la família. Passats aquests catorze dies, van fer-li una radiografia i una anàlisi al CAP, en les quals que va sortir tot bé.

Igual que els testimonis anteriors, abans d’acabar l’Emili insisteix a remarcar el bon tracte per part del personal sanitari. “Rebre les mostres d’afecte que ens va donar el personal de l’hospital en aquells moments que ens sentíem tan sols ens van anar molt bé. Ho agraïm molt. Es mereixen un 11 sobre 10”.

LA GEMMA

L’últim testimoni amb qui hem parlat és la Gemma, de 55 anys. El cas de la Gemma és una mica diferent dels anteriors. Els resultats de la prova PCR van donar negatiu en coronavirus, però ella reunia els símptomes de la malaltia i la seva doctora no es creia el negatiu, així que la van tractar com a positiva.

El dia 10 de març, després de dos dies seguits amb febre, la Gemma va trucar al 061, li van fer algunes preguntes sobre el seu estat i, pel que va descriure, li van dir que semblava una grip comuna i que anés al centre d’atenció primària. Un cop allà, la va visitar una doctora que li confirmava el diagnòstic que havia rebut per telèfon: grip comuna. Ella va tornar a casa i va iniciar un tractament habitual de la grip amb Paracetamol. La febre, però, no disminuïa, i vuit dies després del primer diagnòstic va decidir tornar a trucar al CAP. En aquell moment, la Gemma podia respirar bé i estava preocupada principalment per la febre constant. A Igualada ja havia començat el confinament i, per telèfon, li van dir que era perillós anar al CAP. Van fer-li un seguiment per via telefònica i la febre seguia sense disminuir. El dia 21 de març, quan ja feia més d’onze dies que estava a més de 38º, li va trucar la doctora Carme Riera i li va dir que anés al centre d’atenció primària, on li farien proves. “Va ser allà on em vaig adonar que em cansava molt. No vaig voler agafar l’ascensor i, quan vaig pujar les escales, vaig veure que em costava respirar. A casa, estant amb febre només anava de l’habitació al lavabo, i no me n’adonava”, comenta. Allà li van mesurar l’oxigen en sang i li van fer una radiografia. Després de veure els resultats van enviar-la a urgències.

Quan va arribar a l’Hospital d’Igualada li van fer una analítica i la PCR i li van dir que no podia tornar a casa, però que no sabien on estaria perquè “l’hospital estava ple”. Aquella mateixa tarda van dir-li que havia d’anar a l’Hospital General de Catalunya. La Gemma, de fet, va ser de les primeres pacients que es va derivar a Sant Cugat per la quantitat de gent que estava sent atesa a Igualada: “vam ser dels primers pacients de l’Anoia que anàvem al General, i quan vam arribar allà hi havia habitacions de sobres”, comenta. Ella, a diferència dels altres testimonis, no va poder agafar res de casa ni preparar-se una bossa. “Sort que tenia el carregador del mòbil al cotxe”, explica.

Un cop instal·lada a l’habitació, li van diagnosticar una pneumònia, molt probablement a conseqüència de la Covid-19. Van començar a tractar-li la pneumònia amb antibiòtics i paracetamols, en veure que semblava que era provocada pel virus, van decidir donar-li també hidroxicloroquina. Cinc dies després, van arribar els resultats de la prova PCR que li havien fet a l’Hospital d’Igualada i eren negatius de coronavirus. La doctora, però, tenint en compte els símptomes i la pneumònia, no es creia que fos negatiu i va decidir que les dosis d’hidroxicloroquina que li faltaven per a acabar el tractament se les prengués a casa.

Quan la Gemma va arribar a casa, tenia el seu espai, “la zona segura”, que era on s’havia de quedar aïllada de la família fins que acabés el tractament. Un cop acabades les dosis que li corresponien d’hidroxicloroquina, i de mica en mica, va tornar a la normalitat. “Vaig arribar molt cansada a casa, molt dèbil”. Durant el temps que durava el tractament, però, no va rebre cap mena de seguiment per part dels doctors ni de l’hospital: “era molt al principi; ara pel que sé, si que truquen, ara n’han après”. Tampoc no li han tornat a fer la prova i no sap si té els anticossos. “Quan arribes a casa, arribes amb por. Un cop has vist les coses des de dins, tens més por”. Les primeres setmanes, la Gemma només va sortir tres cops de casa per por i respecte al virus. Ara, però, es troba bé i no ha tornat a tenir febre ni símptomes de la malaltia.

Quan acabàvem l’entrevista, i seguint la tònica general de la resta, la Gemma insisteix a agrair el tracte del personal sanitari i, en concret de la doctora Carme Riera, que és qui li va trucar per a recomanar-li que anés al CAP a fer-se les proves. “Jo estava feta pols i em deien ‘tranquil·la, no pateixis’, fins que em va trucar ella i em va oferir solucions”.

Aquests són només cinc testimonis del munt que n’hi ha que han superat el coronavirus. Tots, sense excepció, han fet molt ressò i han insistit molt a agrair la tasca del personal que els ha atès, metges i infermeres, i alguns encara ho feien emocionats. Tots han passat per una situació molt dura i han viscut moments complicats, però ara recorden i destaquen els moments de tracte més humà que han rebut quan han estat ingressats, que són els que durant tot el procés els han ajudat a viure-ho de forma més senzilla i a sentir-se menys sols.