Emilio Morenatti: “Hem d'afilar molt bé les nostres úniques armes, que són les nostres càmeres”

Els assistents a l’acte van poder escoltar, en connexió en directe des de la capital ucraünesa Kyiv, el fotoperiodista Emilio Morenatti. El director editorial i cap de fotografia d’Associated Press a Espanya i Portugal va compartir el seu testimoni com a fotògraf a primera línia del conflicte bèl·lic a Ucraïna.

“Els periodistes també som un objectiu”

Morenatti va explicar que "ens trobem davant un escenari nou. Ningú dels que estem aquí, excepte que la gent que va cobrir Kosovo, ens podíem imaginar una cosa tan bèstia. Hem d'estar improvisant contínuament. Tenim una certa angoixa perquè no sabem què passarà demà, o d'aquí a cinc minuts. La situació és greu i està empitjorant. Ja no podem sortir de Kyiv. Ens han donat una finestra de sortida amb tres oportunitats i hem esgotat l'última. Hem d'esperar un corredor humanitari per poder sortir. La ciutat, igual que el país, s'està rearmant. Hi ha molta tensió. Hi ha checkpoints per tot arreu. A cada cantonada hi ha un grup de gent armada. Paren a tothom. Ningú volta, només els milicians i nosaltres. Hi ha una gran paranoia per evitar infiltracions d'enemics. Els periodistes també som un objectiu. Ens encanyonen diverses vegades al dia. Mai m'havia trobat en situacions com aquests. Gent que té més experiència que jo reconeixen que la situació és molt volàtil, en qualsevol moment pot passar qualsevol cosa. Pot passar que algú se li escapi el dit del gatell i surti un tret d'on no hauria de sortir…”

"Hi ha moments i imatges molt difícils de digerir, sobretot pels que tenim fills"

Sobre les imatges que busca captar a través de la seva càmera, Emilio Morenatti, Premi Pulitzer 2021, va explicar que "estic centrant-me en el tema de la població que fuig, o la que queda atrapada. M'interessa definir el conflicte amb la denúncia sobre aquestes persones que paguen un preu, que és la població civil. Volto per refugis, hospitals, busco la gent que viu al metro, els comiats a l'estació central o a l'estació d'autobusos, que són dramàtiques, perquè els homes es queden i les dones i els nens, marxen. M'agradaria fer una història de dones, com la que va tenir la Guerra Civil Espanyola, però no hi haurà aquesta opció. Hem vist homenots de dos metros enfonsant-se després d'acomiadar la seva família. Hi ha moments i imatges molt difícils de digerir, sobretot pels que tenim fills. La història els ubica en un moment en què, sense voler-ho, has d'anar a la guerra."

“Aquesta guerra marcarà un abans i un després pel que fa als límits del que es pot fotografiar”

La moderadora de la conversa, la periodista de la Mira, Magda Gregori, va traslladar a Morenatti la pregunta que donava nom a la taula rodona: on són els límits a l'hora de fotografiar el que està succeint. Morenatti va assenyalar que "aquesta guerra marcarà un abans i un després pel que fa als límits del que es pot fotografiar. Aquí hi ha poca premsa, però som suficients per mostrar la crueltat tal com és. Els mitjans que estem aquí no tenim autocensura. Ja hem vist publicades fotos amb morts, morts que pensàvem que no veuríem. Tenim la història d'una nena de set anys que va morir i la seva foto ja ha sortit a les portades de periòdics. La foto més cruel és la de la nena morint a braços del pare, amb les mans ensangonades. Una foto tremenda.”

"Hem d'afilar molt bé les nostres úniques armes, que són les nostres càmeres"

Morenatti va manifestar que "el periodisme es torna a utilitzar per fer una denúncia, i penso que aquesta denúncia la continuarem veient, perquè que hi haurà una massacre, una massacre que, de fet, ja hi és. Ara els periodistes estem lluny dels llocs on passen les coses, de llocs on no hi ha testimonis. Però això passarà aviat aquí. Posarem a prova on són els límits. Ara la línia és molt difusa. Abans d'arribar aquí pensava d'una manera, i ara penso d'una altra. Estem en un moment crucial. Hem de demanar que el periodisme que es fa aquí sigui nun periodisme cruel, perquè aquesta guerra és molt cruel. Intentaré arribar, amb les meves fotografies, com sempre, al 100% de la població, perquè també ho puguin veure els meus fills. Intentaré mostrar tota la cruesa. I confio que s'atreveixin a publicar-la. Insisteixo, però, que ens trobem davant una situació molt excepcional, que no ha passat mai en els temps contemporanis. Passem angoixa perquè, si es compleixen els pronòstics, pot ser el principi del fi. Hem d'anar amb compte i mesurar molt bé els nostres passos. I hem d'afilar molt bé les nostres úniques armes, que són les nostres càmeres."

Després d'aquest colpidor testimoni, Emilio Morenati va obrir la carpeta de fotos del seu portàtil per compartir-les amb els assistents a l'acte, comentant les imatges i a la vegada, fent una crònica del seu dia al conflicte i una petita masterclass de fotoperiodisme.

Seguidament, es va obrir el debat amb tots els participants. La periodista Magra Gregori va posar damunt la taula una sèrie d'interrogants "per reflexionar sobre com veiem la realitat, perquè sovint ho fem a través dels seus ulls, de les càmeres d'aquests fotoperiodistes”. Aquí us oferim un recull de les seves intervencions.

La fotògrafa Pilar Aymerich, que és tot un referent, diu que “el fotopèriodisme no és la realitat pura i dura sinó que és el que tu vols explicar sobre una cosa que està passant”. El periodisme és una interpretació personal del que està passant? Es pot ser objectiu?

"No, no poden ser objectius. Sempre hi ha una intenció. Hi ha uns límits personals i uns límits col·lectius, i tots estan estretament lligats a la moral, a la moral col·lectiva i a la moral pròpia. I aquí vas ballant una mica."

Cèlia Atset

"És molt difícil, per no dir impossible, que siguem objectius en la nostra feina, perquè no som objectes, som subjectes. A vegades, es pot tenir la sensació que una imatge no menteix. Si agafes deu fotoperiodistes en un mateix acte, sortiran deu fotos diferents. I el mateix passarà si afages deu cròniques escrites. Segons el seu criteri, segons la seva escala de valors, segons el seu estat d'ànim, segons el que vulgui transmetre, un fotoperiodista farà una fotografia o una altra. No es pot ser neutral davant la barbaritat que representa l’atac i l’assassinat de civils. Aquí, la neutralitat no té lloc. No pots ser neutral. Has de ser honest. Has de ser veraç i has de respectar l’entorn.”

Jordi Borràs

“A part del que tu vols transmetre, totes les persones, encara que no vulguem, tenim uns prejudicis creats, i molts cops no en som ni conscients. Abans d’afrontar un tema és molt important detectar els prejudicis que tens i trepitjar terreny, parlar amb la gent del territori.”

Mireia Comas

Les fotografies poden tenir un gran valor documental. Hi ha fotografies que s'han de fer, malgrat que puguin ser compromeses i encara que sàpigues que no les acabaràs publicant, però que s'han de tenir?

"Les fotos s'han de fer sempre. Sempre. Si les fotos d'Auschwitz no s'haguessin fet, probablement no s'hauria pogut demostrar al món què va passar als camps d'extermini. Una imatge pot guanyar valor documental amb el pas dels anys. Amb les fotografies es poden explicar fets que d'altra manera seria molt difícil fer-ho. És un llenguatge universal, no calen idiomes. La foto s'ha de fer, però sense intervenir."

Jordi Borràs

“La foto s’ha de fer sempre. Una altra cosa és si es publica o no. Ara està de moda pixelar les fotos. Jo això no ho compro. Es publiquen o no. Els límits, sovint, no els posa el fotògraf, sinó la situació, l’escenari.”

Emilio Morenatti

A vegades la gent pot pensar que els periodistes són persones fredes, perquè d’alguna manera han de prendre distància per poder fotografiar la realitat. Quan fas la feina pots establir una distància, però quan arribes a casa poden aflorar unes emocions que has de gestionar. Com ho gestioneu?

"La càmera funciona molt bé com a pantalla per allunyar-te del que estàs veient. Tens la necessitat de documentar, per damunt de tot, aquell instant. Això no vol dir que quan arribis a casa pateixis, ploris i hagis d'anar al psicòleg.”

Mieria Comas

"Recordo una foto que no vaig fer. A l'atemptat de la Rambla. Vaig entrar al CUAP Pere Camps amb la càmera al braç, perquè no volia incomodar ningú, i hi vaig veure tant dolor, que vaig ser incapaç de fer la foto. No vaig poder. He fet fotos amb llàgrimes als ulls i n'he fet de situacions molt bèsties, de la manera més asèptica possible. La càmera et permet tenir la distància emocional suficient per poder treballar. A la nostra feina hem de treballar en tota mena de situacions. Com un metge ha d'atendre situacions límit, nosaltres som els que posem els ulls en aquestes situacions.”

Jordi Borràs

"Nosaltres no som els protagonistes. Nosaltres, quan estem en una situació, hem escollit estar allà. És responsabilitat teva com ho gestiones. T'has de quedar en un segon pla, després, quan arribes a casa, et pot afectar, som persones, ens indignem, patim. Nosaltres triem estar allà i les persones a qui fotografiem no ho han escollit."

Cèlia Atset

"Es parla molt dels efectes postreumàtics d'aquesta professió. Qui tingui traumes, o problemes, que es dediqui a una altra cosa. Alguns periodistes ho magnifiquen. Però el periodista no ha de ser notícia. Si soc crític amb això és perquè s'ha de dignificar la professió. S'ha de saber desconnectar. Les històries són nostres durant el moment que estem fotografiant. Quan te'n vas al llit has de saber fer el clic, s'ha de saber fer un reset per pensar en una propera història. Si no, és millor que busquis una altra professió. Aquesta professió no vol periodistes traumatitzats. Jo he patit moltes situacions d'estrès i he patit qüestions físiques que t'acompanyen tota la vida, però sempre procuro fer un reset i passar a la següent història. No pots anar acumulant estrès, no pots anar acumulant històries que no són les teves històries."

Emilio Morenatti

La fotografia és reflexió? Hi ha reflexió darrere d’una fotografia, una manera diferent d’enfocar?

“Aquí és on hi ha la professió. Una cosa és tirar fotos i l’altra és fer fotos. I nosaltres fem fotos, no tirem fotos. La professió està aquí. En saber entendre el context. La càmera, la tècnica, van soles.”

Cèlia Atset

“No és només què vols fotografiar sinó també què vols explicar. Una de les màgies de l’ofici, una de les coses que trobo més fascinants, és el que comentava abans, agafes deu fotògrafs i tindràs deu fotos diferents, i sempre hi ha aquella foto que tenies tant, tant al davant, que no l’has vist… o al revés. Per un cop de sort, per la sensibilitat…”

Jordi Borràs

Quins elements defineixen un bon fotoperiodista? Abans heu parlat de l’honestedat, de la discreció…

“Sí. Per a mi també és molt important el respecte cap a les persones que estiguis fotografiant. A vegades aquest respecte no es veu, molts pensen més en un mateix que no en allò que vols visibilitzar.”

Mireia Comas

Com es pot fer la feina el més curosa possible quan es retrata la intimitat d’algú? Com es troba l’equilibri per mostrar aquella realitat sense afectar la intimitat?

“Això ens crea contradiccions constants, cada dia”

Cèlia Atset

"La foto amb què has de fer invents per poder publicar-la, com per exemple que no es vegi la cara, no la facis. Part de l'ofici és tenir l'habilitat i els recursos per poder fotografiar una escena agafant els elements necessaris i obviant aquells que poden generar conflicte o certa violència per part de l'espectador. No és gens fàcil. A vegades, quan et trobes en una situació complexa, tu ja veus si la persona que vols fotografiar et dona el vistiplau o no. Hi ha vegades que la complicitat que estableixes amb l'entorn que estàs fotografiant et dona el vistiplau, i és a través d'un llenguatge no verbal molt difícil d’explicar."

Jordi Borràs

"Això t'ho dona la professió, l'experiència, els anys. Entendre aquests matisos, que a vegades són informacions tàcites que es creen en els espais."

Cèlia Atset

"És molt important el respecte, com dèiem, i no victimitzar més les víctimes, que sovint passa.”

Mireia Comas

Hi ha talent en el fotoperiodisme?

"És molt important tenir ull, i això es té o no es té. Es pot anar treballant, però tenir-lo ja de sèrie implica un plus estètic que marca la diferència. Fotoperiodisme és periodisme i fotografia. Pots tenir les dues coses i una potser destacarà més que l'altra. Si tens les dues molt fortes, aquí és on hi ha el talent."

Cèlia Atset

“Tothom pot aprendre, però hi ha persones que tenen un petit do que et facilita fer unes fotos que transmeten més que altres persones.”

Mireia Comas

Hi ha autocensura?

“Cadascú té els seus límits. Si jo no vull que una foto surti, no la passaré al mitjà. M’autocensuraré. Això depèn de l’escala de valors, de la distància que puguis tenir amb allò que fotografies. A mi pràcticament no m’han censurat mai, qui més m’ha censurat he sigut jo mateix. A vegades, aquesta autocensura pot venir per pressions externes…”

Jordi Borràs

“Hi ha molta autocensura. Hi ha gent que no fa segons quins temes perquè poden portar problemes, amb la policia, amb les administracions…”

Mireia Comas