Faruk, Igualada 1943

Autors: Els successors del Patge Faruk

És difícil imaginar en què pensava Lluís Valls, un professor de l’Acadèmia Igualada, al voltant de trentena (l’any 1943), quan va decidir “portar” al Patge Faruk a la ciutat. En sabem el motiu aparent; fer creure als infants durant les festes de Nadal. I fer-los creure a través de la seva veu, a través de la modernitat;, la ràdio. I que entre tots fessin l’esforç d’imaginar-lo. És molt probable que en el cap del Senyor Valls (tot un senyor), el Patge Faruk tingues forma, color i “solera” molts anys abans de sortir al carrer.

Perquè primer va ser veu, i després (cap a finals dels quaranta), presència. Un Patge Faruk que segurament unia el perfil de molts personatges teatrals; una mica de Seguismundo de ‘La Vida es Sueño’ i un xic de Diego de Acuña de ‘En Flandes se ha puesto el sol’. Personatges d’aquells textos clàssics que per les festes de Sant Tomàs d’Aquino de l’Acadèmia, organitzava el professor Valls al Centro Nacional. Un teatre, el del Centro Nacional –abans, després i legítimament l’Ateneu Igualadí i casa de Patge Faruk– que per les festes de Nadal de 1943 anunciava la represa d’Els Pastorets. Una de les múltiples versions de pastorets i dimonis que es van representar a Igualada en aquells anys; L’Encís, L’Encant de Nadal, La Cuna del Messias, els de Folch i Torres... perquè després d’una guerra, es tractava de reprendre la vida i d’alguna forma crear i donar claror a una ciutat mancada, per la postguerra, de llum. I si aquesta claror, venia de la llum d’una estrella amb bateria o del fo-cus d’una Montesa amb patge molt millor, perquè aquesta és llum de bondat.

El Patge Faruk va arribar aquell Nadal de 1943, entre la gana d’una llibreta de racionament (1/4 de Kilo de cigrons per persona i setmana per les festes d’aquell any), la tornada dels voluntaris igualadins de la División Azul, i l’anuncide balls de Cap d’Any al Mercantil amb l’Orquestra de Jose Puertas. Les aigües gèlides de la piscina a la V Copa de Nadal del Natació i el desig d’un dels torrons de nata i crema que anunciava a la premsa igualadina la Confiteria Targarona. I una canalla amb desig, que en tornar de les vacances de Nadal els esperava una escola severa, de taules de multiplicar, rius i llistes de los reyes godos.

Un Faruk que amb aquest context ens pot semblar conservador i quasi vuit-centista, però es revesteix d’una modernitat increïble. Lluny del pregó o la crida, el Patge Faruk va parlar amb ten-dresa per ràdio, la manera més propera i actual d’arribar a la canalla de postguerra. I ho feia en català (a Radio Prato Radio Perdón!) quan no es podia fer; Nens i Nenes d’Igualada...

I va arribar a la ciutat, acompanyat de motocicletes, amb patges portant ulleres i casc, i no a cavall. Amb capa i planta de Laurence de Arabia, sense res a envejar ni al Humphrey Bogart ni a Clark Gable d’un dels films del Mundial ni almateix Rei Faruk d’Egipte (d'actualitat a la dècada dels quaranta). I el que és, ho ha de ser la més contemporània mostra de fraternitat, la solidaritat, perquè el Patge Faruk va visitar aquells nous igualadins dels barris de barraques dels anys cinquanta amb tanta o més emoció que els principals de la Rambla.

El Senyor Lluís Valls va morir un 28 de desembre de 1991. Els atzars de la vida ens porten a coincidències emotives com aquesta. Podem estar quasi segurs que aquell professor, aquell afi-cionat al teatre, aquell locutor de ràdio, va marxar amb una certesa; ens deixava a les mans un tresor, una herència que parlant per ràdio ens abraça.

Per ell, en Lluis Valls, i per tots els que creient en els Reis, han conduït al Patge Faruk durant aquests vuitanta anys va dedicat aquest perfil.