El futur del barri del Rec

El barri del Rec d'Igualada és un dels espais més grans de la ciutat i que, anys enrere, havia omplert de vida industrial tot el territori. Amb el pas del temps, les indústries i les adoberies que hi predominaven han deixat de ser-hi presents i han deixat un barri buit i degradat. A poc a poc, empresaris, entitats culturals i propietaris han volgut apostar per aquesta zona de la ciutat, però s'han topat amb un impediment significatiu, una regulació que ara mateix no permet certs tipus d'activitats.

Per aquest motiu, els ciutadans d'Igualada es troben enmig d'un debat per decidir el camí a seguir pel futur del barri del rec, que ha deixat un llegat arquitectònic i un patrimoni humà molt valuós.

El futur són els joves i aquest camí que s'ha d'emprendre el marcaran ells. En aquest sentit, es va realitzar una taula rodona el divendres 12 de maig al restaurant i hotel Somiatruites, que es situa al local d'una de les antigues adoberies reconvertides del barri, amb ponents joves que tenen un vincle professional o social amb el barri. El Roger Costa és dissenyador gràfic i membre actiu de La MaCa, una associació viva al barri del Rec que disposa d'un espai de coworking. La Judit Balasch és membre de l'associació cultural Cal Cuta, una entitat d'oci nocturn que fins fa poc tenia un espai al barri. El Guillem Elvira és vicepresident de l'AJAC, Agrupació de Joves Arquitectes de Catalunya i veí del barri del Rec. I l'Ismael Miñano és el cofundador de Creagia, una empresa tecnològica que també té un espai al Rec.

Les veus d'aquests activistes joves amb ganes d'empènyer van ser les protagonistes d'una jornada de debat, preocupació i esperança pel futur del barri i el conjunt de la ciutat.

Necessitat de canvi d'usos

Un dels principals problemes que viu el barri del Rec és la impossibilitat de crear espais amb multiplicitat d'usos, és a dir, majoritàriament el sòl del barri està destinat a la producció i a la indústria, fet que està mantenint el barri inutilitzat. "Al Rec no hi pot passar només una cosa, n'ha de passar moltes. Aquests són els barris que estan plens de vida", explica Balasch. De la mateixa manera, molts creuen que és important mantenir les activitats que ja existeixen al barri i aconseguir que aquestes convisquin amb els nous usos. Per exemple Xavier Andrés, arquitecte i copropietari del Somiatruites, explica que "la transformació del barri serà adequada sempre que l'eina administrativa que s'utilitzi, sigui capaç d'incorporar nous usos alhora que preserva les activitats actuals, com el teixit industrial que dona vida al barri".

Per assolir-ho cal fer una reforma del POUM (Pla d'Ordenació Urbanística Municipal) i que permeti aconseguir que aquests espais siguin aptes per tota mena d'activitats. Guillem Elvira comentava que "la clau està en el POUM o en la reforma de plans parcials. La feina dels arquitectes és pensar-ho i fer una proposta". De fet, segons Andrés, és clau que "els encarregats de proposar aquests nous usos i les noves formes de vida siguin persones qualificades, com tècnics i arquitectes urbanístics".

Aquest objectiu està clar i és compartit per la majoria, però l'espera perquè es faci tangible preocupa als ciutadans. La Marina Llansana, periodista, veïna del barri i conductora de la taula rodona, començava la jornada dient que "malgrat les nombroses accions que s'han realitzat al barri, som on érem, encara tenim un barri degradat de 200 mil metres quadrats, bona part en desús i amb un risc real de caure a trossos". El temps d'espera s'ha convertit en una falta d'esperança per part dels ciutadans i en perspectives que no són tan positives. "Això s'està allargant tant que, per algunes persones això ja és la seva vida. Crec necessari i crec que la clau de tot està en el POUM, però em preocupa el mentrestant". Molts propietaris, llogaters, membres d'entitats i veïns del barri han intentat introduir-se-hi en aquest difícil "mentrestant" que comenta Miñano.

Espais com La MaCa són exemples d'aquests petits "oasis", com descriu Costa, on s'hi ha pogut instal·lar diferents entitats i empreses, enmig d'aquestes dificultats legals. Actualment, aquest és un espai de coworking on treballen dissenyadors, comunicadors, gestors culturals, etc.

Aconseguir obrir un espai al barri en aquesta situació és molt difícil i sovint qui ho ha intentat s'ha trobat moltes pedres pel camí. Ho comentava Jordi Carner, impulsor de l'associació La MaCa, moltes despeses i requisits tècnics que necessitava el local les ha hagut de gestionar ell mateix, posant-se en contacte ell directament amb els arquitectes i arribant a un acord amb els propietaris i veïns de la zona. "Has de fer la feina de l'Ajuntament, que és promoure aquesta ordenació de l'espai públic". Un altre exemple clar és l'espai on es troba l'Ismael Miñano, l'empresa tecnològica Creagia, la qual va ser de les primeres empreses al barri en tenir la llicència d'oficina. Això va ser possible a través d'una escletxa jurídica, dins aquest marc de condicions, que considerava les TIC, la seva àrea de treball, com "un sector que ofereix servei a la indústria". Fins que la normativa ho permeti, tota la vida que s'aconsegueixi al barri segurament serà a través d'aquestes petites escletxes jurídiques o mantenint-se al marge de la regulació. 

El perill de l'especulació i la gentrificació

Una cosa està clara i és que la voluntat general és que hi hagi vida al barri del Rec. Tot i això, una de les grans preocupacions és la possible especulació que hi pot haver si això passa i que s'acabi convertint en un cas més de gentrificació. Miñano assegura que com més temps deixem passar sense fer res, més possibilitats hi haurà d'una possible especulació. "Hi pot haver propietaris que els interessi que ara mateix no passi res perquè així, quan el POUM obri la porta, es puguin vendre les propietats a grans empreses, per exemple".
."En el marc del sistema capitalista no es pot fer absolutament res per evitar que es generi una especulació. No soc gaire optimista en aquest sentit, però el que està clar és que el POUM ha de ser un servei disponible per la ciutat. L'administració hi és i ha de ser una eina perquè la població pugui satisfer les seves necessitats i els seus desitjos i després seran els arquitectes que veuran les possibilitats reals", diu Balasch.

Un exemple on s'ha produït un cas de gentrificació, on empreses i entitats de classes mitjanes i baixes han hagut de marxar, és el barri del Poble Nou. "Aquest barri ha aconseguit combinar allò que tots volem, vida, indústria, cultura, etc., però això ha passat de la mà d'una gentrificació que ha acabat expulsant a persones que ja hi eren", apunta Costa.

Tot i això, segons Miñano, "el cas de Barcelona és diferent, al barri del Rec d'Igualada hi sobra espai i queda molt per fer encara". Andrés, per la seva part, comenta que "si aquesta nova normativa arquitectònica-urbanística, que ha d'arribar, és impulsada per tècnics que procuren una transició progressiva de canvis, estic segur que es podrà realitzar una transformació del barri correcta i justa".

Per obtenir-ho, Balasch insisteix en la importància de reflexionar sobre el concepte de districte cultural i tenir en compte que tothom ha de tenir a accés a aquests espais i que no es generin dinàmiques excloents. Per aquest motiu és important recordar d'on venim i preservar la memòria històrica del barri. Un barri que "llueix per, a part de la seva arquitectura, pel moviment proletari i la lluita obrera i sindical que hi ha hagut durant molts anys".

Qui té el poder del canvi?

En aquests casos el debat molts cops se centra en com han d'actuar totes les parts implicades i qui hi té un paper més important. Per una banda, els propietaris hi tenen un paper rellevant, ja que "el barri només serà ric quan hi hagi propietaris amb ganes de generar dinamisme als edificis, o nous propietaris amb ganes de dotar de nous usos als edificis", segons Andrés.

Evidentment, sense una regulació que ho permeti serà molt difícil aconseguir-ho, però per alguns qui hauria de prendre més iniciativa de la que té actualment és l'administració pública. "Tots els petits oasis que ara existeixen són de persones que ho han anat tirant endavant com poden, però no hi ha cap exemple d'espais que puguin fer servir entitats creades per la institució pública", comenta Costa. Segons Balasch, "aquest país en general té un problema molt gran de gestió cultural perquè sovint creen i construeixen molts edificis, però després moltes entitats no hi tenen cabuda".

El primer pas de l'administració pública és fer possible aquesta diversitat d'usos i posteriorment, tal com explica Andrés, "s'hauria de rehabilitar determinats edificis per tal que esdevinguin nous equipaments pel barri i que aquests puguin ser flexibles, perquè d'aquí a deu anys el model urbanístic continuï sent funcional".