La igualadina Èlia Susanna explica com va viure els atacs a Kabul

Un atac temut

‘Imagina’t que una bomba explota a l’altra punta de la ciutat, i que tots els periodistes ho twittegen. Tu ets molt lluny, ben bé a l’altra banda de la ciutat, darrera la muntanya que la divideix, a Kart-e Se. No has ni sentit cap explosió, i penses: un cop més, i continues: ja fa dies que els americans asseguren que hi haurà un gran atac commemoratiu de l’onze de setembre’, però si això és tot el que els insurgents poden fer, anem bé‘, i continues treballant.

Tot continua normal

‘De moment es parla de morts a les oficines on han explotat els míssils. Oficines afganeses, al mig de la ciutat. Però Kabul, si no fos per aquella zona, continua el seu ritme vital. Aleshores rebo el correu d’una estudiant que m’informa que no pot venir a classe, perquè ha de travessar la zona en atac, i que no li posi falta.’

Alarma a la Universitat

surto del despatx per començar les classes, són dos quarts menys cinc de quatre i perplexa, veig professors i treballadors que corrent pels passadissos de l’edifici. Algú em diu: ‘ves a l’edifici principal, tots hi hem d’anar’. I penso: ‘Una altra americanada’, ja entenc que això és la universitat americana i que eduquem en la més absoluta de les laxituds morals, pels talibans i els afganesos, de moral hipòcrita. Però vols dir que cal espantar tot el personal? Tot passa a l’altra punta de la ciutat. Farem aquests simulacres d’evasió un cop al més cada cop que hi hagi un atac a qualsevol lloc de Kabul?

No entenc aquests americans, entre ells sóc com un peix fora de l’aigua. Veig el meu company del despatx de davant, ha passat anys a l’Irak, i sap el pa que s’hi dóna. Li explico que fa tres hores que passen coses, que no entenc pas aquest nerviosisme sobtat; i em diu ‘Però que no has sentit els trets, i l’explosió? Això no és a l’altra punta, acaba de passar aquí a costat’. Tranquil·lament, mentre mirem com alguns corren i els altres, com nosaltres, s’ho prenen amb serenitat, entrem als respectius despatxos, agafem mòbils, l’ordinador i altres coses necessàries. Jo no m’oblido d’agafar el meu ‘Fieldwork Under Fire’, el llibre que m’ha acompanyat tot aquest temps a l’Afganistan, i que ensenya a pensar les guerres

Els estudiants, tranquils

Els estudiants són un altre món, tothom està tranquil, hi estan acostumats, com nosaltres. S’esperen dins l’edifici, xerrant, i ens diuen als professors com n’és de pesat ser aquí dins, tancats, i no poder anar a casa ni poder fer la classe.

Un atac a prop de l’escola més antiga de l’Afganistan

aleshores algú deixa anar que ha passat davant de l’Escola Habibia. Això és a dos minuts de casa caminant! Encara no se saben els morts, i jo pateixo pels vidres de la meva habitació. Si s’han trencat netejar serà un desastre, i no tinc temps d’atabalar-me per això, he d’escriure massa. Però aleshores penso en els nens de l’escola, suposo que a quarts de quatre ja no hi són. És l’escola de secundària més antiga de tot l’Afganistan. Té al davant la mesquita xiïta més gran del país, pagada pel govern iranià, que també vol el seu trosset del pastís afganès que es reparteixen entre tots els països veïns.

Els atacs no s’aturen

Però els atacs no s’aturen. Ara n’hi ha hagut un a la part on viuen els corresponsals dels mitjans internacionals, a Kal-e Fatullah. Un altre suïcida. Es fa de nit, i encara som tancats al campus, només els estrangers, mentre esperem un cotxe que ens porti fins casa nostra.. Estem tots ben avorrits. Els caps fan cares transcendentals, i a mi, em fan riure més que cap altre cosa, alguns fa un mes que viuen aquí, d’altres no han sortit mai del campus de la universitat. I pretenen protegir-nos. És còmic. Casa nostra és tant a prop de la bomba de l’acadèmia que quan arriba el cotxe ens carreguen a tots i fem una ruta totalment diferent. A veure si algun afganès o algun americà és prou espavilat per adonar-se que cada dia passem pel lloc atacat.

El primer que faig en llevar-me és mirar com ha acabat. No ha acabat. El boig a qui Alhà espera encara dispara.