Els infants de Bòsnia s’han fet grans a l’Anoia

El 1991 va començar el primer conflicte bèl·lic de la història d’Europa des de la Segona Guerra Mundial. La guerra a Eslovènia i Croàcia va ser un tast només del que passaria a partir de la primavera de 1992 a Bòsnia, on convivien tres comunitats diferents: els croats, els serbis i els bosnians (habitants eslaus que s’havien convertit a l’Islam amb l’arribada dels turcs segles enrere). Els tres grups havien viscut barrejats durant segles, als mateixos barris i ciutats. Hi havia poques franges del territori bosnià que fossin homogènies pel que fa a població, cosa que va fer que les respectives faccions armades comencessin accions per fer marxar o desaparèixer els altres grups ètnics dels territoris. De resultes d’aquesta guerra pràcticament a tres bandes —els bosnians i els croats estaven en el mateix bàndol contra els chetniks serbis, però van combatre’s entre ells en diversos períodes— i les accions de l’anomenada neteja ètnica, desenes de milers de refugiats van començar un èxode inèdit a la història recent d’Europa.

La guerra es va allargar molt més del que s’esperava. La mediació es va fer molt difícil, perquè les grans potències apadrinaven diferents actors del conflicte. Les faccions tampoc es podien simplificar: un nucli de serbis va fer costat al govern de Bòsnia, de majoria musulmana (de fet, el general que defensava Sarajevo, Jovan Divjak, era serbi); mentre que hi va haver bosnians com Fikret Abdic, que a la seva zona es va aliar amb els chetniks i contra el president Izetbegovic, per raons personals. No hi va haver un acord de pau definitiu fins a la tardor de 1995, després d’una contundent intervenció de l’OTAN contra la part sèrbia.

La situació de guerra i la seva prolongació va canviar de mig a mig les perspectives dels refugiats. Del conflicte d’uns mesos es va passar a tres anys i mig, a més que tornar el 1996 era fer-ho a un país destruït, sense moltes infraestructures i amb problemes bàsics per a la supervivència. La xifra de morts va superar els 100.000 i la de desplaçats i refugiats –que es repartien per tot Europa- va ser de 2,2 milions. Una part important dels desplaçats van anar a altres punts del territori bosnià, però la meitat van marxar més enllà de les fronteres del país.

Cooperació catalana

La guerra de Bòsnia va ser el primer gran conflicte europeu després de la Guerra Mundial. També va ser el primer gran conflicte televisat en directe. Les imatges arribaven a les llars del continent. I a les nostres. Imatges de ciutats i pobles destruïts pels atacs, famílies fugint. Aquesta guerra va sorprendre i sacsejar la societat d’una Europa en construcció, per l’impacte d’unes imatges brutals, en un territori molt proper, en una societat avançada i en uns temps en què, al continent, les guerres es recordaven en blanc i negre.

Aquesta situació va generar molts moviments de solidaritat i molts països van posar en marxa programes d’acollida per a tots aquests civils que fugien de les bombes i de la persecució que patien per la seva condició ètnica o religiosa.

Amb la ressaca de l’èxit dels Jocs Olímpics celebrats a l’estiu, que va traslladar a tot el món la solidaritat del poble català a través dels moviment del voluntariat, Catalunya va respondre immediatament a la crida d’ajuda. Catalunya ho té al seu ADN. Mig segle abans havia viscut una guerra civil, amb centenars de milers de represaliats, refugiats i exiliats. De seguida la societat civil catalana es va implicar en les diverses iniciatives solidàries, donant suport, especialment, als programes d’acollida. Les Nacions Unides, a través de l’ACNUR, va fer una crida als estats perquè acollissin famílies refugiades. A l’estat espanyol fou el Comité de Ayuda al Refugiado (CAR) qui va canalitzar aquesta demanda i a Catalunya en tingué cura la Generalitat.

En aquest sentit, a Catalunya hi va haver dues onades d’acollida de refugiats. La primera es va dur a terme el desembre de 1992, quan van arribar al nostre país unes 130 persones que es van repartir en tres municipis catalans. En aquesta primera onada, una vintena de refugiats van venir a l’Anoia.

El segon programa d’acollida es va realitzar el novembre de 1993, i foren unes 103 persones que van arribar a Catalunya i es van repartir entre una cinquantena de pobles.

El primer grup va arribar en avió a Barcelona la nit del 9 de desembre de 1992. D’un total de 130 persones, 109 es van dirigir a l’alberg de Santa Maria del Mar, a Coma-ruga, gestionat per la Direcció General de Joventut de la Generalitat de Catalunya, i els 21 restants, els van acompanyar a la casa de colònies de l’Eucaria, gestionada per Creu Roja Anoia. Uns dies més tard, en un altre avió, arribarien 12 persones més a Catalunya; una família va ser acollida  en un pis rehabilitat pels veïns del petit poble de Cornudella de Montsant i una altra família es va afegir al grup de l’Eucaria, a l’Anoia.

Refugiats a l’Anoia

A l’Anoia va sorgir un moviment solidari molt important. Molts veïns es van oferir voluntaris, tant per acollir persones dels camps de refugiats, com fent aportacions econòmiques. En aquest marc, l’entitat Creu Roja Anoia va elaborar i presentar a la Generalitat de Catalunya un programa d’acollida, que fou aprovat entre una multitud de propostes. Creu Roja Anoia disposava d’una casa de colònies on poder acollir les famílies durant tres mesos, el suport de la solidaritat ciutadana dels anoiencs que es van convertir en “padrins” i, especialment, de l’entusiasme d’un grup de voluntaris que ho van donar tot.

Els primers bosnians van arribar el desembre del 1992. Les famílies eren de diferents ètnies i es van establir a la casa de colònies de l’Eucaria. En total, el mes de gener, es va completar l’agrupament de les famílies i sumaven 25 persones. A la casa de colònies, cada família disposava d’un espai privat i compartien espais comuns, com la cuina, el menjador o la sala. L’entitat va contractar un cuiner, que va rebre l’ajuda d’una de les dones arribades de Bòsnia. El mateix gener de 1993, els nens i nenes d’aquestes famílies van començar a anar a classe a l’escola de Sant Martí de Tous, el primer pas per a l’adaptació. Més endavant, anirien a l’escola Garcia Fossas d’Igualada. Mentrestant, els pares també rebien formació en els idiomes a Igualada. Alguns, van començar a practicar en alguns llocs de treball, com en el cas de l’Hospital d’Igualada. Creu Roja Anoia va organitzar activitats per a les famílies, especialment per als caps de setmana.

Arribat l’estiu, el conflicte a Bòsnia seguia i veient que anava per llarg, se’ls va començar a cercar allotjament a Igualada. El programa havia de durar entre 3 i 6 mesos. Tot indicava que la guerra no s’allargaria, però va durar més de quatre anys...

Durant tot aquest temps es va mantenir encés el moviment solidari a la comarca. Es van realitzar un gran nombre d’activitats benèfiques, des de concerts a partits d’hoquei. Es van organitzar combois per portar aliments, roba i materials als territoris afectats pel conflicte bèl·lic. Naixia l’entitat Igualada per Bòsnia i l’Ajuntament d’Igualada establia vincles amb la ciutat agermanada de Travnik on, entre altres projectes, es va construir una escola.

Mentrestant, a l’Anoia, els sis nuclis familiars que van arribar, alguns van moure’s dins la mateixa Catalunya. Els altres, van trobar cases de lloguers baixos o cedides a Igualada i van ser ajudats a inserir-se al mercat laboral. Només una de les sis famílies va tornar a Bòsnia; tres, encara romanen a l’Anoia, on han fet arrels.