Joan Armengol entrega emocionat la primera edició del premi que porta el seu nom

Armengol va tenir un record per als que ja no hi són: “és molt difícil, per no dir impossible, mantenir l’equilibri quan veig que molts dels noms d’aquesta gala ja no hi són. Tants i tants noms, tant records. Avui és un dia d’emoció d’alegria, de satisfacció però també per pensar amb els que ja no hi són”

El veterà periodista afirmà que “em sento feliç perquè el nom de Joan Armengol queda amb aquest premi enregistrat, el meu fill aquí present, que es dedica a la producció, suposo que al llarg del temps procurarà que el guardó tingui el ressó, la simpatia i l’acceptació que penso que mereix”. i expressà que “avui sentint el dial, totes les emissores celebraven el Dia de la Ràdio. Però m’ha sorpres el fet que sembla que la ràdio hagi començat als anys 70 i 80, i que els noms de professionals històrics, molts companys meus, no s’esmentessin. A més, quan són de l’època “bona” de la ràdio, quan aquesta tenia una difusió increïble, a banda del contingut. Recordaré sempre a Igualada, als anys 40, hi havia uns grans talls de llum i hi havia una empresa que tenia la possibilitat d’oferir els serials radiofònics del Guillermo Sautier Casaseca o Andreu Martín per a qui vulgués els pugués escoltar. Jo veia mares amb els nens als braços escoltant aquells programes que serien bons o dolents, però tenien una audiència extraordinària”.

Pepa Fernández, periodista de RNE que condueix el magazine ´Hoy no es un día cualquiera’ explicà que “aquest premi em fa molt feliç per moltes raons. Una d’elles perquè és el Premi Joan Armengol, al qual li tinc una gran admiració i una gran estimació. La primera vegada que el vaig conèixer jo era una nena de 12 anys que desfilava com a ‘modelo infantil de pasarela de pueblo’, al meu poble, Cervera, i tu vas venir a presentar l’acte. I tothom deia, ve el gran Joan Armengol, i allò va ser tot un esdeveniment…”.

Els aiguats del Vallés l’any 1962

Abans del final de l’acte, a Joan Armengol se li va fer entrega del Memorial Joaquín Soler Serrano, en presència de la filla del llegendari locutor, Eva Priscilla Soler Serrano. Es va fer especial incís que el premi se li lliiurava a Armengol per la seva tasca, a costat del mestre, en el programa radiofònic que es va fer en motiu dels aiguats del Vallés, l’any 1962, que va deixar un miler de morts. Les paraules de Soler Serrano en aquelles hores amargues va mobilitzar la solidaritat dels catalans. Armengol afirmà que “és difícil no emocionar-se aquesta nit, mira que he presentat molts actes i mai havia sentit l’emoció d’avui. Era finals dels quaranta, com a padrí de la promoció de Radio Juventud Igualada vaig anar a Radio Espanya amb la il·lusió que hem rebés Joaquín Soler Serrano. En honor a la veritat, no em va rebre. Però amb el pas del temps, vaig coincidir amb ell a la Cadena Ser-Radio Barcelona, i tristement van arribar les inundacions del Vallés. A vegades penso que Joaquín les va magnificar amb la seva facilitat de paraula. En aquelles llargues hores em vaig anar enamorant d’aquella persona…no he vist a ningú amb aquesta capacitat d’expressió de Joaquín. Vaig ser la seva mà dreta, després ens vam fer molt amics…D’ell vaig aprendre molt, vaig passar moltes hores amb ell, i sempre m’anomenava ‘Juanito entrevista’….i això no resta serietat a l’excepcional personalitat del mestre. Aquells ‘A fondo’ que va fer a televisió, són autèntiques lliçons de periodisme…Pensar en Joaquín, és pensar en el millor que ha donat la professió".