Marc Castells: "Necessitem molts mossens còdols"

L’exposició repassa la trajectòria de Mossèn Josep Còdol i Margarit i l’empremta que ha deixat en la societat, gràcies a la seva tasca, discreta i humil, en diversos àmbits, des del pastoral fins al social, en què Mossèn Còdol va fer un treball molt important per a la comunitat en un període molt convuls de la nostra història. La mostra també repassa la seva tasca en la defensa de la llengua i cultura catalanes i de la llibertat de Catalunya. I ho fa a través d’imatges, objectes personals i, especialment, a través de les publicacions que va escriure Mossèn Còdol.

La sala es va omplir per a la inauguració de l’exposició, amb l’assistència, entre altres, de representants de la Fundació Sant Crist d’Igualada -que Mossèn Còdol impulsà-, rectors de les parròquies igualadines, regidors i regidores de l’Ajuntament d’Igualada, amb el batlle Marc Casells. També van ser convidats els darrers alcaldes Jordi Aymamí, Josep Maria Susanna i Ramon Tomàs.

En nom de la Fundació Sant Crist d’Igualada, Jordi Miserachs va agrair la presència dels assistents, especialment dels alcaldes, i va agrair la col·laboració de l’Ajuntament d’Igualada per l’oportunitat de poder recordar la figura i l’obra de  Mossèn Còdol, de qui va manifestar que “era un home de ciutat, un home de país!”. Mossèn Còdol va morir el 6 de gener de 1994, fa 25 anys. Per aquest motiu, “des de la Fundació, ens ha semblat just i necessari donar a conèixer la seva persona. Una persona transcendent en la nostra ciutat i la vida igualadina” va assenyalar Jordi Miserachs, explicant que “de ben segur, la vessant més coneguda de Mossèn Còdol va ser la pastoral, però la seva vida la va compartir amb la gent, la ciutat i el seu país. Aquell país que ell tant estimava, Catalunya, i que tossudament va preservar, any darrer any, la nostra cultura i la nostra llengua davant d'aquell règim dictatorial que volia ofegar-nos i segueix intentant-ho. Amant de la senzillesa amic dels més dèbils, dels més necessitats, dels malalts, dels febles i enemic dels poderosos. Així era Mossèn Còdol. Des de la Fundació del Sant Crist, li volem retre aquest homenatge i seguirem preservant el seu llegat: fe, cultura, país.”

Mossèn Còdol, “l’homenot”

El batlle d’Igualada, Marc Castells, va començar la seva intervenció manllevant Josep Pla, referint-se a Mossèn Còdol com “un homenot”, un “homenot d’Igualada”. Castells va recordar Mossèn Còdol com una persona “amb una trajectòria que reflecteix com ha de ser una persona de fermes conviccions, no tan sols religioses sinó també socials”. “Mossèn Còdol era una persona molt hàbil. Fill de blanquers, sabia gestionar els diners de forma molt acurada. És un exemple per als que gestionem la cosa pública, era capaç de trucar les portes i sempre se li obrien. A vegades, els alcaldes truquem portes i no se’ns obren… A ell, sempre i gràcies a això va aconseguir fer un munt de pisos, treballant colze amb colze amb aquesta gent que venia de fora, com la meva mare, que va venir amb una sabata i una espardenya i va trobar aquí el seu futur, I va ser gràcies a persones com Mossèn Còdol que moltes persones que venien de fora a la nostra ciutat van aconseguir fer-se igualadins, fer-se catalans i conviure en una ciutat que va ser pròspera.” Castells també va recordar com Mossèn Còdol, essent durant quinze anys rector de Fàtima, els veïns del barri l’anomenaven “el catalán” o “el Padre Còdol”. “Mossèn Còdol era molt important per a aquella gent. Treballava desinteressadament, sense parar, fent una gestió eficient, traient energies i forces de tot arreu per fer possibles els seus reptes” va afegir Castells. Entre altres aspectes, l’alcalde també va destacar “la cura que va tenir per la gent jove, amb inquietuds, en uns moments molt complicats i se’n va sortir, recuperant més endavant tots els nostres drets malgrat que ara, malauradament, sembla que tornen els temps foscos d’antany.”

“Necessitem més mossens còdols, però també molta gent que ajudi aquests mossens còdols. Per tant, us demano que ajudeu a fer de la nostra ciutat, una ciutat gran” va dir Castells, afegint que “una persona no mor mai, si és recordada.”