Els masquefins tornats d'Idomeni: "és pitjor del que es veu i només hi pots posar pegats"

Anna, Marta i David són els tres joves masquefins que van desplaçar-se per Setmana Santa a Grècia, a Idomeni, el camp on 15.000 persones estan empantenegades fugint del conflicte de Síria i intentant aconseguir el pas cap als països més rics de la Unió Europea. Des del dimarts 22 fins el divendres 25 van estar distribuint el material que van recollir abans de marxar, bàsicament robes i tendes de campanya. Un d'ells, Anna, explica la situació límit, amb els refugiats "apinyats". El que han vist "supera el que ens imaginàvem i veus que només pots posar pegats". Descriu un camp "que és una gran bassa d'aigua i fang" i on el fred que fa comporta que "hagin de cremar qualsevol cosa per escalfar-se. Tot el camp fa una pudor terrible de plàstic cremat".

Aquestes pudors porten que molts dels habitants ja estiguin patint problemes respiratoris. Els voluntaris "no donen per més" i estan desbordats. Anna narra un viatge llarg d'anada, d'un dia i mig, "amb l'embragatge que es va espatllar dues vegades" i les policies frontereres dels Balcans "que no mostraven cap comprensió pel que anàvem a fer, al contrari, se'n reien". El seu punt de trobada amb els altres voluntaris, que ja estaven allà i amb els quals es coordinaven, era Polikastro, "a 40 minuts d'Idomeni" i a menys distància d'Eko, un dels altres camps, amb menys refugiats. 

Els voluntaris que ja eren allà "són de diferents nacionalitats, hi ha força espanyols que aprofitaven les vacances, però també molts alemanys, d'ideologia anarquista. Els grecs també hi són, és clar". Els orígens dels refugiats "no són només sirians, també hi ha iraquians, afganesos, molta gent de molts llocs que s'escapa de la guerra i de la precarietat". El mateix ambient caòtic de les persones acumulades va propiciar que en repartir el material no hi hagués sempre un criteri establert. Part del material "el vam dipositar en un magatzem que gestionaven voluntaris, però en el cas de les tendes les vam repartir nosaltres mateixos. Havíem de detectar i veure quines famílies havien dormit al ras i els la lliuràvem. És impossible organitzar el que hi ha allà. I les condicions molt pitjors del que es veu a la televisió. T'adones que només pots posar pegats".

Els propis masquefins es van trobar esgotats al segon dia, "vam veure que no havíem fet cap àpat, quan el que et fa falta allà és molta energia per poder fer la distribució amunt i avall". La relació de les organitzacions amb els refugiats és en anglès, però pocs d'ells en saben i calen traductors a l'àrab. De fet, però, la presència de les grans organitzacions és nul·la: "qui més presència hi té és Metges Sense Fronteres i després ja voluntaris independents. Després de veure allò, tant me fa el que puguin dir les administracions. I això els veïns de les nostres ciutats ho saben, que és més fiable donar el material a la veïna que saps que anirà allà amb furgoneta que no cedir-lo i ja no saber res més".

Al drama que ja viuen les persones que viuen a la trinxera d'Idomeni s'hi afegeix el degoteig de males notícies que vénen del nord d'Europa. Anna recorda com "quan van saber de l'atemptat a Brussel·les van entendre que encara ho tenen més difícil. Allò els enfonsa més. Són gent que només demana poder guanyar-se la vida a Europa i ara els estan portant a camps militars".

La tornada ha estat dura: "ho hem hagut d'assumir amb rapidesa que ja no hi som, i des d'aquí poca cosa podem fer". Aquest abril esperen repetir una iniciativa similar a Calais, on també s'apinyen persones que volen arribar a Anglaterra.