Menjant matalassos

Sabeu d'algú que mengi espuma de sofàs o burilles de cigarretes? Es pot arribar a comprendre si es tracta de canalla, que no és conscient del que fa ni del que es posa a la boca. Però no, en canvi, si els protagonistes són persones adultes i, en teoria, plenament responsables de totes i cadascuna de les seves accions. Un cas peculiar arriba amb una dona de La Florida (als Estats Units) que, pel que es veu, és addicta al farcit dels coixins dels sofàs. Inversemblant d'entrada, i sorprenent i preocupant tot seguit. En engolir el farciment dels coixins, mica en mica va incrementant les reserves de polièster que té emmagatzemades a l'interior. Ja des dels deu anys d'edat va començar a posar en pràctica aquest costum gastronòmic tan peculiar. I és clar, ella ha anat menjant... I ja ha tingut temps de cruspir-se set coixins, dues cadires i algun altre article de goma escuma. I no és per riure'n: aquesta addicció pot tenir conseqüències mortals, com ja li han fet saber diversos metges. El problema és que, com qualsevol addicció, proposar-se que ha de deixar-la no vol dir que s'aconsegueixi amb facilitat; al contrari. Recentment ja hagut de ser sotmesa a una intervenció per fer-li un buidatge del material que havia anat acumulant als intestins.

Ara fa tot just uns dies em feien saber que el desig d'una noia embarassada passava justament pel consum de guix de pissarra; i que no era un cas aïllat. Per sort, fins al moment se n'havia sabut estar... No és gens agradable pensar que el nadó pugui sortir-ne perjudicat, emblanquinat fins a la sola de la sabata. Com qualsevol altra addicció, per al bé de l'implicat no hi ha millor solució que suprimir-la abans que ningú prengui mal. Tampoc deu ser fàcil la convivència amb algun `pica´ d'aquests. No es pot deixar res a la vista sense la certesa que, instants després, no hagi desaparegut a les seves mans... estómac avall!

Els qui, d'altra banda, també van atipar-se de matalassos van ser un bon nombre d'óssos que van acabar morts a mans de despietats caçadors. És la singular forma que van trobar per atrapar óssos sense haver d'esforçar-s'hi massa. És a Suècia on es va denunciar aquesta cruel manera de caçar: amaraven de sang els matalassos, de manera que quan un ós en trobava un començava a menjar-se'l. En no poder-lo digerir, l'animal moria d'inanició i tota la feina de l'altre animal (el caçador) era passar a recollir un trofeu del qual podria extreure la pell sense cap mena de marca. El pitjor de tot d'aquesta pràctica és que la mort de l'ós és lenta i dolorosa. Tristament lamentable. Probablement pensareu que si tinguéssiu aquest caçador al davant i un matalàs a prop, el transformaríeu ràpidament en un pica d'aquests que dèiem... i no per voluntat pròpia, oi?

Oriol Solà Prat