La meva crònica (d'un dels milers de viatges a Brussel·les)

Al final quedem el dimarts a les 17 h a la Jonquera per anar junts a Brussel·les. Som tres autocaravanes i un cotxe. La nostra és llogada, els altres són experts de la motorhome. Una família ve de Manresa, l'altra de Tous, l'altra d'Igualada i nosaltres de Sant Genís. Som 7 adults i 10 nens i estem a punt de fer 1.300 km via París, d'estar-nos un dia quiets a Brussel·les i de tornar a fer els 1.300 km de baixada, passant per Lyon. Ens trobem, omplim dipòsits i comencem la ruta. Estem contents.

Tots hem tingut claríssim des del primer moment que havíem d'anar-hi, volíem anar-hi. Volem donar suport al nostre govern legítim. Volem que el President se senti acompanyat. Volem que el Vicepresident i el Conseller tinguin clar que no defallirem fins a treure'ls d'allà. Volem que els màxims dirigents de les associacions més importants del país sentin que hi som i que hi serem. I, volem, també, denunciar que un estat de la Unió Europea està actuant com un autèntic estat feixista. És el que té passar la línia vermella: ja no hi ha marxa enrere. El dolor de patir tanta injustícia s'ha convertit en el motor més potent. Cap a Brussel·les doncs.

Les tres autocaravanes i el cotxe avancem junts. Tots portem alguna cosa que ens identifica: estelades, rètols de "llibertat presos polítics", domassos de "democràcia", llaços grocs... Així se'ns coneixerà. Els quatre vehicles ens comuniquem entre nosaltres amb walkie talkies, un encert que ens ajuda a situar-nos i fer comentaris en qualsevol moment. És divertit.

De seguida es fa fosc. En aquesta primera tarda-vespre no som massa conscients de la dimensió de la cosa. Estem prop de Catalunya, és fosc i sembla lògic que hi hagi cotxes amb matrícula espanyola. Parem a fer un sopar ràpid: els nens repartits en dues autocaravanes i els adults en una altra. Allargaríem les converses però hem de continuar perquè anem lents. Fem una tirada fins a les 2 h de la matinada. Aquella nit ens avancen molts cotxes de catalans, fàcilment identificables per les banderes i missatges. Estem sorpresos. Parem en una àrea de servei a dormir. Ens llevem amb tot nevat i a les 8 h ja tornem a estar en ruta.

El dimecres a la carretera és quan ens adonem de la dimensió de la manifestació: és impressionant la quantitat de cotxes i furgonetes amb "llibertat presos polítics". Ni tan sols ens saludem perquè som majoria a l'autovia francesa. Ho comentem pels walkies: "és increïble, tots són catalans!!". El fet d'anar en autocaravana i anar lents ens permet identificar els cotxes que ens avancen: des d'Audis i Porsches fins a furgonetes velles i cotxes atrotinats. Comptem els catalans i és espectacular: 8 de 10, 10 de 10... Tots amb rètols reivindicatius, tots amb el convenciment que tenim una missió. Ja de nit parem a l'àrea de servei i també, ja a 800 km de casa, només veiem catalans: catalans a la cafeteria, als lavabos, posant gasolina, a la botiga i catalans abrigats a fora. Catalans partout.

Anem pujant i és el mateix. Passem París i ja a prop de Brussel·les és igual. Som centenars i centenars de cotxes que anem a la manifestació. Nosaltres tenim reserva de dues nits a un càmping al costat de Brussel·les. Arribem i ho tenim clar: només hi ha catalans. De fet, aquest càmping habitualment està tancat en aquesta època però han obert a causa de la quantitat de mails i trucades de gent que anava a la manifestació i buscava lloc per dormir. Parlem entre nosaltres: gent de Vic, Mataró, Barcelona, Olot, Tarragona... tots amb un sentit de responsabilitat compartit, tots amb un "hem de ser-hi". Ens sentim aixafats, humiliats per l'estat espanyol i, paradoxalment, això ens ha donat força. Els presos polítics ens han tocat de massa a prop. Han creuat la línia vermella i allà estem, un exèrcit de ciutadans pacífics de tot tipus i condició. Quina meravella. Que potent.

Al vespre, uns quants del nostre grup es queden parlant amb el propietari del càmping, un flamenc que coneix la situació de Catalunya. Ens diu que ell té interès per aquesta Europa: la d'Escòcia, la d'Irlanda ocupada (com ell anomena Irlanda del Nord) i la de Catalunya. Ens diu que el què està passant a Catalunya és inèdit a la Unió Europea, que no afluixem i que busquem complicitats a les nacions europees sense estat. Que lluitem i que ens en sortirem. Prenem nota.

L'endemà, el gran dia. Ens llevem contents i nerviosos, equipats amb els nostres gorros grocs i bufandes grogues, estelades i molta energia. De camí al metro, un cotxe belga pita per encoratjar-nos. Li somriem. Hi ha una mica de plugim però estem tots preparats. Arribem a la parada de metro, als afores de Brussel·les, i hi ha col·lapse. Cues llarguíssimes de catalans per comprar els tiquets. Això tampoc no ens ho esperàvem. Ens resignem a fer la fila quan s'obren les portes: per evitar les aglomeracions els responsables han decidit deixar passar tothom. Una marea groga amb estelades baixem a l'andana. Som tants que és molt emocionant. Sembla un 11 de setembre però a 1.300 km de casa. Pugem. Estem estrets. Una del nostre grup comenta que tothom és català i, sense avisar fa un crit: "Visca Catalunya..." i tot el vagó respon "lliure!!". Hi ha rialles i alguna llagrimeta. Una senyora gran belga ens mira i ens demana si tenim llaços grocs. En tenim i n'hi donem. Se'l posa. Ella baixa a unes parades abans que nosaltres. Quan és a punt de baixar, es gira, ens mira i crida: "Vive la Catalogne!!" En aquell metro, almenys en aquell vagó, som invencibles.

Arribem al punt de trobada. El què intuíem es confirma. Som milers i milers. No ens podem moure. No podem avançar. També comprovem una de les fortaleses del moviment independentista: és transversal. Hi ha de tot: gent jove, gent gran, gent molt gran, famílies amb nens, colles d'amics joves, colles d'amics grans, amos amb gossos, homes i dones amb abrics de llana, homes i dones equipats amb Quechua, cadires de rodes, parelles heterosexuals i parelles homosexuals, cotxets... Tots som molt diferents però tots ens sentim igual: responsables del moment històric que vivim i amb ganes d'expressar-nos, de cridar, de fer-nos visibles, de dir que existim i que nosaltres som la República.

Durant una hora esperem en un racó a l'extrem del parc, amb els nens per allà. Ens trobem un grupet de Tous que ens diuen que els d'Igualada i Anoia estan més amunt. Nosaltres som una mica caos, portem 10 nens, però finalment decidim intentar avançar. Ens informen que han canviat el recorregut per la massiva afluència de manifestants. Trobem el riu de gent que intenta caminar i ens hi afegim amb la nostra pancarta. S'escolten diferents consignes: les més populars són "Puigdemont el nostre President", "Llibertat Presos Polítics", "Independència" i "Els carrers seran sempre nostres". També se sent "los catalanes, hacen cosas". Us juro que aquesta és la frase més provocadora que vaig sentir. Hi ha molta dignitat i molt respecte en tota la marxa. Molt civisme. Ens sabem observats i complirem. A poc a poc avancem. Ens trobem uns amics d'Igualada, ens trobem uns altres amics que ara viuen a París. En un moment ens diuen que ens apartem: venen els bombers. Ens posem als voltants i els deixem passar en bloc. Tots van vestits amb l'equipació i porten una màscara per simbolitzar la manca de llibertat d'expressió. Cridem "els bombers seran sempre nostres". És emocionant.

Després de tres hores no hem aconseguit veure ningú del Govern, ni el President ni els Consellers. Tant és. Estem molt orgullosos. L'energia que s'ha mogut en aquesta manifestació és molt forta: la d'un poble, un sol poble. A la tarda, decidim fer un volt pel centre abans de tornar al càmping. De moment, les parades de metro del costat del recorregut de la manifestació estan col·lapsades, decidim anar caminant un tram. Plou molt i fa molt fred però tothom content, aquesta és la nostra força. Al centre durem mitja hora. És impressionant. No es pot avançar. Molts catalans de la manifestació sembla que han decidit fer el mateix. No aconseguim entrar a la Grand Place, volíem anar a veure l'espectacle de llums i música però desistim. Decidim tornar al càmping.

Allà tot el grup fem un sopar amb tot de coses que portem de Catalunya. Ens posem a la cafeteria. Parlem animadament, comentem la jugada. "Us adoneu de què hem fet?" "Els catalans som l'hòstia!". Parlem de política, d'injustícies, del futur. Bevem ratafia. No sabem què passarà després del 21 de desembre però tenim, tots, una cosa clara: resistirem i protegirem el nostre país, la nostra cultura, la nostra llengua. L'Estat Espanyol ho té molt difícil per domar-nos. La nostra identitat és molt forta, no ens deixarem sotmetre, ens sentim lliures.

L'endemà al matí ja comencem el llarg viatge de tornada. Seran dos dies de carretera amb parades on compartirem àpats, cafès i converses mentre anem veient que els catalans hem fet una proesa. No ens creiem les xifres que s'han donat: és impossible que fóssim 45.000. Ens hem desplaçat molts més, molts més. Més de 60.000? Jo crec que sí.

Travessem la frontera i parem a la gasolinera de La Jonquera. La gran majoria som catalans que tornem de Brussel·les, amb els nostres rètols i estelades. Mentre fem cua per omplir el dipòsit veiem un home que va pels cotxes aturats i els fa obrir la finestra. És un home de Gràcia que té casa en un poble de l'Empordà. Regala taronges a tots els cotxes que tornem de Brussel·les mentre ens agraeix que hi hàgim anat, que ell no ha pogut. Posem gasolina i baixem a menjar-nos les taronges allà mateix. Mentre em menjo un grill observo la gent a la gasolinera. Unes amigues a un cantó parlant, una família arrepenjada al seu cotxe, un home fent estiraments a la cama. Me'l miro i li somric. Em diu: "quina pallissa, ens hem llevat a les 6 del matí i hem arribat ara". Carai, tot en un dia?, li dic. Sí! I ha valgut la pena!, em contesta. De sobte se sent el clàxon rítmic d'una de les nostres autocaravanes. Nosaltres cridem i s'hi afegeixen dues dones grans, les noies joves, la família, l'home dels estiraments i finalment, tota la gent de la gasolinera que acabem cridant: "els-car-rers-se-ran-sem-pre-nos-tres!!!". Em miro el panorama. Veient coses com aquestes penso que, per sort, els catalans hem aparcat el seny mal entès. La bogeria del viatge a Brussel·les m'ho confirma, som poble i sí: els carrers són nostres i seguiran sent nostres.