Un micromón

No és cap secret que els grans estudiosos de la Història del Cristianisme solen ser els mateixos religiosos, i en conseqüència una persona com jo, que no és ni gran ni religiosa, es podria arribar a sentir molt estranya en un lloc com aquest: però curiosament no és així, i tampoc sé molt bé si el mèrit és meu o dels altres. Però no era exactament això el que us volia explicar.

Fent un càlcul ràpid, puc observar que el 80% del personal, tant homes com dones, que es mou per aquest micromón porta hàbit, però si tenim present que no tots els religiosos/es vesteixen d’”uniforme”, el percentatge esdevé de llarg molt major que l’estimació inicial. Per tant podem dir que, en cert sentit, estic pràcticament sola, molt sola. I en canvi aquí m’hi sento còmoda, molt còmoda.

De fet, fins i tot hi tinc amics. Al principi de cadascuna de les coneixences o amistats és freqüent que em convidin a anar a una o altre missa, i jo declino molt educadament tot informant-los de que no sóc practicant. Llavors, inevitablement, em pregunten en què mato el temps els caps de setmana, i el desconcert ve quan els explico que em dedico a recórrer les antigues esglésies de Roma. I, recíprocament, jo també m’he endut més d’una sorpresa quan he pogut comprovar com moltes d’aquestes esglésies són unes totals desconegudes per alguns d’ells. És ben cert que ningú és profeta a la seva terra, però a vegades tampoc a la seva professió.

Les 8:15 del matí. Tot i ser relativament d’hora els voltants de la plaça de Sant Pere ja estan plens d’autocars i de gent; la majoria amb distintius, també vestits regionals, barrets tirolesos, banderoles, estendards i altres complements, inclosos instruments musicals. Recordo que és dimecres i que toca audiència general; precisament avui no voldria estar pas al seu lloc... vull dir en el del Papa.

Distreta per aquestes imatges coloristes, em disposo a tancar-me totes les hores de llum solar en una biblioteca plena de llibres i silenci, intentant trobar pistes d’alguna església antiga encara per descobrir i revisant un cop i un altre aquell text escrit fa més de 1.500 anys que intueixo que amaga informació entre línies i que algun dia em serà útil per teixir un dels arguments que conformaran una hipòtesi. El dring-dring d’una campaneta al final de la jornada em dirà que ja puc tornar a la petita habitació del convent on m’allotjo, i quan hi arribi la Big Sister em recordarà que el tot és molt gran però que res té importància.

Alguns que em coneixeu pensareu que potser no hi sóc tota, però aquest és avui el meu micromón i m’hi sento com un peix a l’aigua. Ara per ara, no voldria estar en un altre lloc que no fos aquest, ni voldria compartir-ho amb ningú més que no fóssiu vosaltres.