Multitudinària ordenació diaconal

Servidors per amor

Tot s’anava desenvolupant segons el solemnial ritual que l’Església Catòlica té reservat per als moments tant importants com és el de conferir el Sagrament de l’Orde que constitueix uns membres de la comunitat cristiana servidors d’aquesta. Era diumenge passat, dia 18, al captard, a la Basílica de Santa Maria d’Igualada. Difícilment trobaríem una altra ocasió amb tants i tants participants a la gran festa que s’hi celebrà: els bancs i cadires supletòries per tots els racons plens, gent a dalt el cor i fins i tot als triforis, molts drets. Una pantalla gegant a la Capella del Santíssim i del Sant Crist d’Igualada, car per motius tècnics no es pogué instal·lar a l'exterior del temple com era prevista. Aquest fet va fer que molta gent no arribés a poder entrar a la Basílica. De cop i volta, al bell mig de la celebració, la multitud irromp amb un espontani i inesperat fort i llarg aplaudiment després d’una exclamació admirativa dels presents: els dos ja nous diaques, el Francesc Xavier Bisbal i Talló i el Joan Prat i Jorba, s’havien abraçat com prescriu el ritual després d’haver fet el mateix amb ells el bisbe Romà Casanova i Casanova que els havia imposat les mans, aquest gest simbòlic tant expressiu de la transmissió de la força de l’Esperit Sant, que arrenca des de la Tradició Apostòlica i que ha perdurat fidelment, llaç perenne que és garantia d’autenticitat de les ordenacions. El ritual no prescriu pas aquest aclamació popular que no s’havia donat mai en aquest moment. Habitualment, almenys en els darrers temps de sequera vocacional al ministeri ordenat, l’ordenat és un de sol qui, després de rebre aquesta abraçada de fraternitat de part del bisbe al qual queda lligat en l’exercici ministerial, el fa amb els demés diaques presents a la celebració. Però aquesta vegada, al ser dos, començaren per ells mútuament davant el bisbe, al bell mig del presbiteri, i clar, tots els presents, amb tants forts lligams de sang, d’amistat, de fe, d’estudis, de tasques apostòliques, davant aquella abraçada, els sorgí aquesta simpàtica reacció.

L’ordenació fou dins la Solemne Eucaristia en la que hi concelebraren amb el senyor bisbe que la presidí, el vicari general, el secretari general, el vicari episcopal per a l’acció pastoral i el clergat, el rector del Seminari Diocesà (que fou qui demanà l’ordenació i donà fe del feliç resultat de les consultes prèvies fetes sobre la idoneïtat dels candidats, tal com està manat), el de l’Interdiocesà, els rectors de les parròquies de Santa Maria i de la Sagrada Família d’Igualada, i altres preveres del Bisbat de Vic i d’altres diòcesis catalanes, en nombre d’una cinquantena. També hi havia uns quants diaques i una bona colla d’acòlits, alguns d’ells seminaristes o religiosos.

Els cants, participats pels presents a través d’un fullet amb el guió de la cerimònia editat expressament per a l’ocasió, amb la imatge de la Puríssima del retaule major de la basílica a la portada, foren solemnitzats per la Schola Cantorum, dirigida molt competentment per David Andújar, amb l’acompanyament a l’orgue per Lluís Victori, titular de la Basílica. Després de la Comunió hi hagué la intervenció d’un quartet de corda amb la participació de la germana del Xavier, Núria. Les lectures foren proclamades pel reconegut locutor Joan Armengol, familiar del Xavier; Marta Jorba, tieta d’en Joan, i el diaca Pere Roig. El senyor bisbe, que no podia pas amagar la seva immensa satisfacció, féu una càlida homilia, farcida de bona doctrina. 'Déu us ha cridat, deia, per amor, a ser servidors també per amor. Sentíem a l’Evangeli d’avui que Sant Pere és cridat a seguir Jesús Ressuscitat després de la triple professió d’amor a que el convida a fer el mateix Jesús, compensant així la triple negació que d’ell havia fet durant la Passió. Aquesta actitud de servei, pròpia del diaca, i ja definida per aquest mateix mot, no l’heu de perdre mai, ni quan, si Déu vol, sigueu ordenats preveres, ja que aleshores sereu servidors també exercint el ministeri sacerdotal en comunió amb el bisbe'. Seguint a partir de la mateixa narració evangèlica del dia, amb l’extraordinària i simbòlica pesca de Simó Pere i els seus companys sota les indicacions de Jesús, el bisbe digué: 'Jo avui també, confiat en el Senyor que mai no ens abandona, tiro la xarxa amb confiança, sabent que entre vosaltres, joves aquí presents, n’hi ha que Déu us crida a seguir-lo al servei dels germans en l’Església i a tots els homes. No tingueu por de respondre generosament a la crida de Déu, que Ell sap compensar abastament al qui s’hi entrega'.

Després de l’homilia, els candidats a l’ordenació, preguntats pel bisbe, varen fer les corresponents promeses de servei a l’Església amb humilitat i amor; de guardar, predicar i viure l’Evangeli i la Tradició de l’Església; de mantenir i augmentar l’esperit d’oració de l’Església; d’imitació de la vida de Crist al qui han de servir a l’altar; de viure el celibat durant tota la vida com a signe de la seva consagració a Crist, al servei de Déu i dels homes; i d’obediència al bisbe diocesà. Havent manifestat la seva disponibilitat per al compliment de tots aquests compromisos, els que havien de ser ordenats, prostrats al terra, reben la solemne i llarga pregària de la comunitat reunida, invocant l’ajut de Déu i dels sants. El ritus principal i central és la imposició de mans en silenci i l’oració consecratòria invocant l’Esperit Sant que li segueix, per part del bisbe. Tot seguit són revestits amb les vestidures pròpies dels diaques: amb l’estola creuada damunt el pit i la dalmàtica i reben les abraçades fraternals. Seguint la litúrgia eucarística, ja exerceixen el seu ministeri servint a l’altar i distribuint l’Eucaristia. La col·lecta de la festa, que es dedicà als damnificats d'Haití, superà els 1.500 euros.

Abans d’acabar hi ha el costum que els nou ordenats diguin unes paraules, que en el cas del Joan i el Xavier varen ser veritables explanacions del seu cor emocionat, content i agraït per tan gran do, a Déu, al senyor bisbe i a tantes i tantes, moltes, persones que mencionaren que els havien ajudat en el seu camí, remarcant el paper fonamental que hi han tingut els pares, amb el caliu de fe cristiana que hi varen mamar al si de la família ja des del néixer, i tants preveres que han anat trobant pel camí. Concretament en aquest cas, el Xavier va fer una encesa defensa, amb la mà sobre el cor, dels mossèns: 'Execrables crims que no podem obviar - deia referint-se a les condemnables accions de pederàstia eclesiàstica que tan rebombori han portat aquests darrers dies -, però també hem de denunciar la clara campanya mediàtica de desprestigi contra l’Església, i especialment contra el sant pare, aprofitant l’ocasió; atacs que obliden la vida sacrificada de l’estament en general que lluita i treballa de forma exemplar, com he pogut conèixer i comprovar personalment, fins al final de la vida, fent serveis als 70, 80 o més anys'. El silenci que acompanyava aquestes paraules era tallant. La valentia del nou diaca fou corresposta per un altre aplaudiment unànime, més fort i més llarg que el primer. Si hem de jutjar per l’acompanyament que aquests joves tingueren diumenge passat, amb una veritable multitud d’infants, adolescents, joves, grans i vells, poc efecte deu haver fet aquesta campanya de descrèdit. La majoria deu saber distingir bé el gra de la palla.

Tothom fou invitat a un piscolabis al Col·legi de les Germanes Caputxines de la Mare del Diví Pastor, doblement joioses per l’ordenació i les ja tan properes celebracions de la beatificació del seu fundador, Fra Josep d’Igualada (el Pare Josep Tous i Soler), dissabte, diumenge i dilluns vinents.

Josep Maria Mas