Nadals del món (IV)

ANNA SUAREZ

Fans dels torrons i del tió

A la família de la Chunzhi Luo els encanten els nostres dolços nadalencs. “El fet de viure aquí no ha canviat gaire la manera com celebrem el Nadal, a casa no fem plats típics d'aquí com escudella o canelons, però sí que comprem torrons i neules”, explica aquesta noia d'origen xinès que es dedica al sector logístic. La seva família resideix a Igualada des de fa més de deu anys, són budistes però no practicants per falta de recursos, ja que els manquen temples i llocs de culte a la zona.

“El Nadal no és una festa tradicional de la Xina, però es va introduint i amb el temps es celebra cada cop més, sobretot entre els més joves. La gent jove ho considera com un dia romàntic, i s'ho pren com un dia per a l'oci, més que no pas per la vessant religiosa”, explica la Chunzhi. “Aprofitem el dia de Nadal per sortir amb amics, veure pel·lícules al cinema, anar de compres, fer regals, anar al karaoke, etc. Als centres comercials i als restaurants es col·loquen arbres de Nadal; els treballadors i cambrers porten la típica gorra de Pare Noel, van vestits de color vermell. Els restaurants estan plens i les vendes per Internet també es disparen”, detalla.

D'altra banda, a la Xina, al voltant del dia 21, 22 i 23 de desembre se celebra una festa tradicional, se'n diu Dóngzhì o Dóngjié i significa festa d'hivern o solstici d'hivern. Aquesta festa se celebra de diferent manera depenent del costum de cada regió: “al nord de la Xina es menja Jiâo zi (raviolis xinesos); en canvi, jo sóc del sud i al meu poble mengem Táng Juán (boles d'arròs); també hi ha alguns llocs que mengen sopa de xai com a plat típic”.

Una de les coses que li va sorprendre a la Chunzhi de Catalunya, és que “com que el Nadal és una festa que es celebra amb la família, al carrer no es veu molta gent, i la majoria dels restaurants es troben tancats i quasi tothom menja a casa. En canvi, a la Xina els restaurants facturen més que els altres dies de l'any, les taules van més buscades, tot està ple”.

La Gabriela Lylia és originària de Huancayo, a la serra central del Perú. Fa deu anys que viu a Igualada, on treballa d'infermera, i a casa seva tampoc hi falten els torrons. Al Perú ,el moment àlgid de les festes és el dia 24 de desembre. Es fa un sopar, que sol ser gall d'indi farcit acompanyat d'una amanida de poma, api i arròs. A més, és tradicional beure xocolata desfeta i menjar un tros de Panetón. Fins a la mitjanit del 24 no es col·loca la figura del nen Jesús al pessebre,  recordant el sentit del Nadal. Aleshores els petits de la casa encenen bengales al seu voltant i obren els regals.

La Gabriela recorda l'emoció que sentia per les festes en retrobar-se amb les seves tietes, que “venien de molt lluny amb regals i històries per explicar, ens encantava passar temps amb elles i els cosins, la casa era plena de gent...ara la família està dividida, només podem parlar per Skype o telèfon i els trobem molt a faltar”. “El record d'aquests dies fa olor de canyella, Panetón i xocolata, i recordo les famílies reunides al voltant d'una taula, rient, abraçats...”, explica.

Després de tots aquests anys continua celebrant els 24 i 25 com a dies centrals, manté la tradició de menjar gall d'indi, xocolata i panetón i “encara que no hi hagi la família, el que fem ara és reunir-nos diverses famílies de diferents nacionalitats -sobretot llatinoamericans- i celebrar el Nadal entre tots: cada família porta alguna cosa per a compartir, s'obren els regals entre tots, ballem  i brindem”. De les nostres tradicions, la Gabriela ha incorporat el tió.

“Això de donar-li de menjar a un tronc és com molt rupestre i salvatge, m'encanta!”, diu la Zoe Herrera, que també ha començat a celebrar la tradició del tió. Ella ve de Mèxic, concretament de la ciutat de León, que és famosa per la seva tradició adobera i de la qual van venir molts mexicans a Igualada per formar-se a l'escola de l’Adoberia. La Zoe té trenta anys i en fa cinc que viu a la capital de l'Anoia amb el seu marit, que és d'aquí.

Les tradicions de Nadal a Mèxic reflecteixen la influència històrica de la cultura espanyola i la proximitat geogràfica amb els Estats Units. Per exemple, se celebren els reis i també es fan cavalcades. “Durant les festes, els reis són als centres comercials, i els nens es poden fer fotos amb ells”, explica la Zoe. A més, mengen el tortell de reis, “en comptes de la fava, si et toca la figura del nen Jesús has de convidar la resta de la família a un àpat el dia de la Candelària, el 2 de febrer”. També es fa el pessebre i se celebra la Missa del Gall la nit del 24. Es mengen Tamales, gall d'indi, bunyols i ponx de fruites amb canyella. I el 25 al matí, s'escalfa tot el que ha quedat i es menja per a esmorzar, se'n diu recalentado.

La Zoe explica que en venir a Catalunya va quedar sorpresa  que per Nadal “les persones fossin tan familiars, tenia una imatge d'una societat molt més freda, no creia que les fàbriques i botigues tanquessin, pensava que no deixarien de treballar”. Recorda que fa uns anys van passar el Nadal i Cap d'Any amb seva família al nostre país com a turistes, i van quedar parats que els restaurants tanquessin tan aviat. “Aquí hi trobo a faltar una mica d'ambient, perquè a Mèxic quan s'ajunta tota la família som al voltant de cent persones, és una bogeria, i sempre hi ha música, cantem rancheras a totes hores”. També enyora la decoració i els llums a les façanes de les cases, “nosaltres ho fem a l'americana, amb molta ornamentació”.

“Aquí no decoren tant com nosaltres, que posem molta decoració per fora i per dins de la casa”, explica la Maria Khochatryan. Ella té 15 anys, està estudiant i és d'Ereván, la capital d'Armènia. Fa vuit anys que viu a Calaf. A la seva família han incorporat el tió i els reis, ja que al seu país només celebraven el Pare Noel. I continuen mantenint la majoria dels menjars armenis de Nadal, com per exemple algunes amanides típiques.

Aquest país del Caucas compta amb la seva pròpia església fundada al segle I, l'Església Apostòlica Armènia, que és l'església nacional més antiga del món i és independent de la Santa Seu. De fet, Armènia va ser el primer país del món a adoptar el cristianisme com a religió oficial, l'any 301. La Maria explica que el Nadal “se celebra en família, fem uns panellets farcits de carn, i un plat especial sol ser una cuixa cuinada al forn”. Recorda que el primer Nadal a Catalunya el van celebrar amb uns amics, i en té un bon record, tot i que “la decoració i el menjar no em va agradar gaire”.

Els llums i la decoració dels carrers, en canvi, és una de les coses que més va cridar l'atenció de la família de l'Ana Martinovisky, procedent de l'Argentina, el primer Nadal que van passar a Igualada. “Encara sortim a fer fotos!”, assegura. També els va sorprendre que el menjar fos calent, com els canelons o la sopa de galets, una cosa “impossible amb la nostra climatologia”. Com que a l'Argentina és estiu, pel sopar de Nadal en general és costum preparar menjars amb entrants freds, amanides i el famós Asado que tranquil·lament es pot fer a l’aire lliure. “Malgrat la calor, no deixem d’acompanyar els postres i els brindis amb torrons, Pannetone i Sidra o Clericó, una mena de Sangria”, explica l'Ana. “Amb això la nostra adaptació ha estat força ràpida, ja que el primer Nadal vam patir de molt fred amb els nostres tomates y huevos rellenos”, assegura.

També se'ls va fer estrany el silenci que envolta les celebracions, i és que a l'Argentina, a la mitjanit del 24 els carrers s'omplen de gent llençant petards i focs d’artifici, i amb gots per brindar amb els veïns. A les cases, no hi falten l’arbre de Nadal i el pessebre, que cada família es reuneix a muntar el dia 8 de desembre. Tothom espera amb candeletes la visita de Papá Noel que passa per cada casa a deixar els regals, tot i que algunes famílies diuen que els paquets els porta El niñito Dios.

A l'Argentina també hi ha una comunitat jueva important, que celebra la festivitat de Hanukà o Festa de les llums, que dura vuit dies. Acostuma a tenir lloc durant l’època de Nadal i commemora el miracle de l’oli, que va durar vuit dies per mantenir encesa la Menorà, el canelobre de nou braços. Aquesta festivitat té els seus propis costums i tradicions, que superen els límits geogràfics. Arreu del món es viu de la mateixa manera, amb els mateixos menjars, balls, cançons i un joc especial, una baldufa que en hebreu es diu “sebibón”. Es mengen Sufganiot (unes pastes semblants als donuts) farcits de melmelades i altres aliments fregits, com una mena de coquetes de patates, per recordar l'oli del miracle.