Objectiu: Barajas

La M i la L miren la carta -llardosa-, amb entrepans, plats combinats, i el menú del dia “para camioneros”. Avui no hi ha brasa. Trien “Combinado español” i “Combinado aragonés”, per allò d’adaptar-se al lloc. A les taules del voltant, gent de pas. Miren el “Pasapalabra”. A la barra d’aquesta àrea de servei d’Alfajarín hi ha tres parelles més (els van recomanar que omplissin els cotxes amb grups de dues persones). Uns altres acaben d’entrar. No es coneixen. Segurament han sortit de diferents llocs del país. També els van dir que no portessin res, cap llaç groc, cap samarreta amb lemes reivindicatius, cap símbol que delatés la seva ideologia. No es coneixien però tots, amb una ullada, van saber que anaven al mateix lloc i amb el mateix objectiu: Barajas. Somriures de complicitat. La M i la L paguen el compte. No deixen propina. Saluden els companys i marxen. Encara tenen més de tres-cents quilòmetres fins a arribar al punt de trobada.

Pel camí reben, a través del grup de Signal fet expressament, les primeres instruccions. Coneixen l'objectiu però, des del Tsunami Democràtic, han estat molt curosos de donar informació. Ho fan en comptagotes. Saben que han sortit 1.200 cotxes de diferents comarques catalanes per intentar col·lapsar els accessos a l'aeroport de Madrid. Pel Signal els passen la ubicació i els punts per on hauran de desplaçar-se amb els seus vehicles per assolir el seu objectiu. La M i la L han sortit, a 2/4 de 10 del matí, una vegada s'ha fet pública la sentència. Ho han fet amb un centenar de cotxes més de l'Anoia. Pel camí no es veuran. No es trobaran. No parlaran. Discreció i prudència. De la mateixa manera que van amagar les urnes fa dos anys.

A la M i a la L les va ”reclutar” un coordinador comarcal dues setmanes abans. Poques explicacions. Poques preguntes. Abans de sortir, treuen el CAT de la matrícula. Veuen que hi ha el nom del concessionari, d'Igualada. Dubten, però tiren avall. A cap d'unes hores, aturades a prop de Barajas, riuen quan veuen que aquesta serà la manera de descobrir els altres cotxes còmplices. També han omplert la motxilla amb roba, queviures, aigua i bateries per al mòbil. No sabien quantes hores hi estarien. No sabien quan tornarien a Igualada. Tampoc sabien, amb certesa, a quina hora marxarien dilluns. Quan el Tsunami va donar la indicació de marxar cap a Madrid, a la M va trucar a la feina de la L dient que el seu fill no es trobava bé, que el passés a recollir a l'escola.

Després de sis hores de viatge, arriben cap a les 5 de la tarda a un dels punts indicats, a prop de Feria de Madrid. Van arribant cotxes. Més somriures de complicitat. A les 18.15 els vehicles comencen a moure's lentament seguint una ruta circular d'uns 5 quilòmetres de recorregut, que passava per alguns dels accessos a les terminals de Barajas. Les dues igualadines han explicat a l'AD que "vam ocasionar importants embussos en alguns punts. Vam pintar de vermell els mapes de la zona, que seguíem a través de diverses aplicacions de trànsit". Les dues noies, que seguien també, a través de les xarxes, tot el que passava a l'aeroport del Prat, on milers de persones van col·lapsar aquesta estratègica infraestructura, van sentir-se "una mica frustrades, perquè tot i que vam provocar embussos espectaculars, ens vam quedar molt lluny del que passava a Barcelona". "Tampoc aquest era l'objectiu -afegeixen-, ja que amb 1.200 cotxes era impossible, però vam deixar petjada i, el que és més important, vam llençar un missatge per a navegants. Per una banda, per a nosaltres mateixos, per donar-nos confiança, perquè siguem conscients que podem ser capaços de qualsevol cosa, del que ens proposem; i també per als de l'altra banda, que tinguin clar que els podem sorprendre. Som capaços d'amagar milers d'urnes i som capaços de tot".