Orinals, bolígrafs publicitaris, escultures submergides... són museus singulars

La idea és submergir un total de quatre-centes escultures (algunes ja són sota les aigües; les altres s'hi aniran afegint d'aquí a mitjans de l'any vinent). Els promotors volen transformar-lo en el museu subaqüàtic més gran del món. Indirectament també volen que l'aposta absorbeixi part dels turistes que visiten els coralls de la zona (anualment en són uns 750.000, que representen una càrrega important per a aquest fràgil ecosistema).

De museus farcits de peculiaritats i excentricitats, però, el món n'és ple. Alguns es basen en la mostra d'articles antics o artesanals o únics o rars; seria el cas del recull de caixes de llauna típiques de la primera meitat del segle XX, que en el seu temps havien resultat un bon reclam publicitari (en algun museu se'n compten fins a dues-centes). En altres casos, el valor el dóna justament l'elevada quantitat d'unitats que s'aconsegueixen reunir. Com un veí de Salamanca i un altre de Gal·les, que han aconseguit compondre la col·lecció d'orinals més important del món. Fins a mil tres-centes unitats; potser poc útils, però prou atractius com per cridar l'atenció de fins a cinquanta mil persones en una desena d'anys. Si bé se'n conserva algun de més rellevant com el que va fer servir Napoleó III o el del Duc de Wellington, que cada any milers de persones facin quilòmetres i quilòmetres per visitar-lo no deixa de fer “pixar de riure” els seus responsables.

Passa a Salamanca i passa també a Àustria, en aquest cas amb l'evolució dels vàters com a leitmotiv de l'exposició (des de la trona que s'integrava al mobiliari domèstic fins a la latrina més moderna). Ja se sap que les aficions són ben diverses. Alguns han optat per col·leccionar bolígrafs publicitaris; un asturià sobrepassa les vint-i-cinc mil unitats. El grau de raresa i el nombre d'unitats no sempre guarden relació.

I és obvi que amb el pas del temps (i molta paciència!) es poden assolir fites dignes de rècord. Així, un arquitecte jubilat és el creador i propietari del que probablement és el museu més petit del món. Fa poc més de set metres quadrats. Però això no vol dir que es limiti a mostrar quatre objectes de poc valor; aleshores tothom seria capaç de batre el rècord i no tindria cap tipus de mèrit: en aquest minimuseu (que es troba a Macedònia) s'hi apleguen fins a uns dos mil objectes, tots ells relacionats amb la cultura i costums del país: elements arqueològics i tradicionals, vestits nacionals, monedes, ceràmiques antigues, i així fins a tot tipus d'andròmines que s'ha dedicat a anar recopilant durant dècades. Ja han estat més d'onze mil els visitants que s'hi han atansat; entre ells, alguns arqueòlegs, etnòlegs, diplomàtics, estudiants, etcètera.

I també trobem algunes exposicions temporals, fruit d'una situació puntual i específica, a vegades accidental, que permeten acostar al gran públic aquelles singularitats que, d'altra manera, els passarien gairebé desapercebuts. Exemples? Més de sis-cents betlems de fins a cinquanta-dos països diferents d'arreu del món, els que s'han pogut veure aquests dies prop de Palència (entre ells, un provinent d'Alaska en què un ós i un ren substitueixen el bou i la mula; o un altre provinent de Cuba que feia temps que es reclamava al mateix Fidel Castro).

I no cal anar lluny per veure mostres d'alçada. Dos exemples que ens són propers: les copes que el Barça ha guanyat aquest darrer any i que un autobús es dedica a passejar per tota Catalunya, per mostrar-la a socis, aficionats i interessats, no deixen de ser un petit museu ambulant que potser mai més tindrem ocasió de tornar a veure (el primer cap de setmana d'abril el tenim a Igualada, tancant ja la ruta); o un recorregut fotogràfic sobre la diversitat de l'agricultura catalana i les seves principals amenaces (aquestes són els preus baixos i el creixement urbanístic irracional), que s'exposa al Museu d'Història de Catalunya: aquest diumenge és el darrer dia per visitar aquesta exposició, organitzada per Unió de Pagesos amb el títol de “Catalunya terra pagesa”, i que coincideix amb la celebració del 35è aniversari del sindicat agrari català.

L'actualitat també ens deixa altres tipus de col·leccions: països que acumulen aturats, o mullers de polítics que col·leccionen amants... però aquestes ja són figues d'un altre paner.

Oriol Solà i Prat