Tan sols era un jove

En aquest acte es va llegir un petit manifest per recordar "la responsabilitat del nostre sistema de donar suport i fer acompanyament real a aquests infants: no pot ser que, per sobre la seva condició d'infants se'ls consideri estrangers posant la mirada en aspectes legals, com ara la seva edat, per damunt d'aspectes socials o humans".

Tot seguit es varen llegir un parell de poesies; la de Joana Raspall "podries" en català i un altre poema, en àrab de Majid Amin. En Mostafa ens recordava que és l’emigració: Hem de saber què les l’emigració: és viatjar d’un lloc a l’altre, d’un país a un altre país. És una definició general, però veiem -darrerament- que l’emigració està creixent, i això és degut a molts motius, per exemple: les guerres, la pobresa i la manca de democràcia... I posava com exemple l’èxode de les persones que fugen de la guerra a Síria, o la fam i la set que pateixen molts països al continent d’Àfrica, o els qui fugen d’un país on no hi ha democràcia i esperen ser feliços aquí: “Nosaltres també en som víctimes. Jo dic que hi ha d’haver justícia pels països empobrits si de veritat som humans, perquè la humanitat no té ni color ni religió. Aquesta darrera frase va dirigida als poderosos, perquè nosaltres, la única cosa que tenim a la nostra mà és la força de la paraula i de la veritat.

Va cloure la seva intervenció llegint un poema en àrab:

Arriba el moment d’emigrar a un altre país

Deixo enrere el meu país natal,

en fujo passant fronteres

buscant aixopluc en un altre país.

Potser el somni mori en el trajecte

amb la por de ser detectat a la frontera,

o potser tot acabi entre ona i ona al mar.

A la fi tan sols sóc un immigrant.

Si preguntes per la meva nacionalitat, no tindràs resposta.

I si em preguntes per la meva ciutat tampoc tindràs resposta.

Al final l’últim que queda plasmat és una pastera

bolcada entre ona i ona,

uns somnis enfonsats al fons del mar.

Majid Amin