Per què alguns vins són tan cars?

D’entrada cal dir que el preu d’un vi no el marca, només, la seva qualitat. Tot i que un vi car normalment és un vi molt ben elaborat, no tot depèn d’aquest fet ni molt menys.

I què és un vi ben fet? És un vi que ha estat mimat des del començament de la seva elaboració, quan encara no hi havia el raïm i només existia la planta, el cep.

Un vi ben fet és un vi creat a partir d’un cep plantat en una zona excepcional, amb un terra concret, amb una bona exposició al sol, amb una orientació concreta i en una zona ideal per al bon desenvolupament de la planta.

Podríem dir que si no tenim un bon sòl, difícilment podrem fer un bon vi. Com deia un professor meu fa molts anys, famós productor de cava, el vi es fa a la vinya, i el que no aconseguim a la vinya, difícilment ho aconseguirà l’enòleg, per bo que sigui i per molt esforç que hi posi.

A banda de la ubicació de la vinya, cal tenir especial cura en tot el procés de creixement i maduració del raïm; que no agafi malalties per excés d’humitat o per bactèries i fongs, que no maduri en excés o que no es culli encara verd.

Cal dir que, quan parlem de grans vins, potser obtenim només una copa de vi o dues per cada cep, ja que en aquest s’hi deixen molt pocs gotims perquè tota la força i el sabor no es reparteixin i surti un most ric i altament concentrat.

Però els inconvenients no acaben aquí! També s’ha d’anar amb molt de compte amb el transport del raïm cap al celler, ja que moure’l a ple sol, amuntegats els gotims uns a sobre els altres podrien provocar una fermentació involuntària prematura, cosa que no ens interessa gens. A part, si s’ha collit a mà, també s’haurà controlat molt més quin gotim o part del gotim estava a punt i quina no.

Un cop al celler, si el raïm arriba en òptimes condicions sanitàries i de maduració i el rep un grup de persones en una taula de selecció, on es trien només els grans més sans i òptims, caldrà afegir-hi ben poca cosa i, segurament, estarem davant d’un gran vi en un futur.

Si pel contrari el raïm s’ha collit a màquina, sense tenir massa en compte quin estava madur i quin necessitava uns dies encara, i s’ha traslladat de qualsevol manera (cosa que fa que no arribi sa al celler), haurem d’afegir-hi productes per 'curar-lo'... i aquí ja comencem amb els problemes, perquè això li aporta sabors desagradables.

Així doncs... estem dient que si un cep està plantat en una bona zona, el raïm s’ha cuidat bé i s’ha traslladat de nit, recollint-lo a ma, ja ha de costar 1.000€?

En absolut! Hem explicat quins requisits ha d’acomplir un vi per a considerar-se un bon vi. Ara ve la segona part... com arriba un bon vi a convertir-se en un vi de culte?.

Aquí, al meu entendre, hi intervenen molts i diversos factors i, si ho pensem bé, passa amb qualsevol altre àmbit de la nostra vida quotidiana.

Deixant a part la qualitat, que és indiscutible, parlem del marketing del celler; imatge d’ampolla espectacular, etiqueta, posicionament del producte en llocs estratègics...

Després tenim el tema de les guies de vins, tan i tan criticades per alguns dels meus col·legues de professió. Escolteu companys! No cal criticar-ho tot! Si un celler envia una mostra del seu vi a un crític de vi com en Parker o el Peñin és perquè està interessat en la seva opinió o perquè creu que el puntuaran alt i, per tant, podrà ser un incentiu de vendes pel seu vi.

Aleshores... quin problema hi ha? Si no us agraden les guies, no les compreu ni les seguiu, però no les critiqueu!

Dit això, us haig de reconèixer que jo les tinc totes, me les regalen cada any per Nadal i, tot i que reconec no fixar-me en les puntuacions, m’encanta trobar-hi els meus vins i llegir-hi les notes de tast, a veure si coincidim...

També hi ha un tema molt clar de fama i snobisme, sí, tal com sona. No ens enganyem. Si li diem a un multimilionari que tenir aquell vi és 'lo más' i que aconseguir-lo és gairebé impossible, segur que perdrà la vida per tenir-lo i, és clar, al darrera hi ha els venedors, els distribuïdors, els intermediaris, els altres intermediaris, els ports, els tercers intermediaris... i un vi de 70€ ja en val 700!

M’explicava un restaurador important que, en un moment donat on cert vi del Priorat estava molt valorat i buscat, un helicòpter va aterrar amb tres executius a l’heliport del seu restaurant, se’n van demanar dues ampolles i ni tan sols se les van acabar.

Quina llàstima, vaig pensar, 'malaguanyades'! Unes ampolles que, per gaudir-les, s’han d’obrir i decantar hores i hores abans i van tres 'pardillos' i se les 'pimplen' sense saber apreciar res. Però això és la vida... i així van les coses... i no passa pas només amb el vi, oi?

El que us puc dir és que podem trobar vins bons a preus raonables i grans vins a preus prohibitius... i que cadascú gaudeixi en la mesura que li permeti la seva butxaca i les seves prioritats.

I si morim sense tastar un Viña Tondonia Gran Reserva blanc, doncs bon cel!

Salut i vi amics!