Xavier Nadal: “Mantenir la identitat de Calonge de Segarra pujant a una població estable d'uns 200 habitants per mi seria un èxit”

Mentre Catalunya supera amb escreix els 8 milions d’habitants i el litoral segueix creixent sense precedents, a l’interior hi ha municipis que veuen les orelles del llop del despoblament. De la mateixa manera que a Castellfollit de Riubregós tenen una lluita constant, a Calonge de Segarra també. Pobles que estan a tocar, però que són bastant diferents. Castellfollit té un nucli i diverses masies disseminades. Calonge té 7 nuclis de població, dels quals 6 són històrics. Històrics vol dir que tenen la seva església, el seu cementiri, la seva festa major, el seu patró... Com si fossin diversos poblets que engloben un municipi que es diu Calonge de Segarra. I encara s’hi han de sumar les masies. Per tant, les estratègies, malgrat que tinguin el mateix objectiu de mantenir la població o fer-la créixer minsament, són diferents. 

A Calonge ara són 185 habitants i l’any 2014 n’eren 202. Però fa gairebé 30 anys, al 1996 també hi vivien 185 persones. Aquesta darrera xifra amaga una realitat positiva: just abans del s.XXI la mitjana d’edat era de 75 anys, avui és de 50. 

L’alcalde, Xavier Nadal, explica els inconvenients de treballar amb nuclis diferents: “hem de multiplicar sempre els serveis per a cada nucli de població. si tu has de fer arribar els serveis, ho has de fer 7 vegades, és més ineficient econòmicament” però també comenta els beneficis: “tenim tot el terreny municipal cobert, cosa que t’estalvia sorpreses desagradables, i hi ha vida a tot arreu”. 

Calonge de Segarra vivia de l’agricultura i la ramaderia, i aquesta activitat ha estat l’aliment que feia resistir i mantenir l’essència dels petits nuclis. Ara molta gent viu de serveis, però tot i això gairebé no hi ha cases buides. “Jo si veiés que les cases queden buides. Em preocuparia. No queda cap casa buida, cap casa que sigui habitable.” Abans les famílies eren més nombroses i com més fills, més mans per cuidar les terres. Ara amb la mecanització del camp no es necessita tanta gent, a banda que els temps han canviat. 

Nadal destaca que “la gent que ha viscut de l'agricultura i la ramaderia s'han quedat a viure aquí, al poble. Generació rere generació més o menys perquè sempre hi ha algú que no segueix el negoci familiar. Aquests s’han quedat a viure aquí i viuen a la masia o viuen al nucli de població i tenen les granges allà a la vora. Això ens ha ajudat molt a fixar la població. Si no fos per la ramaderia i l'agricultura, no quedaria ningú aquí.”

Tota la feina de l’ajuntament gira al voltant de l’objectiu, precisament, de fixar la població. Fer els nuclis atractius, bons accessos, bon enllumenat públic, un paisatge maco, i fins i tot activitats culturals com l’estudi, la restauració i el reconeixement de la Mina Vicenta, que va ser el primer espai patrimonial miner recuperat i fet visitable de l’Alta Segarra. En definitiva, cuidar el poble, no estirar més el braç que la màniga i ser conscients de les limitacions i els avantatges.

Crec que nosaltres estem molt ben situats estratègicament. A 5 minuts de Calaf, 20 de Manresa, 20 d'Igualada, a una hora de Barcelona i Lleida… la mobilitat és “fàcil”. Aquí tenim l'autovia que travessa el municipi. Però de transport públic només tenen transport a demanda, que funciona amb una aplicació, i per aquest motiu la gran majoria d'usuaris són joves.

Com a municipi petit, estan a l’espera que es desplegui l’Estatut dels Municipis Rurals, per veure si alguna cosa pot canviar i se’ls deixa d’equiparar amb ciutats grans: “Quan fas un desenvolupament urbanístic de Calonge de Segarra et fan deixar zones verdes. Però si quan surto al carrer només veig verd! Si tu fas una promoció de 3 cases a Dusfort, no em facis deixar zones verdes. Quan sortim el primer que veiem és zona verda! I verda natural, no artificial. Nosaltres demanem a Urbanisme que la normativa no sigui igual per Igualada i per Calonge.“

A principis dels 2000 l’equip de govern del moment va proposar un Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) per fer créixer els nuclis i posar un polígon, però els calongins van dir que no volien perdre la identitat. Els últims anys també hi ha hagut propostes per introduir activitats al municipi que aportarien molts diners però podrien ser perjudicials, com per exemple abocadors, i Nadal ho té clar: “no ens vendrem el territori, per sobre de tot hi ha el poble”.

Fa molts i molts anys que no hi ha negocis ni escola, i ja estan acostumats. Tenen Calaf a tocar i s’hi desplacen en un moment. “Intentem posar facilitats, si s’ha d’agafar el cotxe per anar a buscar una barra de pa, doncs des de l’ajuntament posem l’IBI al punt més baix que puguem per compensar” De fet, com que són 7 nucli diferents, estan acostumats a moure’s. També tenen 80 quilòmetres de camins rurals. 

A Calonge sempre han sigut pocs, i malgrat que les dades de primeres semblin dolentes, si les desgranem es pot veure que darrere d’elles s’hi amaga un poble amb molt poques cases buides on és complicat trobar una casa per viure-hi (en el bon sentit) que ha baixat la mitjana d’edat respecte a fa 30 anys i que no vol créixer gaire. 

L’alcalde conclou que “mantenir la identitat dels pobles pujant a una població estable d'uns 200 habitants per mi seria un èxit, i 250 seria la repera, però hem de ser conscients d’on som i de l’espai que tenim”.

La lluita dia a dia per donar facilitats, aguantar els nuclis vius i mantenir la identitat és aferrissada, però sembla que està funcionant, i com diu la dita, de mica en mica s’omple la pica.