Vaig llegir no sé on que a la sobretaula de Nadal i Sant Esteve molts catalans, a més de fer cagar el tió, juguen a jocs de taula. Aquests dies he pogut constatar que els jocs de taula, en temps dels videojocs, estan experimentant un boom extraordinari. Fa una setmana es va celebrar a Barcelona, a la Fabra i Coats, la cinquena edició del festival del joc Dau Barcelona. Si volteu pels carrers de Barcelona veureu botigues que només venen jocs de taula. Hi trobareu centenars de títols. Un mateix títol es pot vendre en diverses versions. Les editorials treuen cada any edicions noves dels títols més demanats. I dels jocs que han esdevingut més populars se'n fan expansions, que permeten mantenir l'interès en el joc dels jugadors que s'hi han quedat enganxats. Es tracta d'estratègies comercials per allargar la vida d'un producte que, amb un preu que pot oscil·lar entre els 20 i els 60 euros, no és precisament barat.

Jo vaig ser un dels assistents al festival. Hi vaig anar per fer el tafaner i per assistir a la xerrada-taller 'Neurociència: el joc de taula, recurs de l’aula', a càrrec de Núria Guzman, una psicòloga que ha portat jocs de taula a aules de primària i secundària. La xerrada es va centrar en les relacions entre la neurociència (la ciència del cervell), la pedagogia (la ciència de l'aprenentatge) i la psicologia (la ciència del comportament humà). I en el taller els vint-i-cinc assistents vam haver de jugar per equips a una desena de jocs. Confesso que jugar-hi em va obligar a desplegar un seguit d'habilitats que tenia mig adormides, aquelles que no utilitzo gaire en la vida diària. I em va mostrar les dificultats que sovint tenim per coordinar-nos amb desconeguts o per concentrar-nos quan som amb més gent.

De petit havia jugat al Monopoly i a d'altres jocs de taula. I com molts infants de la meva època vaig tenir uns Juegos Reunidos Geyper. I com la majoria dels que en vam tenir, per mandra de llegir les instruccions dels jocs, vaig acabar utilitzant les peces de plàstic de la caixa per fer joc lliure. Segur que els de la meva edat recordaran uns ratolins de colors amb unes cues llargues... Però després vaig trobar que els jocs de taula, incloent-hi els jocs de cartes, eren molt i molt avorrits. Llavors, per què aquest sobtat interès pels jocs de taula?

Perquè des de fa uns mesos estic buscant la manera introduir el joc i les seves dinàmiques a les meves classes. La gent d'avui dia (joves però també adults) aprenem de manera diferent. Les classes magistrals s'han de limitar a unes quantes sessions per remarcar conceptes i aclarir dubtes. La discussió de casos i els debats només són viables en alumnes madurs i interessats. Les presentacions a l'aula d'alumnes utilitzant un PowerPoint s'han convertit en un recurs de supervivència del professor. Les simulacions d'ordinador no aconsegueixen enganxar els alumnes perquè requereixen un temps i un esforç previs de comprensió. I a més són una activitat en solitari que no permet la interacció.

Tinc molta esperança en l'ús de jocs de taula perquè els alumnes entenguin, per exemple, com un mercat competitiu pot esdevenir un monopoli, o com funciona una guerra de preus en un mercat oligopolístic, o com poden crear un negoci a partir dels seus recursos i les seves capacitats, associant-se amb d'altres jugadors i aprofitant les contingències amb què s'aniran trobant. Busco que hi hagi interacció i que un dia competeixin i l'endemà cooperin. A partir d'ara, els meus alumnes es faran un fart de jugar i, segons com funcioni aquest experiment que vull iniciar, es faran un fart de dissenyar jocs. Perquè només la tasca de pensar i desenvolupar un joc per treballar un concepte pot enganxar a la meva assignatura la generació d'alumnes que haurà tingut més recursos a la seva disposició, però la generació més dispersa i amb una visió més superficial de les coses.

Aquells que aquests dies jugueu al Catan, al Carcassonne, a l'Agricola, o al Pandemia, passeu-vos-ho bé.