1 agost 2027. Enviat per Toni Olivé a les 7,00. Per celebrar que m’he jubilat ahir vam portar amb l’Anna la canalla de la Núria i la Cesca al zoo. Mentre anàvem i tornàvem amb aquest fantàstic tren vaig recordar els anys de lluita per aconseguir-lo.

Fa vint anys la Generalitat en va començar a parlar. Molta gent, escèptica, ho veia com una realitat per al 2050. El 2050, tots morts. Va ser llavors quan vam crear l’Associació d’Usuaris. Per afegir més pressió a la pressió que poguessin fer els ajuntaments, els consells comarcals, els partits polítics, les patronals, els sindicats, les entitats... Vam poder demostrar a la Generalitat que hi havia milers d’usuaris de l’Anoia i d’altres comarques veïnes que havien d’anar a Barcelona i que hi volien anar amb tren i en condicions. I vam poder aportar noms i cognoms.

Al principi va costar crear l’Associació. Els polítics se la van mirar amb recel. Per què cal una associació d’usuaris si ja hi som nosaltres, per defensar els interessos dels ciutadans del territori? Que es pensen que no ens ocupem prou del tema? No serà que algun dels promotors vol fer carrera política i aprofitar l’associació de trampolí? No serà que darrera l’associació hi ha els altres? Finalment, van entendre que havíem constituït l’Associació per sumar, que l’Associació no naixia per fer la feina dels polítics, sinó per reforçar-la, que ningú no cercava notorietat. Finalment, tothom va entendre que potser l’objectiu s’assoliria abans si, a més de qui ja hi estava treballant, hi havia una entitat formalment constituïda que aplegués els usuaris habituals del trajecte en una sola veu i traslladés de manera constant la urgència a la Generalitat.

Al principi també va costar crear l’Associació perquè molta gent pensava més en una plataforma. Però llavors naixien i morien plataformes per a tot, i va semblar millor crear una associació d’usuaris, amb estatuts, associats, òrgans de govern, NIF, compte bancari i tota la pesca.

Ahir recordava aquells anys: manifestacions, crides, taules i estands al carrer, reunions informatives, exposicions públiques, però també molts viatges a Barcelona, moltes hores en despatxos, algunes emprenyades i sobretot temps i energies. I també algun duro que vam haver de posar de la nostra butxaca. Però finalment el tren va arribar, molt abans del que pensaven els escèptics. Ahir recordava la importància de tenir un somni perquè després hi hagi una realitat.