Coincideixo a l’Hispano amb una coneguda que té una botiga de roba. Em diu que estudia un grau de màrqueting. La cara de sorpresa em delata. ‘Sé que penses que per ser botiguer no cal estudiar’. Veig que l’he cagada. Ens hem passat la vida criticant l’escassa professionalització dels botiguers d’Igualada i quan descobrim que alguns es formen fem cara de no entendre res.

Repasso els tòpics que els igualadins hem anat construint al voltant dels nostres botiguers: que es passen el dia plorant per tot, que són malcarats, que et treuen roba de temporades anteriors, que els costa fer-te un descompte encara que siguis un client habitual, que no et tornen els diners si la peça no et va bé, que al principi et feien mala cara si volies pagar amb targeta, que no volien l’illa de vianants... Tòpics que ens han dut a concloure que: 1) la industriosa Igualada, per culpa dels mateixos botiguers i no pas per culpa nostra, no serà mai una plaça comercial de nivell; i 2) que Manresa els dissabtes està plena d’igualadins fastiguejats amb el comerç d’Igualada.

Per rebaixar la tensió, li confesso que jo mateix sovint he contribuït a alimentar aquests llocs comuns i he aplicat als botiguers un raser més exigent que a d’altres col·lectius. He sentit alhora una gran antipatia per Igualada Comerç, el lobby dels botiguers, i una gran simpatia pels Amics del Rec, que també és un lobby. He trobat de misèria i companyia la Botiga al Carrer, però no m’he estat de comprar-hi sempre que he trobat alguna ganga. En canvi, he trobat innovador el Rec.0, tot i que les aglomeracions, l’exposició del producte, els emprovadors i l’atenció al client m’han impedit de comprar-hi res. He pensat que el comerç independent d’Igualada no ha evolucionat des dels temps de Santiago Rusiñol i li queden tres telenotícies, i que el futur són les cadenes de botigues, gestionades per professionals del “retail” que sí que han estudiat.

No hem estat capaços de veure que hi ha una nova generació de botiguers que estan enfortint i engrandint els negocis dels pares i els avis en un entorn competitiu hostil i en un entorn social poc agraït. Són botiguers que estudien i que viatgen amb els ulls oberts. Que obren nous canals de venda, que utilitzen les xarxes socials per relacionar-se amb els seus clients. Penso en la meva coneguda, però també en un company de classe als escolapis que té una xarxa de botigues per mig Catalunya. Necessitem el comerç tradicional. Per donar vida a la ciutat i perquè l’alternativa és que ens cobri a la caixa una “xoni” plena de pírcings que no et diu ni ase ni bèstia.