No ens coneixem perquè no faig vida ni al barri ni al nucli antic. Només vinc al Mercadona i al Cap. El juliol em van convidar a parlar sobre els números de la independència a La Vinícola, però cap de vostès no va venir. I va ser una llàstima, perquè m’hagués agradat fer la cervesa i parlar amb vostès després de l’acte.

M’adreço als que pengen la bandera espanyola al balcó. I també als que duen el toro d’Osborne al cotxe. I als no parlen mai en català. I als que només miren canals de televisió estatals. I als que tiren coets quan guanya el Madrid o la selecció espanyola. I, especialment, als que es refereixen als catalans com si ells no en fossin, de catalans. Vivim en dos mons diferents, perquè jo tinc l’estelada al balcó i al cotxe, només miro TV3 i el 33 i sóc del Barça. Però tenim en comú que d’aquí a un temps serem cridats a decidir el nostre futur com un sol poble. I tot i que jo em sento català i no em sento gens espanyol i alguns de vostès potser només se senten espanyols, el fet és que serem convidats a votar en referèndum o consulta popular si volem que Catalunya tingui un estat propi o no.

No sé com veuen vostès el que està passant ara mateix a Catalunya. No sé si ho veuen amb por, amb menyspreu o amb indiferència. Puc intuir per on van els trets, però em puc equivocar. Per això els deia abans que m’hagués agradat parlar amb vostès a La Vinícola. L’única manera de saber com pensa la gent és parlant-hi.

Em puc imaginar que en alguns de vostès el sentiment és de rebuig a la convocatòria d’un referèndum o consulta en aquests termes. Potser perquè van néixer en algun lloc de la resta d’Espanya. O perquè hi van néixer els seus pares o avis. O perquè hi tenen lligams personals i sentimentals. O, ras i curt, perquè consideren que el seu país és Espanya i per tant ni el referèndum o consulta ni la pregunta són pertinents.

M’agradaria convèncer'ls que, arribat el moment, vagin a votar i que votin que sí. Però ja sé que per més que parlem no els podré convèncer, i és que el que pensen vostès és tan legítim com el que penso jo. Però sí que els demano que, arribat aquest moment, vagin a votar. Que no es quedin a casa com si vostès no tinguessin res a dir en tot això. I que, un cop davant l’urna, pensin si Catalunya és viable com a país formant part d’una Espanya que es queda la meitat dels impostos que paguem i pensin en els seus fills o néts, que viuran i hauran de prosperar en aquest país.