No sóc creient i, per tant, no vaig a missa. Hi vaig quan cal anar-hi per compromís social o quan hi ha alguna activitat cívica o cultural lligada a la celebració. Llavors no participo activament de la litúrgia però sí que escolto amb atenció el que diu el mossèn. Cal tenir sempre les antenes desplegades. Confesso que a vegades el que diu s’allunya molt del que sento i acabo posant el pilot automàtic. Respectuosament. Però és així.

El dia que escric això he anat a Montbui Poble. Hi havia la missa de cada diumenge i en acabar concert de la Coral Xalest. Ni que hagués volgut no hagués pogut posar el pilot automàtic.

Només entrar ja percebo el magnetisme del mossèn, barreja d’entusiasme i hiperactivitat. Arrenglera cadires i indica als que entren on poden seure. Fa broma amb els que llegiran les lectures. S’adreça als nens que llegiran les pregàries. Comença la missa donant la benvinguda als cantaires i agraint-los que s’hagin llevat d’hora. La gent riu. Anuncia que a la tarda hi haurà la representació de Nadal de l’escola. Diu que es fa a l’església perquè és la sala més gran que hi ha al poble. La gent somriu. La seqüència litúrgica avança i no hi ha manera de posar el pilot automàtic. Primera lectura, pregàries, segona lectura, l’evangeli... Arriba el sermó i el mossèn fa una glossa de la joventut que canta. I llavors diu, més o menys: “si tinguéssiu un llapis de color vermell us demanaria que subratlléssiu les paraules en positiu que han sortit a les lectures i a l’evangeli. Però com que segur que no en porteu cap a sobre, jo ja ho he fet per a vosaltres”. I llavors comença a recitar les paraules en positiu, com ara llibertat... i fins a deu o quinze paraules més. Arrodoneix el sermó més curt de la meva vida amb la idea que enmig de tant desconcert cal veure-ho tot en positiu. Acaba i em vénen ganes d’aixecar-me i aplaudir. Quina lliçó, mossèn! Les formes i convencions de la litúrgia ens mantenen asseguts als bancs i no ens deixen alliberar les emocions; si no fos per elles, l’església sencera s’aixecaria a aplaudir.

És el mossèn de les misses en família, que acull corals, festes de l’escola i obres de teatre inspirades en la seva experiència missionera. És el mossèn que t’enraona sense conèixer-te de res mentre els dos fem benzina.

Rectifico, mossèn. Sí que sóc creient. Crec en la gent com vós.