Assisteixo al HiT Barcelona, una cimera mundial d’innovació i emprenedors que es fa a Barcelona. Hi arribo amb temps per fer inventari de cares conegudes... i d’igualadins. Som uns quants i mentre fem el cafè passem llista de presents i absents. De fet, sempre som els mateixos. Per això ens coneixem tots.

La sala on es fa la sessió plenària no és molt gran i està plena. A primera hora parlen els polítics i membres de l’establishment, la mal anomenada societat civil. Tot homes. Cap d’ells no diu ni una paraula en anglès, tot i que la cimera és internacional i hi ha molta gent de fora. Tots llegeixen el seu discurs, excepte el representant de “la Caixa”, que improvisa un panegíric del paper de l’entitat en el finançament d’emprenedors. Cap dels altres oradors no aconsegueix cridar-nos l’atenció. Parlen d’esma. Uns discursos de pena, buits de contingut, en què un obrer del mot ha anat inserint les paraules “innovació”, “valor afegit” i “emprenedor” cada tres o quatre frases. Tedi. Sopor. Només ens sorprèn l’alcalde Hereu, que acaba el seu discurs amb una gràcia. Li riem més per matar l’avorriment que per res més. El sopor toca fons quan parla el president Montilla. La realitat supera la ficció del Polònia. S’acaben els parlaments i, alleujats, veiem com s’aixequen els de la taula. Molta gent ha pagat més de mil euros per venir a sentir gurus i no discursos protocol·laris.

A les primeres files, reservades a autoritats i gent important, hi havia fins a tres consellers de la Generalitat i unes quantes cares conegudes més. Quan ha marxat el seguici de polítics i membres de l’establishment la sala ha quedat mig buida.

L’emprenedor duu americana fosca i camisa blanca, sense corbata, i una motxilla a l’esquena. Va sempre sol. No duu seguici. Utilitza tota mena d’artefactes electrònics per organitzar-se la vida i comunicar-se. Passa per tots els estands del congrés i procura parlar amb tothom. Moltes converses i breus. No se sap d’antuvi quina serà la conversa gràcies a la qual la seva idea donarà el tomb esperat. Si és emprenedor pot trobar un soci o un inversor en qualsevol d’aquestes converses. I si és inversor pot trobar una bona oportunitat de negoci en què posar diners i esmerçar temps i capacitat. Res a veure amb els polítics, que no arriscarien el seu càrrec per res i que no saben bellugar-se pel món sense el seu seguici de càrrecs de confiança, assessors, periodistes i aduladors. Hi ha la desafecció política i hi ha la distància entre dos mons, el de la gent que emprèn i el de la gent que diu que ajuda els emprenedors.