Aquests dies a classe estem parlant de les estratègies que utilitzen les empreses per intentar batre els seus competidors. Hi ha empreses que han posat l’èmfasi en els costos i d’altres en la diferenciació. Ryanair va repensar totes les seves activitats per rebaixar els seus costos i poder fixar uns preus molt més baixos que els de les línies aèries competidores. Harley Davidson ‘embolica’ el seu producte amb una colla d’atributs intangibles que li permeten diferenciar les seves motos de la resta i cobrar un preu molt superior al que li ha costat crear la diferenciació. La teoria diu que les empreses han d’optar per una estratègia o l’altra, i que aquelles empreses que intenten tenir costos baixos i diferenciar-se alhora estan ‘stuck in the middle’, ancorades al mig. En estratègia empresarial, al mig no hi ha res. El camí del mig no existeix. Les mitges tintes no condueixen enlloc i optar pel camí del mig és pitjor que optar per una de les dues estratègies pures. Els meus alumnes no acabaven d’entendre això d’estar ‘stuck in the middle’ i em va demanar que els posés un exemple. No se me n’acudia cap i vaig recórrer a la política.

Tot i que hi ha d’altres lectures, les eleccions del 25-N són un plebiscit entre sobiranisme i unionisme. Entre els partidaris i els detractors d’un eventual procés d’independència. Entre els favorables a un referèndum i els que s’hi oposen. D’una banda, hi ha CiU, ERC, ICV, SI i CUP. De l’altra, PP i Ciutadans. Aquests són els competidors. Després hi ha el PSC del Pere Navarro, que està seguint una estratègia inconsistent i erràtica. No és sobiranista ni unionista. I tot i que és contrari a la independència, s’ha mostrat favorable a la celebració d’un referèndum en uns llocs i contrari en d’altres. Aquesta estratègia respon als lligams amb el PSOE i a la voluntat de no deixar fora ningú, ni els catalanistes ni els més unionistes. Però la manta és curta i sempre hi haurà algú que es quedarà a la fresca. Llavors el PSC del Pere Navarro ha optar pel camí del mig, aquesta entelèquia del federalisme. Però el camí del mig no existeix.

Si el Pere vingués a classe li diria que l’opció sobiranista és complicada perquè ERC, ICV i CUP ja ocupen l’espai que va del centre-esquerre a l’esquerra extrema, però que en l’unionisme hi ha un espai de mercat no cobert, l’unionisme d’esquerres. Llavors l’unionisme tindria una veu d’esquerres, el mateix Pere, i una veu de dretes, l’Alícia. Amb aquesta aposta, i dins de l’unionisme, qui es quedaria ‘stuck in the middle’ seria Ciutadans, que no se sap ben bé si és esquerres o de dretes.