Quan es va saber que una colla de polítics igualadins o relacionats amb Igualada assolirien càrrecs de major responsabilitat vaig piular: “La industriosa #Igualada ha passat de fabricar teixits a fabricar polítics”. Durant dècades vam ser coneguts per la nostra puixança industrial. Recentment, arran del declivi de les industries tradicionals, ens hem preguntat amb insistència quins nous sectors industrials emergirien per substituir-les. Així doncs, em va semblar apropiat fer la conya que ja havíem trobat un nou filó, la fabricació i comercialització de polítics.

Vergés, Chacón, Borràs, Telechea i Castells. Del PDeCAT, de JuntsxCat o d’ERC. He de dir que, per allò de la diversitat, he trobat a faltar que Pedro Sánchez, investit president del govern espanyol amb els vots del PDeCAT i d'ERC, nomenés ministre algun socialista anoienc.

M’alegro de tots els nomenaments i aprofito aquesta col·laboració mensual per felicitar-los i desitjar-los encert en l’exercici del seu càrrec.

Molta gent a Igualada i a l’Anoia espera que aprofitin la seva influència per ‘escombrar’ cap a casa amb algun projecte que ens tregui de l’atzucac de la desindustrialització i la irrellevància. Francament, jo no. Hi són per fer coses grans per al conjunt dels catalans i crec que seria deslleial que se centressin a beneficiar la nostra comarca. De tota manera, no seré més papista que el Papa, i benvingut allò que puguin ‘pillar’ si en som mereixedors.

Els polítics són recordats per haver abraçat una causa i per deixar una obra de govern incontestable en relació amb la causa per la qual han treballat. A tall d’exemple, l’enyorat Ernest Lluch serà recordat per la universalització de la sanitat pública als anys vuitanta. Des d’aquí m’agradaria –modestament- fer la meva ‘carta als reis’ i expressar per quina cosa m’agradaria que ells fossin recordats al final d’aquesta nova etapa en la seva trajectòria política.

M’agradaria que l’Alba Vergés aconseguís desvincular la sanitat pública de la sanitat privada i establís les bases perquè la sanitat pública universal sigui sostenible malgrat les previsibles dificultats per finançar l’estat del benestar tal com avui el coneixem. Tenim una de les millors sanitats públiques del món però hem de garantir que puguem continuar gaudint-ne.

M’agradaria que l’Àngels Chacón no fes cas dels cants de sirena de lobbys, associacions empresarials, patronals, sindicats, cambres de comerç i d’altres institucions de l’establishment, propiciés una mort digna als sectors en declivi i ajudés a crear l’ecosistema empresarial en què ha de viure l’empresa del futur, que necessàriament ha de ser una empresa basada en el coneixement. Les empreses del futur no estan agremiades, i els seus líders no formen part de les entitats i associacions presidides per homes blancs de més de setanta anys.

M’agradaria que la Laura Borràs dediqués molt d’esforç al català, però no s’oblidés que la cultura catalana és la cultura que es fa a Catalunya en alguna de les moltes llengües que s’hi parlen, que l’art és al museus però també als carrers, que la cultura s’expressa en molt diversos llenguatges, i que la creativitat ha de ser motor de presa de consciència col·lectiva i de transformació social, cosa que a vegades requereix incomodar el poder.

M’agradaria que la Carolina Telechea, com a secretària segona de la Comissió de Justícia del Congrés dels Diputats, acabés la legislatura com la diputada que més ha fet per la derogació de les lleis que han restringit els nostres drets i llibertats i per l’aprovació d’una legislació que blindi aquests drets i llibertats, un blindatge a prova dels partits involucionistes que algun dia puguin tornar a governar.

Finalment, m’agradaria que el Marc Castells no es deixés enlluernar per la marca personal. La foto que m’agradaria veure als mitjans és la del Marc signant la dissolució de la Diputació de Barcelona com a darrer president de la corporació. En una Catalunya republicana, no té cap sentit l’existència d’un ens provincial les funcions del qual podrien assumir fàcilment la Generalitat, les vegueries, les mancomunitats de municipis o els municipis directament. Aquesta empresa requereix coratge, determinació i generositat i no distreure’s amb la part més plaent i complaent del càrrec.

Molt encert a tots ells.