Aquests dies hem sabut que Ingvar Kamprad, el fundador d’IKEA, es vesteix amb roba de segona mà comprada al mercat, té un cotxe del 1993, quan va al súper compra llet i iogurts que estan a punt de caducar, recicla els folis escrits per una cara, viatja en classe turista, utilitza el transport públic.... malgrat tenir 64.000 milions d’euros al banc. La notícia ha tingut ressò pel contrast entre l’estil de vida i la fortuna de l’empresari suec, i ha provocat una allau de reaccions als mitjans i a les xarxes socials. Alguns no s’han estat de recordar-nos que l’empresa està sota sospita d'elusió fiscal i d’explotació laboral a països del Tercer Món.

No m’ha sorprès res del que he llegit perquè en una de les meves assignatures estudiem IKEA i la figura del seu fundador, al qual la literatura d’estratègia empresarial qualifica de visionari i atribueix el paper de guru, com si l’empresa fos una organització sectària. Algú pot pensar que el comportament de Kamprad es deu a la seva gasiveria. O que té a veure amb el tarannà cultural dels suecs o fins i tot té un fonament religiós. Res més lluny de la realitat. No és avarícia sinó coherència amb l’estratègia de l’empresa. L’avantatge competitiu d’IKEA es basa en una obsessió gairebé malaltissa pel control de costos. Amb costos baixos pots fixar preus competitius i continuar tenint molt marge. I amb preus competitius pots vendre molt i guanyar molts diners. Aquesta obsessió els duu a buscar materials barats i a dissenyar els productes de manera que no costin de fabricar, emmagatzemar i transportar. La cultura organitzativa de l’empresa és un reflex del pensament del seu fundador, a qui  sembla intolerable que es llencin coses que encara es poden fer servir, i gira al voltant del que ells anomenen ‘consciència de costos’. ‘Desaprofitar recursos és un pecat mortal’ és una de les seves màximes. En el seu 'Testament d’un venedor de mobles' del 1976, Kamprad ja diu que ‘les solucions cares són senyal de mediocritat’ i que ‘la senzillesa és una virtut”. La literatura de direcció d'empreses acostuma a presentar alguns emprenedors i empresaris com a herois i és rica en anècdotes sobre les quals s’edifica la seva llegenda i la seva aura. S’explica de Kamprad que dorm en hotels modestos i que alguna vegada s’ha passat les primeres hores de la nit recorrent-ne uns quants fins a trobar el més barat. Aquest fanatisme del fundador d’IKEA no és gratuït ni intranscendent; respon a una raó estratègica: servir d’exemple per als seus milers d’empleats.

Confesso que simpatitzo amb aquells empresaris que porten un ritme de vida assumible per a la majoria dels seus empleats. Per això, parafrasejant l’Antoni Dalmau en el seu darrer article, no em puc estar de dir que els nostres empresaris, amb algunes excepcions, no sempre s’han destacat per dur una vida senzilla, a jutjar per l’exhibició –a vegades impúdica- de signes d’estatus com el cotxe i d'altres despeses sumptuàries.